9 / 07 / 20

“Al teatre m’hi sento més segur que enlloc. Torneu als teatres, torneu a l’emoció!”

Aquesta ha estat una gran setmana! Hem tornat al teatre! M’encanta d’anar-hi, perquè m’agraden molt les aventures, m’agraden els titelles, m’agraden els pallassos, m’agrada el teatre de carrer, m’agrada el teatre de sala i la dansa també m’agrada. Feia més de tres mesos que no hi podíem anar per culpa d’això de la COVID-19. Un virus invisible que ens ha mantingut tancats a casa durant molt temps, potser massa temps, amb la mare, el pare i els meus germans. Com tothom, vaja! N’hem acabat tips i enfitats de ser a casa. Encara sort que amb les tauletes, l’ordinador o per la tele ens hem pogut distreure amb el munt de coses que han fet les companyies i sales de teatre pensant en nosaltres. Moltes gràcies!

Però la sensació de veure un espectacle en directe, amb els personatges gairebé a tocar, o de passejar-te pel carrer i topar amb una girafa, o riure a cor què vols amb els veïns de seient, als quals no coneixes de res, però dels que només se t’encomana el riure, això…això ho trobava a faltar moltíssim! Abans d’anar al teatre, però, vam haver de revisar unes quantes coses per tal de complir les normes. M’havia d’estar a la vora dels pares. Havia de portar una mascareta que em molesta una mica perquè crec que aviat acabaré amb unes orelles d’elefant, tinc la sensació que no em deixa respirar prou bé i m’entela les ulleres, però ara ja sóc un expert en trucs per tal que les orelles no em facin mal i que les ulleres no s’entelin. Tot això, encara s’ha de fer ara, no us penseu.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Festival deLlegendes. Foto: Joan Solé.

Quan vam arribar al teatre ens vam endur vàries sorpreses. Primer ens van demanar el nom i resulta que, com que ja havíem comprat les entrades per internet, ja teníem assignades unes butaques per nosaltres sols. Vull dir que, al voltant, a 2 metres a la rodona, no teníem ningú! La gent entrava molt a poc a poc i amb tranquil·litat, buscant el seu lloc. No ens vam tornar a moure de la butaca fins al final de la funció. Abans de seure’ns, però, tot just passar la porta d’entrada, ens vam haver de fregar les mans amb una mena de sabó amb un nom molt estrany (gel hidroalcohòlic) que sembla que mata aquest virus invisible. A casa també en tenim i els pares, que sempre en porten una ampolleta a la bossa, m’han explicat que, pel que es veu, aquest producte mata el maleït virus. Jo, abans, estava una mica amoïnat de sortir al carrer i ja no us dic d’anar a una sala tancada amb altres persones malgrat que es guardi la distància. Les notícies de la tele eren molt alarmants. Sort que els pares ens explicaven una mica què estava passant i que ho entenguéssim.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Festuc, abans d’actuar a Corbins. Una vista de la “platea”.

Tot això de la por, però, es va acabar en el moment que vaig tornar al teatre i vaig veure les mesures que s’hi aplicaven. Estaven totes molt ben indicades en un cartell. Hi havia un senyor que rondinava i es queixava, perquè pensava que en feien un gra massa amb les mesures. Després de veure el que ha passat amb els rebrots, jo no crec que en facin un gra massa. El que han fet les companyies i les sales és aplicar mesures de prudència i de sentit comú, ens fan estar segurs i tot això ens permet veure tranquil·lament un espectacle. Em sento més segur en una sala que al carrer amb tanta gent o en altres llocs amb un cert descontrol. També hem anat a teatre a l’aire lliure. És el mateix, amb seients assignats, gel, mascareta, distància i molt d’ordre, a l’entrada i a la sortida. Tothom és molt civilitzat, no com quan som a l’hora del pati de l’escola, que per sortir de l’aula gairebé ens trepitgem els uns als altres!

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Primera funció a l’Ateneu d’Igualada.

La darrera vegada que hi vam anar estàvem a primera fila i, abans que es tanqués la llum de la sala, vaig fer un cop d’ull enrere. Era estranyíssim! Tothom amb la mascareta posada, mirant endavant i la sala, plena clapes de públic, que semblava que hi havia crescut de manera aleatòria, com la gespa de l’àrea del porter del camp de futbol on juguem els caps de setmana. Ara una clapa aquí, ara una clapa allà. M’imaginava com es deuria veure des de l’escenari. Molt curiós, perquè llavors recordava la terrassa del bar de sota casa, en què hi havia gent que respectava la distància, però també hi havia taules amb vuit o nou persones que estaven a tocar i que, clar, per menjar i veure, s’havien de treure la mascareta. Vosaltres ho enteneu?

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Primera actuació en viu d’Anna Roca a l’Hospici d’Olot.

En tot cas, us vull dir que anar a veure espectacles al teatre o al carrer, on també es prenen totes les mesures necessàries -com aquest cap de setmana al deLlegendes- és totalment segur. Que les sales i les companyies tenen molt clar què han de fer i com fer-ho. De fet, algunes de les mesures que s’apliquen les van proposar ells mateixos! Les cadires es desinfecten entre funció i funció i, si és a l’interior, la sala és convenientment airejada. Per tant, fora la por! Torneu als teatres, torneu als espectacles de carrer, torneu a les places! Torneu a viure l’emoció!

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona                 Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona

Pin It on Pinterest

Share This