30 / 03 / 20

Camí a l’escola, de Campi Qui Pugui

Diu el director Lluís Pasqual sovint que és màgic per a l’espectador que, en un escenari, una aixeta d’una cuina ragi aigua. Si ho és per a muntatges com La reina de la bellesa de Leenane, (per citar un muntatge amb una cuina on s’hi fa tota la vida) molt més ho és, en aquest desert aparentment erm, de les tres noies que creuen per arribar a escola. Amb la simplicitat i els recursos més senzills aconsegueixen traslladar i homenatjar els alumnes voluntariosos i els seus pares que entenen de la importància de l’escola per a prosperar. En aquest viatge, no es veu la duresa, ni la por, si no les ganes d’arribar-hi, la festa, el joc. Perquè superen el tràngol i les incerteses del viatge ballant, esquitxant-se l’aigua del riu que han travessat i ajudant-se per compartir la poma que ha madurat a l’arbre. El moment de la coreografia, indispensable, guanya una brillantor que eixampla el cor. La sensibilitat de la direcció de Rosa Díaz (La Rous) d’espectacles com Hilos es veu superada amb escreix per aquests ganes d’explicar, d’una brillantor corprenedora.

Autor: Jordi Bordes

Data: 19/02/2020

Llegeix la crítica completa:

 

 

Comments are closed.

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona                 Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona

Pin It on Pinterest

Share This