
La Toia viu en una casa de pagès. Un dia, descobreix les restes d’un vell espantaocells. El recomposa i, sorpresa, comprova que aquest li parla. Li parla de la seva soledat, del seu desig de tenir amics, d’oblidar-se d’espantar ningú. No vol acabar els seus dies essent un espantall. Li parla del seu gran somni: volar!
Toia s’ofereix a ser la seva amiga i, carregant-se’l a l’esquena, se l’emporta cap a casa. En arribar-hi comprova que, pel camí, l’espantaocells ha perdut un dels seus braços. A ella li sap greu de debò, però el seu amic s’hi resigna. Tan sols era un feix de palla!
Després d’aquesta pèrdua, comprensiu i generós amb les necessitats d’alguns animals com el conill i la cigonya, o també a causa de la juguesca que li engalta el gat casolà, l’espantaocells es va desmembrant fins al punt que perilla la seva pròpia existència.
Per sort, gràcies a l’oportuna ajuda de la Toia i a la imaginació, l’espantaocells no tan sols sobreviurà, sinó que aconseguirà realitzar el seu somni. La Toia i el seu amic constataran, llavors, que saber desprendre’s del prescindible i tanmateix, saber tallar alguns fils, pot arribar a ser del tot profitós per guanyar plenitud, ampliar horitzons i volar. Volar…!