12 / 02 / 18

VEU EN OFF: Diàlegs, Infància i Cultura

En el marc de l’inici del 6è Cicle de Diàlegs, coorganitzat per la Fundació Orfeó Lleidatà, Òmnium Ponent i el Centre d’Estudis Comarcals del Segrià, el passat dimarts dia 30 de gener a les 19h va dur-se a terme la primera de les sessions.

Emmarcada sota el lema “Cultura i Infància” hi participaven na Cristina Garcia, cofundadora de la Companyia Campi Qui Pugui Teatre i copresidenta també de l’Associació TTP; na Mercè Canela, actual directora de les revistes infantils Cavall Fort i Tatano; i en Xavier Romero, fundador del Club Súper 3 i actual responsable de coproduccions i animació de TV3. Tres grans professionals, d’àmbits ben diferenciats (arts escèniques, lectura i periodisme i televisió), però amb una audiència igual, la infància.

Per tant, ens encaràvem a més que un debat, a una conversa que imaginàvem que fàcilment seria fluida i amb molts punts en comú per part dels 3 professionals. En termes generals, així va ser, ja que l’un ampliava els arguments dels respectius a mida que la conversa anava avançant.

Vam conduir el diàleg sota les següents preguntes/temes per anar estirant la llengua als convidats, que van anar fent els seus arguments:

-Enfocant la vostra activitat professional al públic infantil i o familiar, quins recursos utilitzeu pel que fa al llenguatge per captivar una audiència objectiva?

Cal tenir en compte que sovint parlem de la infància dient que és el lector, el públic o l’espectador del futur, però cal ser conscients que els infants són els lectors/espectadors/públic del present. Per tant han de consumir revistes/espectacles/programes idonis per ells.

Na Cristina va remarcar que cal parlar del teatre infantil sense el terme pejoratiu, i remarcà la qualitat artística de moltíssimes produccions encarades a aquest target de públic.

En Xavier va fer èmfasi a que disposar de més i millor finançament públic és necessari per oferir produccions televisives de qualitat.

-Com ho feu per fidelitzar aquest públic/usuaris?

Oferint un producte de qualitat, coincidiren els tres convidats.

El públic/usuari infantil és sincer i directe, tant si el que consumeix és bo i l’atrapa, com si passa el contrari.

Els tres convidats van coincidir en confirmar que, encara que s’ha de veure els nens com a “persones completes” amb gran capacitat comprensiva, cal alhora adaptar les temàtiques per intentar que siguin igual d’interessants per totes les edats dels públics.

-Quins són els criteris que utilitzeu cada sector per tal de dur a terme o un espectacle/taller, o un programa o un reportatge/publicació?

Han de ser temàtiques que nosaltres ens hi trobem còmodes, tot i que en aquesta pregunta va veure’s que els tempos de producció són molt diferents entre els sectors professionals en què es dedica cadascun.

-Heu notat una evolució d’uns anys enrere aquí al vostre usuari infantil? Em refereixo a, per exemple, si els mateixos temes de fa 10 anys continuen sent vigents…

Na Mercè Canela ens explicà que al Cavall Fort des de sempre es parla (en l’apartat de reportatges) d’actualitat, però també de temàtiques generals, com de natura o ciència; per tant el més important pel seu mitjà és trobar el llenguatge per “atrapar” el lector. Ens explica també que, evidentment, ha canviat tot. Antigament els infants jugaven als carrers, per exemple, actualment el carrer és un espai de trànsit, però no d’interrelació, aspecte que na Cristina va voler remarcar, argumentant que en l’actualitat el carrer i espais públics són per a les companyies de teatre familiar un fantàstic espai escènic, on es poden crear i generar històries de convivència, que fan conviure el públic, gaudint de les propostes escèniques. També subratlla que a dia d’avui Catalunya té grans professionals que són presents arreu de la península i també als circuits internacionals, professionals que han fet del carrer el seu escenari per atrapar el seu públic i cal tenir en ment, per exemple, la gran tasca que ofereixen diverses companyies oferint instal·lacions de carrer que van molt més enllà del senzill joc d’entretenir.

En Xavier, va voler incidir també (i tots van sumar-s’hi) en el fet: “què es pot explicar o què no es pot explicar?” On és o qui marca “la línia roja”? Sovint aquest tema pot fer-se present a l’hora de tirar endavant un programa o no.

-Noves tecnologies, xarxes, llenguatges, etc. han ajudat a captivar i fidelitzar als vostres respectius usuaris o per contra han marcat una distància?

És evident que aquí es veu una evolució. Els nens i nenes creixen en l’era digital, amb els ordinadors, tauletes… al seu abast diari, coincidien tots els convidats.

Na Mercè explica que ells defensen el format original de la revista. El paper ha de seguir a l’abast dels infants, i no es plantegen fer el salt als nous formats actuals.

Coincideixen els 3 en què cal trobar l’equilibri entre les noves tecnologies i canals i els suports de tota la vida. No per atrapar als infants cal utilitzar les eines i llenguatges actuals, també si el producte és de qualitat i ben enfocat pots mantenir una audiència fidel.

 

Quan va obrir-se el torn de preguntes als assistents, van donar-se veu a un parell de preguntes, que van seguir donant joc als convidats, una d’elles va ser la d’un oient, que va demanar més ocasions de veure a grans sectors diferents com en aquesta ocasió asseguts i parlant en definitiva del mateix públic objectiu i, fins i tot, més relació directa entre ells i, per què no?, col·laboracions conjuntes.

 

Oriol Ferre

Moderador de la primera sessió del 6è Cicle de Diàlegs de Lleida

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This