Estimat diari, sóc la Martina (però a mi m’agrada més que em diguin Tina) i tinc 4 anys. Els vaig fer divendres i com a regal els meus papes em van donar dues coses: la primera ets tu, perquè et pugui anar explicant tot el que em passa; i la segona és una cosa que em va fer moltíssima moltíssima il·lusió: anar al teatre!
Vaig anar-hi diumenge al matí amb els papes i el Pau (el meu germanet gran, de 6 anys) i va ser tota una experiència! Em va encantar! Els papes ja m’havien dit que m’agradaria, però jo em pensava que m’avorriria… Perquè també em van dir que havia d’estar quieta, en silenci i ben asseguda mirant endavant… Havia de ser, segur, un rotllo! Però no!! 🙂
Mira, només arribar al teatre em va sorprendre l’edifici, era tan enorme, bonic i elegant! Hi havia molta gent, però vam fer cua igual que a l’escola i de seguida vam poder entrar. El papa portava les entrades a la mà i me les va donar perquè les ensenyés jo al senyor de la porta. Ho vaig fer com em va dir i el senyor les va estripar totes una mica, pel costat, i me les va tornar. Una, la meva, me l’he quedat de record! L’he posat a la capsa secreta dels tresors, on hi guardo totes les coses que m’agraden.
Doncs això, després d’estripar les entrades una mica molt poquet el senyor de la porta ens va convidar a entrar. Teníem unes butaques assignades per tots quatre (vam seure, en aquest ordre, el papa, el Pau, jo i la mama) i en cadascuna hi havia un paper amb la foto de l’espectacle. Vaig veure que hi havia molta lletra i la mama em va dir que al text s’hi explicava la història que anàvem a veure i també tota la gent que havia treballat per fer-la. Això últim no ho vaig acabar d’entendre, perquè hi havia una pila de noms! Però bé, ja ho preguntaré.
El teatre era ple de nens i nenes (hi havia un nen de l’altra classe dues files endarrere) i tots estàvem molt nerviosos i amb ganes que comencés la funció. La mama em va explicar que s’estaven a punt d’apagar els llums, però que no tingués por i que només seria un moment. I sí, de sobte ens vam quedar a les fosques, però de seguida es va il·luminar l’escenari. En aquell instant em vaig oblidar de tot i de tothom. Només volia saber què passaria! No em volia perdre ni un detall, així que vaig estirar molt el coll i vaig obrir al màxim els ulls i les orelles.
Els personatges, els vestits, els decorats, la música… tot era molt bonic i els actors ho van fer molt bé! Era com si hagués entrat a dins d’un conte… I, de cop, tothom va començar a aplaudir. S’havia acabat! Vaig aplaudir tan fort com vaig poder i molta estona, crec que vaig ser l’última en parar. Llavors la mama em va preguntar si m’havia agradat i li vaig respondre que sí, és clar, molt moltíssim! i que hi volia tornar diumenge que ve. I saps què? Em va dir que d’acord, que ja miraria què podíem anar a veure!
Aquella nit vaig somiar que tornava al teatre, però aquest cop sí que estava tota sola. Tornaven a fer la funció, una vegada i una altra, només per a mi. Crec que vaig dormir tota la nit amb un somriure als llavis. Ah! Després li preguntaré a la mama si ja ha decidit quin serà el nostre proper espectacle!!
Ja ho veus, amic, la Tina se’ns acaba de convertir en un cul inquiet! I tu, recordes com vas viure la teva primera vegada al teatre? Escriu-nos-ho aquí i, si ho prefereixes, envia’ns un dibuix a club@escenafamiliar.cat.