“L’espectacle ha volgut penetrar en la vida personal del pintor i, a la vegada, ha sabut explorar una manera de fer i de concebre l’art. La presència constant d’un violista, que evoca una infantesa marcada per un pare músic que el va ensenyar a tocar el violí amb només set anys i que remarca l’analogia que Paul Klee trobava entre la música i l’art visual; l’amor que el pintor sentia pels gats, molt presents a la casa familiar i companys de viatge al llarg de tota la trajectòria creativa; i el protagonisme dels titelles, que recupera la connexió de Klee amb el seu fill Fèlix al qual va construir, durant nou anys, titelles fets a partir de material reutilitzat que trobava a l’estudi. Es tracta, doncs, de tres moments vitals molt determinats que reconnecten el procés creatiu del pintor amb la infantesa. És curiós veure com Moner se centra en un moment vital tan específic com aquest. Una tria que molt possiblement no sigui fortuïta si tenim en compte que és també mestra i pedagoga. Un crit, per tant, a l’esperit creatiu dels nens. “

Autor: Judith Barnés

Data: 12/02/2021

Llegeix la crítica completa a El Temps de les Arts

“Les formes cubistes, l’abstracció, l’ús (o no) de color, les formes quasi tribals més de ser molt suggeridores per a posar-les en moviment, tenen una raó profunda que defineix el tràngol d’una Europa en perill, pel canvi de règims: dels països que responen a corones europees, a territoris en què la democràcia, l’economia burgesa estableix nous límits i també noves possibilitats artístiques i socials. Klee, com Matisse, Miró, o Picasso (o tants d’altres) són interessants perquè expressen aquestes pugnes socials a través de la seva pintura, descomposant-se, buscant un espai ara que la fotografia els ha matat la pintura realista. Cal imprimir ànima, voluntat i subjectivitt en els nous llençs. Aquest és el repte que caldria que bategués també en les seves adaptacions a escena.”

Autor: Jordi Bordes

Data: 05/02/2021

Llegeix la crítica completa a Recomana.cat