Ens trobem de ple en l’11a edició del Festival Internacional d’Arts Escèniques El Més Petit de Tots. La setmana passada en vam anunciar la programació i ara volem gratar-hi una mica més per conèixer a fons aquest certamen tan singular que s’adreça a espectadors de menys de 5 anys. N’hem parlat amb la seva directora, Eulàlia Ribera.
-Cada cop hi ha més oferta per a nadons, però fins fa un temps tot era a partir de 3 anys. Què ho fa que s’hagi ampliat la producció escènica cap a les edats més menudes?
El nostre festival va iniciar aquesta tendència el 2005. Som els precursors a nivell de país. És veritat, ara el Teatre Nacional de Catalunya acull programació per aquesta franja amb ‘Bitels per a Nadons’, el Teatre Lliure també ha fet ‘Concerts per a nadons’… Cada vegada hi ha més programadors que s’hi animen.
Això passa perquè és un públic molt fidel, que té molt poques oportunitats de veure coses i que, quan n’hi ha una, s’hi apunten ràpidament. És molt entregat.
Des del meu punt de vista és imprescindible que comencem a difondre les arts escèniques en aquestes franges d’edat. Els pedagogs diuen que les vivències entre 1 i 5 anys queden en la retina i la memòria.
-Què és el que més agrada els nadons?
Els espectacles són molt diferents i els reben en funció de la proposta. ‘Loo’, per exemple, és molt poètic. Diumenge, en l’estrena, hi havia un silenci absolut. Els nens queden hipnotitzats amb els llums, les formes… En canvi ‘Little Night’ és una discoteca interactiva amb dibuixos audiovisuals. O quan hi ha música s’apropen als instruments…
Si la proposta està ben feta reaccionen amb tota la naturalitat. Han d’estar pensades per a ells, amb els tempos adequats, el rigor artístic i el coneixement de la franja d’edat.
-Què senten els pares?
Se sorprenen perquè són els primers que es queden enganxats amb les propostes, que són molt actuals, contemporànies. Crec que és molt important les complicitats que es generen entre pares i nens. Aquest moment de “compartir”. Com que no són a un pati de butaques la proximitat és molt forta i quan el nen s’emociona, s’excita, busca immediatament l’acompanyament de l’adult.
-Encara sorprèn, doncs, el valor de la contemporaneïtat per aquesta franja d’edat?
Sí, encara hi ha molts tòpics. A nivell de festival són muntatges trencadors i diferents del què estem acostumats a veure aquí per aquest tipus de públic.
-El Més Petit pren 12 escenaris de 10 ciutats diferents. Teniu previst continuar ampliant-lo arreu del territori?
Tenim algunes propostes sobre la taula. Ara volem acabar aquesta edició amb l’èxit amb què ha començat. Estem tenint molt bona rebuda del públic. I quan el cloguem ja veurem si creixem i de quina manera ho fem.
-I també teniu un germà petit al País Basc! El Txiki, txiki, txikia!
Va néixer l’any passat. Aleshores hi participaven 3 ciutats. Ara ja en són 8. Compartim tota la comunicació, la imatge gràfica, la direcció artística també l’hem fet des d’aquí… Està englobat a El Més Petit de Tots. L’únic que canviem és el nom: Txiki, txiki, txikia és una cançó popular basca.
-Hi ha experiències similars al vostre festival a Europa?
N’hi ha diverses arreu d’Europa, però no que comprengui aquesta àmplia territorialitat amb tanta proposta i tantes funcions. Hi ha festivals que tenen 3 o 4 espectacles per aquesta franja de 0-5 anys, però també en tenen per a d’altres edats més grans, pels joves o per a tots els públics.
El més emblemàtic seria el Festival Internacional de Teatre i Cultura per a la primera infància Visioni di futuro, visioni di teatro… de Bolonya, amb qui tenim relació.