8 / 01 / 18

VEU EN OFF: Del tot indefens davant els imperis infantiloides

Que tota la família haguem estat engripats des de Sant Esteve fins passat Cap d’Any ens ha convertit en uns experts en les programacions infantils de televisió. Entre la febre i el descobriment de canals que ni coneixíem, l’experiència ha estat bastant al·lucinògena. La grip, a més de la salut, deu afectar també les ganes de jugar -tant les del Joan com les nostres-, per això la TV ha sigut el recurs fàcil davant l’apatia vírica.

N’he quedat ben saturat. Amb tot, per treure’n algun profit, m’he distret fixant-me en les “constants” que s’anaven repetint, intependentment de quins fossin els dibuixos animats. I, ja que, entre d’altres coses, em dedico al teatre per a públic familiar, m’ha servit per posar-me al dia del sector audiovisual infantil. No vull dir que abans d’aquesta quarentena forçosa no miréssim la tele, eh? però és que això ha sigut un màster!

Així doncs, exposo aquí el resultat de l’anàlisi, fruit de l’escrupulosa objectivitat que m’ha otorgat aquest putu gripasso que no s’acaba de curar mai, cagumlou.

1.Les persecucions inacabables. Començo per aquí perquè això és el que més m’ha ratllat de totes aquestes festes de febre: les constants persecucions, ja siguin en forma de curses o fugint de malvats. Imprescindibles: creuar un riu turbulent (que acaba en una cascada, evidentment), passar un precipici sense fons (o amb cocodrils, monstres o lava), endinsar-se en paisatges hostils (on tot sembla amenaçar als protagonistes), superar perills (a l’estil Indiana Jones) i haver d’aguantar una banda sonora guitarrera.

2.El monopoli del rock. Els vells roquers no moren mai: molts acaben a les productores de música low cost. El rock ha passat de ser una música suposadament rebel a ser la banda sonora del sistema. Guitarres a tot drap, símbol de la pretesa llibertat juvenil, aplicat a la música per nens petits. Alguna cosa no em Nocal retrocedir fins a les meravelloses bandes sonores de Carl Stalling (Correcaminos i companyia) però si els “guions” no paren de fer esment a la imaginació infantil, no estaria malament que posessin una mica d’imaginació també a l’hora de fer les bandes sonores. Detesto la Patrulla Canina, però mira, que la seva banda sonora sigui guitarrera suposo que té una certa coherència. Ara, amb el Vicky el Viking no cola.

3.La falta de respir. El muntatge de moltes d’aquestes sèries no dóna treva. Els canvis de pla són frenètics, sovint injustificats, i hi ha molt pocs moments de pausa, de silenci (sembla que el silenci sigui el principal enemic, el malvat ocult a qui combatre).És imprescindible, sotmetre als nens i nenes a aquesta tirania de l’acceleració? Ells tenen un altre tempo vital. Són moguts i inquiets, però no vol dir ràpids; necessiten el seu temps per païr les coses. I tant de soroll no hi ajuda. Els estem imposant el ritme impossible de la nostra societat.

4.L’imperi tecnològic

L’investigador Nodi té una tablet en lloc de lupa. Els gossos de la Patrulla Canina tenen unes pròtesi Hi-Tech empeltades al cos. Les aventures de la Dora la exploradora s’estructuren com un joc d’ordinador primitiu. Las Mickeyherramientas del Mickey Mouse se sol·liciten a través d’una tablet rodona. Fins i tot he vist el Coyoteamb GPS (en sèrio! I parlava, el Coyote parlava! Quin disgust!).Resumint: la imaginació ja no passa pel cap ni per les mans, sinó per una pantalla. Qualsevol conflicte es resol via tablet. El missatge amb què ens bombardegen és clar: Les pantalles SUBSTITUEIXEN la imaginació.

5.Les pretensions: 

a) la pretensió còmica

Per què el Joan es peta de riure amb el Coyote o el Tom i Jerry (i amb el Mr. Bean!) i en canvi amb la majoria de sèries infantils (que quasi totes volen ser d’humor) es queda encarcarat i amb un somriure estupefacte?

Perquè els dibuixos d’avui en dia (my god, parlo com un vell) no tenen espera. No tenen L’Espera, és a dir, la preparació. És el llenguatge clàssic de la comèdia: el que desencadena la rialla no és l’acció concreta, sinó tot el que la precedeix. Riem del Coyote perquè, quan li ha caigut el yunque ACME al cap, feia estona que es veia a venir. I malgrat tot, acaba essent inesperat, en un prodigi de composició rítmica.

