La companyia de comediants La Baldufa fa 26 anys sobre els escenaris estrenant l’espectacle Imperfect. En aquesta nova aventura, el trio format per Enric Blasi, Carles Pijuán i Emiliano Pardo s’han posat a les ordres de la coreògrafa Sol Picó, que els ha fet ballar fora de la seva zona de confort. Hem parlat de processos de creació, de públics i de moltes imperfeccions amb un dels membres de la companyia, Enric Blasi.
La pregunta és obligada: com és que us vau proposar fer un espectacle de dansa?
La Baldufa fa 26 anys de trajectòria i els que ens coneixeu sabeu que ha estat una trajectòria heterogènia, en la que intentem que cada espectacle, tot i que begui del passat, sigui un reset i començant de nou. Ens semblava que fer-ho en un terreny desconegut era fer aquest reset dràsticament. Vam pensar que per fer un viatge d’aquesta magnitud quasi tràgica calia que ens poséssim en les millors mans possibles i va ser quan ens vam adreçar a la Sol Picó. El punt de partida és parlar de les imperfeccions, els reptes i com enfrontar-los i superar-los. Des de la dramatúrgia ja parlem del repte inicial que és fer una cosa per la qual no estem preparats: un espectacle de dansa contemporània.
El procés és l’argument de l’espectacle? Entenc que la idea és fer trontollar el vostre privilegi sortint de la zona de confort.
Ho dius molt bé. El procés creatiu ha sigut un terreny pantanós de posar-nos en crisi i la idea és convertir-lo en la potencialitat de l’espectacle. Una de les persones amb qui hem anat treballant i hem après molt és el Jokin (Oregi) i deia “del defecte, virtut”. Aquest cas és claríssim, però “virtut” t’ho dic amb la boca petita, que encara no sé si és gaire virtut o no.
Com ha sigut treballar amb la Sol Picó?
La Sol és una gran persona en tots els aspectes: personalment, professionalment, artísticament. Ens hem adonat que, en el que semblaven dos equips antagònics, hi ha més coses que ens uneixen que no que ens separen. Hi ha hagut un triple treball. Primer, la preparació física pura i dura, on la Sol ha fet un treball lent i exhaustiu per anar fent créixer la nostra zona de límit i tensant més aquesta corda. Després, conèixer la tècnica, la disciplina. I la tercera, molt interessant, ha estat bilateral: construir una dramatúrgia en la nova disciplina. L’última paraula li hem donat a la Sol, que és qui coneix el mitjà. Als baldufos, quan ens treuen d’inici, nus i desenllaç, ens perdem. Fa 26 anys que fem inici, nus, desenllaç i conflicte. Hi ha molts temes i subtemes que no estan tractats com en la dramatúrgia teatral més convencional. Tot està tractat d’una manera més onírica, que és el que la dansa contemporània demana.
Feu espectacles molt diferents, però normalment es potencia la part visual i el llenguatge sense paraules. Què us aporta?
Segurament prové de la idea de “del defecte, virtut”. Estem més còmodes en la gestualitat corporal i visual. També tenim espectacles de text com Safari o Embolic a la granja. Tot i que en general, el text té un valor més residual. Ens hem trobat que, potser buscat o per atzar, l’absència de paraula ens donava més capacitat d’internacionalització. I una cosa ha portat a l’altra. Aquí passa el mateix: és un espectacle de dansa sense paraules.
Tot i ser un espectacle molt diferent, què hi trobarem del segell de La Baldufa?
Crec que hi ha una proposta visual potent, interessant, suggeridora i motivadora. I poc explícita. El Carles Pijuán sempre aposta per escenografies mutants, per generar espais i ambients diferents. Amb excepcions com La faula de l’esquirol, el nostre penúltim espectacle, on l’escenografia és més realista. La proposta estètica d’Imperfect s’acosta més a la de Pinochio o El príncep feliç. Hi ha unes eines que transformen l’espai escènic, ajudant a la part dramatúrgica. També hi trobarem cert humor; temes que creiem que ocupen i preocupen; i molt esforç, rigor i honestedat. No t’estic dient en cap moment que l’espectacle sigui bo, que això encara no ho sé.
Com se us va acudir el títol Imperfect? En què sou imperfectes?
Com a anècdota per il·lustrar això: els baldufos quan estudiàvem segurament érem els que teníem menys talent de les nostres classes respectives. No vam anar a la mateixa classe, no som de la mateixa generació. Però segurament, i és una opinió personal, si parlessis amb els professors d’aquella època, probablement no haurien donat un duro per cap dels tres. Érem molt simpàtics, treballadors (tot i que menys que ara,) però segurament els que teníem menys talent. Això ha sigut una constant en la nostra trajectòria. No som els més bons ni els més brillants. Som molt imperfectes però molt treballadors. Intentem suplir les nostres imperfeccions amb hores i hores d’assaig. Amb la Sol hem treballat i hem assajat molt.
