27 / 11 / 17

VEU EN OFF: Carta d’amor al teatre per a tots els públics

He llegit una crítica que m’ha fet emprenyar i m’ha fet mal, no sé en quin ordre, ni si ha estat més una cosa o l’altra…

El portal Recomana.cat ha publicat una crítica de Marc Sabater de ‘Renard o el llibre de les bèsties’. De fet, és una crítica que deixa molt bé un espectacle familiar molt bo, impecable. Fins aquí res a dir. Però resulta que per deixar pels núvols l’espectacle en qüestió, el senyor Sabater qüestiona i menysté la resta d’espectacles per a tots els públics. I com que no és la primera vegada que passa (ja vaig llegir una cosa semblant a propòsit de ‘The velveteen rabbit’) m’he decidit a escriure això, que no sé ben bé què és, però que he decidit titular-ho: CARTA D’AMOR AL TEATRE PER A TOTS ELS PÚBLICS.

 

Senyor Marc Sabater,

Vostè diu que l’ha sorprès “el ferro que hi ha tractant-se com es tracta d’un espectacle per a públic familiar”, suposo que ho diu perquè es basa en un llibre de Llull i parla sobre l’ambició i el poder i ho diu com si això fos únic i sorprenent… però es que jo he vist espectacles amb MOOOOOOOLT de ferro, espectacles d’autors tan grans com Italo Calvino, Oscar Wilde, Michael Ende, Tolstoi o Shakespeare, Joana Raspall, Pere Calders… espectacles de poesia i espectacles que fan poesia amb pedres. Hi ha espectacles familiars que parlen del bullying, la por, l’amor, l’homosexualitat, l’avarícia, l’amistat, la diferència, els totalitarismes, les discapacitats, els desnonaments… la vellesa, l’alzheimer, la mort (mai oblidaré com em va ajudar ‘La casa del abuelo’ a que les meves filles entenguessin que el seu avi estava morint i com n’era d’important que es poguessin acomiadar… no oblidaré com vam plorar al teatre…), vol més ferro?

I sí! Jo he plorat veient espectacles per a nens, ho confesso, he plorat molt, i he rigut tant!!! I he trobat un teatre honest, personal i creatiu, on les històries poden passar en un teatre convencional, o al carrer, en una rulot, dins una caixa, en una barraca o dins un globus aerostàtic. I aquestes històries a vegades les expliquen les paraules, d’altres la música i fins i tot els silencis, a vegades les ballen o són ombres. M’han explicat històries amb titelles, amb cassoles, amb fang, amb sorra, amb cabdells de fil, amb paper… M’ha seduït la veu de qui em mirava als ulls i m’explicava la història del món sense artificis i m’ha deixat embadalida la creativitat i el munt de recursos visuals per explicar la història d’una oreneta. Històries majúscules i teatre a cau d’orella. Nassos de pallasso, tutús, escenografies-filigrana-despleglables-i-sorprenents que funcionaven a la perfecció com un rellotge suís. He vist l’experiència de qui fa més de quaranta anys que treballa per a nens i l’atreviment de qui comença. Sap, senyor Sabater, que els espectacles familiars catalans es poden veure arreu del món? M’agradaria dir-li que hi ha companyies que han actuat al Canadà, al Japó, a Corea, a la Xina… I arreu d’Europa. Que hi ha espectacles que tenen més de 15 anys i es continuen representant i que continuen fent riure i emocionar a nens de tot el món. Tant de bo sabés quants premis nacionals i internacionals acumulen el munt de companyies familiars…

He vist GRANS ACTORS I ACTRIUS, PALLASSOS/ES, BALLARINS/ES, DIRECTORS I ESCENÒGRAF/ES, MÚSICS… I no, no estic d’acord amb això que insinua senyor Sabater sobre el nivell dels professionals: he vist direccions impecables, coreografies exquisides i intèrprets deixant-se la pell i l’ànima. Potser no tots són noms coneguts, i què? És un nom conegut garantia d’un treball millor? A més, conegut per a qui?

No, nosaltres no vivim d’esquena a res, no s’equivoqui, el que sí que sé segur és que opinions com la seva sí que ens posen “en compartiments estancs i vernissats”, d’on mai no en sortirem esclafats per tot el prejudici que ens cau al damunt.

Que contenta que estic que hagi vist que hi ha bon teatre familiar, que contenta que se n’hagi adonat que pot gaudir amb un espectacle per a tots els públics. L’animo, però, a deixar de pensar que això és un fet aïllat, l’animo a descobrir, a sortir de Barcelona i fer una ullada a les programacions de pobles i ciutats. L’animo a jugar, a descalçar-se i creure que la pudor de peus pot fet enlairar un globus aerostàtic, deixi’s portar… Potser es sorprendrà de tot el que pot descobrir. Triï i remeni que en els espectacles per a tots els públics hi ha de tot!

Ei, i sí… també hi ha espectacles dolents, clar, com a tot arreu, igual que al teatre d’adults. Veu com tampoc som tant diferents… Bé, sí que som diferents: gairebé no sortim als mitjans, els nostres caixets són més baixos… Però bé, no cal parlar de misèries, les deixo per un altre dia.

Jo, senyor Sabater, em sento afortunada de pertànyer a aquest món, i em sento afortunada d’haver vist tants espectacles preciosos, delicats, punyents, curatius, divertits… Així que el convido a descobrir…

…I a vosaltres, estimats companys i companyes: Gràcies a tots per tanta creativitat i bon teatre! Continuarem volant!

 

Una mare, espectadora i actriu

Comments are closed.

Pin It on Pinterest

Share This