Ara no hi ha temps per l’espera. Tot se succeeix frenèticament. I els ninots dibuixats fan tonteries, però no fan gràcia.

b) la pretensió cultureta

Com diu un bon amic meu, hi ha qui posa una “coartada intel.lectual” per colar gols amb projectes que no se sostenen per enlloc. L’exemple més flagrant és la sèrie d’animació basada en El Petit Príncep. Quin mal gust. Amb l’excusa dels viatges interplanetaris del nen de la bufanda, s’inventen uns guions del tot apretats, que traeixen completament l’esperit reflexiu de l’original -i que a més, estèticament són l’antítesi de la sobrietat de Saint-Exupery. Quin mal gust. Tot això, deixant a part que El Petit Príncep no és un llibre per a públic infantil.

c) la pretensió educativa

Dora l’exploradora fa una pregunta mirant a càmera i deixa un temps (calculat) perquè l’espectador contesti. Després, la resposta correcta és assenyalada amb una fletxa de ratolí d’ordinador (i el corresponent “click!”, per fer-ho coherent).

Dora és la perversió personificada: fa servir la tele com a interlocutor. Pel nen o la nena, aquell aparell rectangular és algú amb qui s’hi pot parlar.

Això també passa a Blaze y los Monstermachines i a moltes sèries de Disney (Micky y sus amigosEl Pato Donald y su logopeda, etc). No sé com Disney, després de treballar amb Pixar, no li fa vergonya seguir oferint aquests productes bassura.

6.Els estereotips de gènere 

No cal parlar més del rosa i el blau -la cosa sembla que no té arreglo-, però posa els pèls de punta veure com els guionistes condemnen alguns personatges femenins a rols de consum, oci, llar i frivolitat, mentre que els masculins continuen fent les tasques importants. Per exemple, fent zapping vam caçar aquesta meravellosa rèplica de Nella, una princesa valiente, : “No entraremos en el buffé sin tí. Conseguiremos una invitación!”. I aquesta -dedueixo- devia ser la gran aventura de l’episodi: trobar una entrada per a una recepció.

I als anuncis, això encara és més flagrant. Ja poden haver-hi polítiques de gènere, dies de la dona treballadora i el que tu vulguis, que mentre aquests ínputs se segueixin emetent sense miraments, la cosa no canviarà.

7.El llenguatge que mola más. Moltes situacions se sustenten pels diàlegs, no per l’acció. L’argument és prim i suposo que per arribar al metratge adeqüat l’omplen amb converses i discussions que no treuen cap a res.

Pel que fa el to, el “llenguatge col·legui” encara domina. No perquè els nens parlin així, sinó perquè així deuen parlar els traductors d’aquestes sèries, moltes vegades forçant acudits verbals que no tenen mica de gràcia.

El tòpic de “tractar els nens com si fossin tontets” l’hem vist una vegada rera una altra. El súmmum, Blaze y los monstermachines.

8.La violència i la moral. Quasi sempre hi ha un malvat. Un ésser poc menys que diabòlic amb dret a ser exterminat. Això passa en les sèries i pel.lícules adreçades als més grans, i les intentem esquivar, però sempre hi ha aquell gir inesperat que t’agafa en boles i de cop el Joan comença a cridar: “Tinc por! Tinc por! Tinc por!”. I au, preparem-nos per unes quantes nits de malsons.

Fins i tot en Doraemon, que quasi sempre provoca tendresa o riure, de tant en tant ens hem vist obligats a tancar algun episodi, per exemple, el del subtil títol d’”Els missils de la venjança”: com que en Gegant ha apallissat en Nobita, el Gat Còsmic treu de la butxaca uns míssils de curt abast que ataquen a qui tu vulguis. Molt edificant. No hem vist com acabava.

9.Les revisions dels clàssics. La nostàlgia no té cura, però… tan macos que eren, el Vicky el Viking, l’Abeja Maya, el Pat el Carter, els Barrufets, i ara els hem de veure passats pel sedàs del 3D (o buscar-los al youtube, però quina mandra). Una estètica pobra (totes les sèries s’assemblen), plana, sense matisos, limitada d’accions,… Fins i tot enyoro el Mickey Mouse clàssic, davant l’aberració actual.

