Viladecans es torna a vestir d’arts escèniques pel cinquè aniversari d’Espai de carrer
Ja són cinc anys. Cinc anys que potser han passat molt ràpid però que segueixen sumant. Cinc anys que han marcat el mes de febrer amb el que ara és una tradició i que edició rere edició reuneix més programadors dels que poden seure. Perquè tothom hi vol ser.
El cel de Viladecans lluïa un blau immaculat i el sol somreia des de ben d’hora els comensals que anaven arribant. El matí convidava a festa. El lloc? El sabeu, repeteix per cinquena vegada: el Cubic Viladecans. Ràpidament, l’espai va omplir-se de salutacions, abraçades, somriures i mirades còmplices a mesura que creixia la fila per recollir les acreditacions que l’staff repartia sense parar. Començava la cinquena edició d’Espai de Carrer.
Amb més de 200 professionals de la programació cultural a punt i com a convidat especial el primer curs de batxillerat de l’Institut Mestres de Viladecans, la Magda Puig, de la companyia Les Bianchis, va fer de mestra de cerimònies. Després de la benvinguda per part de les institucions, amb el director del certamen, Xavier Campón, l’alcalde, Carles Ruíz, i la directora de l’Àrea de Mercats de l’ICEC, Antonia Andúgar, va començar… ARTS DE CARRER!
Amb tothom encara omplint el vestíbul, gent esperant la seva acreditació i d’altres amb el cafè a la mà, dos impermeables grocs es van fer lloc allà al mig. Amb regadores com a altaveus i repartint humor absurd a dojo, els Slow Olou ens van arrossegar al primer escenari del dia. El Toti Toronell i el Pere Hosta van escalfar un públic bastant predisposat, ja des de l’inici, a riure i amb ganes de passar-ho bé. I així va ser. Els gags més surrealistes ens van deixar una petita mostra d’un espectacle gestual on els dos pallassos comparteixen el seu món particular. Un món on res té sentit més enllà dels riures. Escargots.
La Magda ens va traslladar al següent escenari, on un enorme trapezi i una ambientació amb un nostàlgic toc del segle passat feien el canvi de disciplina cap al circ. Ens va rebre la Cia. Capicua amb un espectacle ple de sorpreses, acrobàcies i un toc d’il·lusionisme. Entre les piruetes al màstil i les divertides ocurrències dels cinc artistes, va destacar la peça a la corda doble, on les bessones Gutiérrez van paralitzar el públic amb una rutina d’equilibri i control impactant. A Koselig pot passar de tot i costava parpellejar per por a perdre’s alguna cosa.
-
C.O.S. – Vero Cendoya
El ball d’escenaris ens va fer retornar al primer espai. Era el torn de la dansa i la presència d’una convidada especial va despertar la curiositat dels comensals a mesura que s’omplien els seients. La Vero Cendoya va incorporar una gossa a la seva peça, el primer element d’una obra molt característica. C.O.S. el composaven, per una part, una original banda sonora experimental amb els sons metàl·lics i el violí com a protagonistes. D’altra, l’absència d’elements superflus tant al vestuari com a l’escenari. També una coreografia poderosa i, per últim, un reclam: fer-nos reflexionar. Perquè el que vol Vero Cedonya es transmetre l’angoixa, la desolació d’aquells refugiats que, fugint de la guerra, han estat aïllats a Grècia, envoltats per autoritats i militars més preocupats per acorralar i contenir que per consolar i donar solució a la crisi humanitària que es produeix davant els seus ulls. Una situació de la qual no som aliens i de la qual C.O.S. ens vol fer partícips.
-
Un teatre al jardí – Minimons
Aprofitant els minuts que ens van donar per esmorzar, vam anar ràpid a l’aeroport de Barcelona, on ens esperava el petit Pàtric i la seva família d’actors per fer un viatge express per mig món. Però calma, que no vam sortir de Viladecans! La proposta de Minimons feia honor al nom de la seva companyia i vam tenir la possibilitat de conèixer des de Roma fins a Tokio, visitant teatres, restaurants, un karaoke… Un món de “mini-escenes” que el mateix Pàtric havia deixat plasmades al diari que ens feia de guia. Un recorregut sensorial on cadascuna de les instal·lacions tancava impressions visuals, auditives i, fins i tot, tàctils de les ciutats que representaven.
-
Ye Orbayu – Cia. Vaques
Amb la programació a una mà i xocolata a l’altra, vam fer un cop d’ull al següent espectacle. “Circ Rural Trash” resava la sinopsis de Ye Orbayu, però sense temps per desxifrar aquesta descripció, un home amb una herba a la boca i una campana a la mà ens va cridar com a bestiar per donar inici a l’obra. La Cia. Vaques va portar una peça plena d’humor on l’equilibrisme, la seducció i l’absurd ens conduïen inevitablement a les riallades. No comprenem del tot el concepte “trash” amb el qual la Cia. Vaques categoritzen el seu espectacle, però aquell aspecte descuidat i de poble, aquell humor agraïdament tosc i l’eixordador aplaudiment final d’un públic més que entregat ens donen pistes del que pot significar.
Espai de Carrer va concentrar en un matí una dotzena d’espectacles en petites mostres de vint minuts cadascuna. Petites dosis d’arts de carrer. Aquestes van ser les primeres cinc. La setmana que ve, us expliquem la resta.