Un propòsit, doncs, molt valent: fer un espectacle especialment necessari, per a un públic inopinadament jove, i a sobre, basat en una història real. I els primers que han d’entendre i acceptar com és la seva filla, han de ser pare i mare, un ofici que no té manual ni escalafó.
La posta en escena està molt treballada, amb multitud de recursos escènics, entre els quals hi ha una molt bona utilització del vídeo i la veu en off, el fons escenogràfic, els objectes diversos i com s’il·luminen, i la presència (com en altres casos, opcional) dels músics de La Tresca i la Verdesca, en directe.
Tot gira, buscat expressament, al voltant d’una motxilla que anomenen al principi, i que van repetint durant tot l’espectacle, creant la curiositat d’un públic que es pregunta què hi haurà dins. Tot s’acaba concretant en unes colònies escolars. I precisament si algú està madur per acceptar que l’Adam ara és l’Ada, són les seves companyes.
Autor: Josep M. Viaplana
Data: 15/06/2021
Llegeix la crítica completa a
Recomana.cat
El cas de l’Ada és ficció, però segurament no és gaire llunyà de la realitat dels menors trans. Tot i això, hi trobem diversos tòpics que són agradables de sentir, quan un procés de trànsit no té per què ser agradable. En aquest sentit, l’obra és molt binària, és a dir, només accepta que l’Ada sigui nen o nena. I que quan sigui nena porti cabells llargs, no jugui a futbol, es pinti les ungles i es vesteixi d’Elsa de Frozen. Així doncs, no s’afronta un debat sobre què vol dir gènere o sobre la possibilitat que un nen trenqui amb els cànons de la masculinitat. Tot l’espectacle resulta complaent, poètic i el públic general, amb alguna llàgrima als ulls, s’aixeca a aplaudir convençut que s’ha desconstruït. No se’ls pot retreure que embelleixin l’experiència d’una nena trans, però sí que podem identificar aquesta voluntat d’agradar, una mica fàcil. Cal dir que aquesta reflexió no és immediata sinó feta amb perspectiva, després de pensar-hi força.
La motxilla de l’Ada és un bon inici per començar a tractar la realitat trans entre els infants, però resulta un pèl massa buida pels que volem anar més enllà.
Autor: Martí Rossell Pelfort
Data: 10/06/2021
Llegeix la crítica completa a
#Novaveu
“A
Llepafils, parlaven de la nena que tenia manies en el menjar; a
L’endrapasomnis, dels malsons infantils; a
La nena dels pardals, escenificaven el conte homònim que parla d’un fet històric a la Xina de fa dècades. Ara, afronten un tema de debat social, que obliguen a revisar comportaments i normalitzar situacions, que fins fa dos dies es prenien com de drames familiars en la intimitat. La forma teatral és molt àgil, festa des de l’honestedat dels pares que van canviant el filtre de les ulleres al costat de la seva criatura, de 9 anys. No especulen en què passarà al futur. Símplement, decideixen conviure el present i eliminar els prejudicis per donar seguretat i estima a qui més ho necessita (i que fins llavors, es refugiava en els secrets de l’àvia i dels dibuixos). I aconsegueixen emocionar amb un silenci immens i esclatar d’alegria amb el vídeo final.”
Autor: Jordi Bordes
Data: 01/06/2021
Llegeix la crítica completa a
Recomana.cat.