A Imperfect teniu el suport de diferents fires, festivals i equipaments. Com ha sigut aquest treball de buscar vincles?
Com a companyia considerem que hauria de canviar el procés de produir al nostre país. El programador va a fires com qui va al mercat del peix: una mica de salmó, alguna sardina, el bacallà està més car però una la compro… Hauríem d’anar cap al model francès, on diferents estructures acompanyen els processos de creació dels artistes. Això dona una garantia i unes condicions de qualitat en el treball que beneficien tant a les companyies com als espectadors, que veuran espectacles més acompanyats. Intentem mantenir aquesta màxima en tots els espectacles, però en aquest cas hem trobat més riures i somriures explicant aquest projecte. “Carai, què diuen aquests!”. Potser és l’espectacle que genera més expectació en els 26 anys que portem de La Baldufa. Hem anat generant continguts interessants per explicar aquesta parella, Sol Picó & La Baldufa, que en un principi semblava antagònica i curiosa.
Amb això que comentaves del mercat: creus que està premiat arriscar?
És una pregunta complexa. Per un costat, ens sentim premiats perquè tenim una subvenció triennal que valora el risc, la trajectòria, la innovació… Però en el mercat hi ha una paradoxa interessant: molts programadors exigeixen risc, compromís i investigació a les companyies i, per altra banda, trobem problemes de públic, de mercat per alguns espectacles. N’hem parlat a la TTP i a altres fòrums: hi ha d’haver una revisió del tema de públics. En el familiar i en l’adult. Hem de contribuir a fer caure el mur entre familiar i adults perquè hi ha espectacles que van a cavall entre un i l’altre. Laika, Camí a l’escola o Soc una nou també funcionen en una platea on només hi ha adults. I hi ha espectacles d’adults que també funcionarien si hi hagués nens a la platea. És molt complicat respondre’t perquè cal revisar el tema de públics. Als teatres hi van infants cada cop més petits i això també dificulta la catalogació per edats.
Imperfect és per infants més grans?
Procurem que els infants entrin als processos de creació de La Baldufa, encara que sigui en etapes embrionàries. Això ens ajuda a mirar si anem bé i per a quines edats és l’espectacle. Pels assajos que hem fet, creiem que és adequat per infants de més de vuit anys i potser en escolars funcionarà més amb infants de deu. Els nens de quatre o cinc anys ho poden veure, però no és l’edat més adequada.
Segons l’edat en faran lectures diferents?
Sens dubte. Però m’agrada dir que no tots els adults, ni tots els joves, ni tots els nens són iguals. Tenim tendència a homogeneïtzar. Un nen d’onze anys en pot fer la mateixa lectura que un jove de vint o un adult de quaranta. I un adult en pot fer una lectura molt menor que un nen de dotze.
Dieu que és el primer i l’últim espectacle de dansa de La Baldufa. És broma o no?
És la gran veritat de l’entrevista, tota la resta és subjectiu. Dubto, tot i que no es pot dir mai, que tornem a fer un espectacle de dansa. És probable que aquest procés amb la Sol ens porti a fer que el moviment sigui més present en els espectacles. Però un espectacle de dansa com aquest és el primer i l’últim. Hem gaudit, hem patit i hem suat. La Sol no ha tingut contemplació, i ja està bé.
Com us agradaria que anés l’espectacle?
Ens agradaria que funcioni i agradi. Som dels que pensem que no hi ha terme mitjà. Hi ha gent que s’emocionarà molt amb el viatge que fem i gent que passarà mala estona i voldrà marxar dient “què han fet aquests de La Baldufa?”. Volem que n’hi hagi més dels primers. I pel que fa a la venda: volem que ens sorprengui. Anar a alguna programació inimaginable.
Heu patit aquest procés tots tres per igual?
Hem anat bastant alhora. Per sort, les crisis mai les hem tingut tots tres alhora. Les hem repartit en el temps i això ha permès que ens ajudéssim. L’espectacle ens ha unit. L’hem patit i l’hem gaudit.
N’heu sortit més forts en tots els sentits. Vols explicar alguna anècdota?
Venim més forts a la Mostra després de passar per Màlaga. Vam fer un assaig general amb estudiants del conservatori de dansa de Màlaga. Vam començar el bolo espantats perquè tot eren professores i ballarines en formació. Ens va sorprendre que totes entressin al viatge que proposem. Ningú té cap dubte que no som ballarins. Des del minut zero es veu. No enganyem. Som tres cossos que es mouen d’una certa manera. Ens va sorprendre molt perquè, tot i que no coneixien la trajectòria de la companyia, van entrar en el viatge de la imperfecció. Va ser un passi molt bonic i això ens fa arribar a la Mostra amb més esperances. No dic que agradi a tothom, però a algú sí. Riureu molt i no sempre en els moments que nosaltres volíem.
