30 / 05 / 19

Toni Rumbau: “El sector ha de prendre consciència d’ell mateix i de la seva potencialitat i l’estudi que hem fet és un pas”

El llenguatge del teatre visual i de titelles passa per un moment dolç al món i al nostre país, perquè s’utilitzen les figures, robots, maniquís… En tots els sectors del teatre hi ha una gran hibridació de llenguatges, però això no es tradueix en una consciència prou clara del sector d’ell mateix, de la seva potencialitat. Aquesta és una de les conclusions de l’estudi titulat El sector del Teatre Visuals i de Titelles de Catalunya, realitzat i coordinat per Toni Rumbau, titellaire, investigador i cronista en l’àmbit del teatre visual i de titelles, conjuntament amb la junta directiva d’Unima a Catalunya, que es va presentar en l’Espai Pro de la darrera edició de la Fira de Titelles de Lleida en un acte organitzat per l’Associació de Teatre per a tots els Públics (TTP).

La manca de consciència d’ell mateix és un dels motius pels quals la salut del sector és precària, segons assenyala l’estudi en les seves conclusions: “La incertesa és el seu estat natural i la manca de mitjans el persegueix, malgrat no pari de presentar noves produccions, que solen ser molt ben rebudes pel públic. És de fet un sector ple d’innovació creadora, molt dinàmic i molt atent al futur i que surt, sempre que pot, a l’estranger.” A ulls d’un observador extern, no deixa de ser paradoxal que el sector tingui una salut tant delicada, ja que segons l’autor de l’estudi “a vegades recrea tradicions ancestrals i a vegades es dispara vers imatges futuristes i llenguatges trencadors. La seva agilitat per adaptar-se a les vicissituds del mercat, dels teatres i de les situacions més complicades, és infinita”.

Es denota vitalitat al sector, però també mancances

Una vegada fet l’estudi, elaborat per encàrrec de Nèlida Falcó, Directora de l’Àrea d’Arts Escèniques de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), depenent del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es conclou que en algunes àrees, malgrat les incerteses, es denota vitalitat, com ara en l’àmbit de les companyies, els teatres i els festivals; en d’altres hi ha dèficits de gravetat, com ara en els àmbits museístic i docent, mentre que d’altres sobreviuen com poden, com ara l’associació Unima i les revistes o publicacions especialitzades. Parlant de remeis, la recepta és força clara: calen idees noves i clares, un posicionament sòlid, més autoconsciència com a sector i més suport econòmic. “L’estudi ens fa de mirall –va dir Rumbau- ens mostra les fortaleses del sector, que són moltes, i les seves febleses, que en són unes quantes”.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Un moment de la presentació de l’estudi a Lleida. Foto: D.C.

Toni Rumbau va presentar aquest estudi en un acte al qual van assistir la mateixa Nèlida Falcó, Eudald Ferré (president de la junta d’Unima Catalunya) i Pablo Girón (secretari general de la federació espanyola d’Unima). L’autor va desgranar els objectius generals de l’estudi, que era fer un mapatge del sector, un anàlisi del qual en resulti una foto fidedigna de l’estat actual del sector a Catalunya, que sigui útil posteriorment per a la presa de decisions per part de l’administració, però que també sigui útil al mateix sector.

Objectiu: orientar les polítiques públiques en arts escèniques

Falcó va explicar que l’estudi era molt útil, perquè es tractava de fer “una radiografia objectiva de l’estat de la situació: centres, companyies, circuit, creació…tots i cadascun dels aspectes de la cadena de valor del teatre visual i de titelles que ens dona pistes per orientar les cultures públiques destinades al sector”. Falcó reconeix que des de l’ICEC eren conscients que calia anar més enllà i conèixer una mica millor el sector, per això van decidir encarregar l’estudi, incorporar Unima Catalunya a les meses de negociació del sector pel desenvolupament de polítiques culturals i integrar Unima i professionals del sector en el procés d’elaboració del Pla Integral de Teatre de Catalunya.

Rumbau fa confessar que fer el cens de companyies va ser força complicat i llavors va caldre establir una metodologia, que va consistir en elaborar i fer arribar a tots els artistes i companyies censades, fins a 130, un qüestionari sobre els temes més importants a considerar, però també en la realització d’entrevistes personals com a complement. Cal remarcar que les respostes en l’apartat d’observacions també van posar sobre la taula uns quants temes interessants no inclosos en el qüestionari. En total van respondre fins a 59 companyies, la qual cosa Rumbau va considerar que era “pobre, perquè l’objectiu és arribar al 100%, però també es pot considerar un èxit”, encara que sembli una paradoxa, tenint en compte com es troba el sector de disseminat i el handicap del poc temps disponible per fer l’estudi. En el cens van sortir un total de 118 companyies que es dedicaven al teatre visual i titelles, a més d’altres 14 companyies en situació “perifèrica”, és a dir, que utilitzaven o s’inspiraven de manera indirecta o remota en la tradició. Una d’aquests propostes perifèriques podria ser Playground i les joies que fa Xavi Bobés amb els objectes.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Una imatge de l’espectacle ‘Duet’, de Xavi Bobés. Foto: Playground.

