A l’espectacle, un home crea torres i figures amb pesades caixes de fusta. La fragilitat de les construccions sobre les que s’enfila, per fer precaris equilibris, són fruit del desig i de la il·lusió.
La música en directe (violí i violoncel) fa de líric contrapès a l’esforç titànic del personatge, que gruny, sua i no decau en el seu deliri.
A Rudo l’espectador es troba atrapat dins d’un espai íntim, en una grada que sembla que hagi de caure (com el protagonista amb els seus equilibris). Aquesta proximitat amb la pista convida a compartir els perills i els anhels de la vida.
Íntim, precari, arriscat i tendre.