Hi ha revisions de clàssics que no són en 3D, com per exemple els Looney Tunes (Pato Lucas, Bugs Bunny,…): han triat una estètica basta i agressiva, de traç gruixut, però que parlen pels descosits (el Coyote ara parla, és que no me’n sé avenir!)

10.Les excepcions:

EL MIC I ELS SEUS AMICS

Començo pel ninotet de llana perquè és el meu preferit. El Joan, amb quatre anys, ja diu que “és per més petits”, però si l’enxampa encara s’hi enganxa. És més: sense ell al costat, no s’adormiria.

 

EL ZAC I EL QUAC

Aquesta sèrie és un prodigi d’inventiva: presenta un món dins un llibre pop-up, d’aquells que es despleguen amb llengüetes, i jugant sempre amb aquesta estètica, va canviant de pàgines a mida que es transforma el paisatge. L’estètica és impecable, i els guions són a base d’aventures senzilles, enriquits per la quantitat de recursos plàstics amb què juga la sèrie. Molt cuidada.

 

LOS SUPERMINIHÉROES

La clàssica “pandilla” marginal, cinc que no aixequen un pam de terra, però que són capaços de convertir-se en súper-herois… amb uns poders més que particulars: l’un té la seva força als pets, l’una converteix la seva plorera en tormentes, el més petit pot empetitir el que vulgui,… I amb un humor xungo que s’agraeix davant de tanta correcció.

És clar que, com a humor xungo, qui s’emportaria la palma és el Bob Esponja, que he de reconèixer que m’ha seduït en més d’un episodi, però aquest ja ratlla el mal gust.

 

KUNG-FU PANDA

Les dues primeres pel·lícules són molt bones (la tercera no l’he vist). I la sèrie no està malament. Al Joan li fa riure força, el que passa és que de tant en tant hi apareixen uns dolents que ja li han fet dir que “és per més grans”.

 

CHARLIE AND LOLA (Juan y Tolola)

Aquesta sèrie parteix dels llibres de la Lauren Child, i explica la relació entre en Charlie i la seva germana petita. Fa molta rissa, perquè la Lola té una imaginació desbordant, que el seu germà gran intenta gestionar com pot. El més interessant és que els adults no apareixen per enlloc. Hi són, però no hi surten. El seu món és només per ells.

El que no entenc és per què en la versió en castellà l’han traduït com a “Juan y Tolola”. Quines ganes de complicar-se la vida.

 

EL XAI SHAUN

Actualment tampoc l’emeten enlloc, però es pot trobar per youtube (nosaltres tenim totes les temporades en DVD, digueu-me antiquat). A part de ser una filigrana en l’animació (de la Factoria Aardmann, creadors dels grans Wallace & Gromit), els guions són boníssims i fan petar de riure. Molt. Moltíssim.

 

Per acabar, si encara no les heu vist, us recomano dues pel·lícules, exemples flagrants de bon producte per a públic familiar. Aneu al cinema amb els vostres cadells, és una experiència molt especial.

EL BOSC DE HAQUIVAQUI: Estrenat recentment, aquest film norueg encara es pot veure als cinemes. Amb molt d’humor i una banda sonora molt potent, proposa un món on els conflictes es resolen de manera pacífica. Una meravella de l’Stop -motion.

COCO: la darrera pel.lícula de Pixar. No sé com s’ho fan, aquests, però cada vegada se superen a sí mateixos. La manera com teixeix els vincles entre la vida i la mort és una filigrana.  Això sí, la recomanaria per a nens i nenes una mica grans. Jo hi vaig anar sol, per fer globus sonda abans d’arriscar-nos a anar-hi a cegues (és que hem tingut algun chasco: Mascotas, Trolls,…), i preferim fer una cata prèvia . COCO em va semblar brillant de principi a fi, però crec que un nen de quatre anys gaudeix més amb arguments menys elaborats.

 

PD1: El dibuix del Joan i la Dora no és d’ara; és de quan començàvem a mirar la tele amb el Joan. Per això el seu astorament davant les peticions de l’exploradora. Que per cert, està programada després del MIC. Un cop baix. Si el MIC tracta la infantesa amb cura i respecte, acompanyant-la,  la Dora els tracta com a babaus.

PD2: “I el Bob Esponja és un formatge”.

 

 

 

 

 

 

Jordi Palet i Puig, director i dramaturg – Centrifugant

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This