La definició del sector, un obstacle

El primer que es van plantejar, va explicar Rumbau, és com definir el sector: “És un aspecte que aixeca molta controvèrsia i hi ha fins i tot qui dubta de l’existència del sector. Aquest, només són els titelles? Però i els objectes? I el teatre visual? I què és el teatre visual? El que defineix el sector són només els titelles?”. La utilització de les paraules presentava massa complexitat per definir-lo, de manera que l’autor de l’estudi va optar per una imatge, un diagrama de cercles concèntrics, una manera clara i neta de definir el sector. En el centre d’aquest diagrama s’hi situa la innegable tradició d’ombres i titelles. “Totes les cultures tenen la seva tradició específica de teatre de titelles i objectes –explicava Rumbau-, i és un sector amb la tradició molt clara i molt viva, per això ocupa el centre del dibuix. I al voltant s’hi situen, més o menys allunyades, aquells llenguatges artístics que s’inspiren i es reflecteixen en la tradició d’una manera directa o indirecta, els que la tenen com a referent. I més allunyats encara hi ha els espais d’hibridació, perquè no oblidem que aquest és un sector que tendeix a la hibridació amb altres tècniques o arts, i això és positiu, però també espanta a aquells que volen preservar inalterada la tradició per tal que no es perdi”. Rumbau aposta per perdre la por a la hibridació i a la pèrdua de la tradició, perquè malgrat que hi ha innovació la tradició “és viva” i el sector admet els extrems, els festivals especialment, ja que en els seus programes hi conviuen sense problemes tradició i avantguarda, demostrant que el sector és elàstic i ric.

Per a l’autor de l’estudi existeix un altre aspecte important que s’ha d’explicar i que el diagrama també mostra: el sector té el seu propi ecosistema, amb realitats diferents, espais diversos però importants que el vertebren, començant pels professionals i les companyies que s’hi dediquen, però també pels centres de creació, els espais, les fires, els festivals i dos aspectes als quals li dona molta importància: els museus i les escoles. Abans d’encarar aquests dos aspectes, però, Rumbau va fer referència al gran ventall de tipus de companyies que hi ha al país, des de les unipersonals, amb un sol artista, gairebé sense infraestructura, a companyies molt potents, amb diversos artistes formant-ne part i capaces de moure una estructura artística i administrativa remarcable.

Un museu, bàsic per a la supervivència cultural i artística

Respecte la qüestió dels museus, Rumbau explica que és un aspecte que el preocupa i que el va incloure en el qüestionari, així com el de l’escola, provocant l’estranyesa d’alguns dels enquestats. “Què passa amb els museus? –es pregunta- A Catalunya no n’hi ha cap!  Crec que és un tema patrimonial essencial. Jo ja m’he jublilat, i què en fas del teu material i el de la teva companyia? Cremes els titelles? Jo vaig cedir el material al Topic de Tolosa perquè sabia que allà en tindrien cura i l’exposarien si s’esqueia, perquè un museu pot guardar i tenir cura del patrimoni històric, però també de l’actual, de les companyies en actiu”. Rumbau creu que no hi ha consciència de la importància d’aquest patrimoni, però afirma que també és en gran part a causa de la manca de consciència del mateix sector. “Prendre consciència, exigir que hi hagi un museu dedicat al teatre visual i els objectes, és bàsic per a la nostra supervivència cultural i artística! A Itàlia i a França existeixen aquests museus, perquè ho tenen arrelat a la seva cultura!” exclamava Rumbau, tot reconeixent, però, que no hi ha gaire gent que comparteixi el seu punt de vista, malgrat que alguna de les presents li va fer saber espontàniament que no estava sol en la lluita. Va esmentar que el Museu d’Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre (IT) de Barcelona compta en els seus fons amb peces de gran valor relacionades amb el teatre visual i els titelles, però “no són conscients del que tenen”, va dir.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Imatge de la façana de l’Institut del Teatre de Barcelona. Foto: IT

Un altre dels temes que es va tocar, però potser de manera un pèl tangencial, va ser el de les escoles, la docència en el sector. Eudald Ferré és el responsable del departament de teatre visual i titelles de l’IT, que compta amb quatre docents. Els ha costat aconseguir-ho i és un èxit haver pogut constituir aquest departament, però Ferré reconeix que encara falta camí per fer. Els ponents també van advocar per la recuperació d’un festival de titelles a Barcelona amb prou potència com per ser referent, tot i reconèixer que actualment l’IF, que és biennal, ha arribat a tenir una entitat remarcable. Per a Rumbau hi ha tres potes del sector a la capital que haurien de ser molt fermes: l’escola -amb l’IT-, el Museu i un festival de referència com existia fa un temps.

S’anuncia el naixement de Titeredata

Rumbau i Falcó van assegurar que hi haurà una segona part d’aquest estudi, mentre que Pablo Girón va anunciar que des d’Unima ja han fet els passos per sol·licitar el finançament necessari per fer un estudi de característiques semblants a nivell estatal –el mateix Rumbau és l’autor del projecte- i que, aprofitant la feina que es faci, en sortirà una eina informàtica, una aplicació actualitzable, que permetrà conèixer quines companyies formen part del sector –no només d’Unima- a tot l’Estat i un seguit de dades generals, que podrà consultar tot el públic. “Volem que aquesta feina que fem tingui una projecció temporal i no es quedi només al 2019 –va explicar Girón-, volem que segueixi viu i és per això que també hem comptat amb 48 partners entre professionals, sales, fires i festivals, per a que ens ajudin”. Segons Girón, actualment a Espanya, hi deu haver pels vols de les 700 companyies i no es va estar de demanar la complicitat de les companyies per dur a bon port un projecte que, al cap i a la fi, redundarà en un benefici per a les mateixes companyies. La previsió és que al setembre es podran enviar els qüestionaris a les companyies. El repte en aquest projecte és el tractament de les dades, el seu anàlisi i la seva correcta interpretació, un aspecte en el qual Unima compta amb l’empresa catalana Teknecultura, especialitzada en el tractament de dades en l’àmbit de la cultura. Aquest projecte té nom: Titeredata.

Si voleu consultar el vídeo sencer de la presentació de l’estudi a Lleida, aquí el teniu:

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This