Loading...Diu la llegenda que al Castell de Tous hi vivia una senyora capritxosa i llaminera, molt difícil d’acontentar, sobretot a l’hora de menjar. La bona taula era la seva perdició. Només volia exquisitats.
Un cuiner li va fer descobrir que els cervellets de canari eren molt bons. Un altre li serví un deliciós suquet d’ossos com mai havia menjat. I així fou com començà a exigir sempre aquella mena de menjars.
Però aviat es va fer difícil de trobar aquests aliments a les contrades del poble, per això la senyora de Tous va haver de vendre moltes possessions i empenyorar-se fins que finalment es va arruïnar.
Arribats a aquest punt, sense propietats, sense diners i sense res de res, es veié obligada a demanar caritat anant de casa en casa.
Es diu, però, que en una masia que un dia va ser de la seva propietat, la mestressa li donà un crostó de pa i unes nous. Era tanta la gana que tenia, que mentre menjava aquell pa amb nous se li negaren els ulls de llàgrimes. I quan li preguntaren què li passava, ella respongué “Si hagués sabut que era tant bo el pa amb nous, encara avui seria la senyora de Tous”
