Temporada Alta o el dilema amb els espectacles familiars
Els amants de les arts escèniques del nostre país som afortunats de comptar amb un festival com Temporada Alta, la mostra d’arts escèniques més important de tardor al sud d’Europa i a més -oh, sorpresa!- no se celebra a Barcelona, sinó al que amb un esperit colonitzador s’anomena des de la capital “el territori”. Però cal conservar una mica l’esperit crític i reconèixer que Temporada Alta té alguns dèficits notables. Un dels buits més clamorosos i incomprensibles ha estat tradicionalment el de les arts escèniques per a tots els públics, per molt que en algun punt semblava que Slava Polunin es mudava a l’Empordà, o que El Petit Príncep esdevindria els nous Pastorets de Girona. En l’edició d’enguany sembla que s’obre una petita escletxa al respecte.
Temporada Alta no ha prestat mai gaire atenció al teatre de titelles i objectes –per adults, però sobretot familiar- i del país, o a les instal·lacions participatives d’autor, en les quals el nostre país és un referent mundial i encara menys als espectacles de carrer –aquí entra en joc la meteorologia, però també la voluntat del programador-, tret d’honroses excepcions en algun d’aquests àmbits. Deia que enguany sembla que s’obre una escletxa i aproximadament una desena part dels espectacles programats són familiars, inclosa la jornada que han anomenat La petiTA, que fa un joc de paraules entre El Pot Petit i TA (Temporada Alta), perquè aquí el grup d’animació infantil gironí hi té responsabilitat.
Resulta que El Pot Petit, liderat per Helena Bagué i Siddharta Vargas, s’ha aliat amb Temporada Alta per oferir una jornada sencera dedicada als espectacles familiars. Vuit hores non stop, que es celebraran a Fira de Girona l’1 d’octubre, el primer cap de setmana del festival. Les entrades estan a punt d’exhaurir-se, com era previsible per a qualsevol que estigui una mica atent i conegui la capacitat de convocatòria gairebé miraculosa de la formació gironina. Realment de miracle no en té res: rigor, molta feina, qualitat musical, lletres que enganxen i un producte mimat fins al darrer detall, des del vestuari acolorit i alegre de l’esplèndida Carme Puigdevall, passant per l’atrezzo, la il·luminació i la posada en escena. Tot mesurat exhaustivament.
Un augment considerable, però insuficient
A Temporada Alta, en l’àmbit familiar, hem passat de 20 a 70 –no a 100, encara no- en només una edició. Gens malament. Dansa, circ, teatre de carrer, instal·lacions, música i animació hi tenen cabuda a la petiTA, amb els Brodas Bros, Estampades, Campi Qui Pugui, El Pájaro Jocs, Tombs Creatius, El Pot Petit, que actuaran conjuntament amb la Black Music Big Band, Hands Down Circus, Marc Serrats, Vaivén Circo i Xirriquiteula Teatre. Per un dia, Fira de Girona esdevindrà un gran parc temàtic dedicat a les arts escèniques familiars, amb serveis de restauració, espai de calma i tot el que sigui necessari perquè la jornada transcorri amb normalitat. Vindria a ser un Grec en Família però una mica més extens i variat.
La implicació de la formació gironina en la programació i organització de la jornada és una de les claus d’un èxit anunciat, perquè es tracta d’artistes perfectament coneixedors del panorama de les arts escèniques per a tots els públics i el seu criteri és prou afinat per aconseguir una combinació ideal de companyies i espectacles de diferents llenguatges artístics. Valoren a més el que fan les companyies de casa, però també hi posen un toc internacional que li ve bé al cartell. Rates gegants i simpàtiques, majestuoses girafes, música i circ de primera, jocs participatius i fins i tot un Dj que no calla ni sota aigua. Ens divertirem.
Juguem?, una estrena esperada
La resta d’espectacles estan repartits al llarg dels dos mesos i escaig que dura el festival, alguns fins i tot, contraprogramant-se. Personalment, espero amb candeletes l’estrena a La Planeta (8 d’octubre) de Juguem?, l’espectacle d’una nova companyia, Cia. Ninnus, amb coproducció de Cascai Teatre i el mateix TA. Juguem?, expliquen, “és un viatge dins l’imaginari d’una nena, que encisada amb el seu joc, fa descobrir al públic un món ple de fantasia, on les cases caminen i viuen aventures, on un vaixell porta un secret revelador, on els sons de la nit es poden transformar en una melodia secreta”. Són molts els motius pels quals el punt de partida és engrescador, però jo destacaria la direcció artística d’Íngrid Codina i Guillem Geronès (Ortiga Teatre), responsables de joies com Kumulunimbu o, més recentment, An-Ki, una meravella que no us heu de perdre. La capacitat d’aquest parell per crear universos poètics corprenedors és proverbial. A això afegiu-hi uns músics excepcionals com l’Adrià Bauzó –brillant saxofonista, impulsor i còmplice de ja no sé quantes iniciatives musicals-, en Xavi Molina i en Pau Sánchez i la veu portentosa de Karol Green i ja tindríem el quadre complet.
Sense Lluna (15 d’octubre, Teatre de Salt) suposa el retorn de Samfaina de Colors a l’escena, després d’un parèntesi d’alguns mesos, en què la cantant Mirna Vilasís ha assumit el liderat de la companyia i Xavi Múrcia, cofundador de la mateixa, ha enfilat un camí artístic per separat. Sense lluna, que es va estrenar en la Fira Mediterrània 2022, és un diàleg poètic entre la música i les fases de la lluna adreçat als més menuts. Vol ser una experiència visual i musical, la creació d’una banda sonora per a la nit en companyia d’un mussol i d’un llop. També treballen pels més petits (0-3 anys) la companyia La Menuda, que presenta a La Planeta (2 i 3 de desembre) l’espectacle Madame Lumiére, que també té com a fil conductor la nit i el poder de la música, a més de la llum i que ja ha hagut d’obrir més funcions perquè s’havien exhaurit les entrades disponibles. Un veritable viatge oníric i sensorial.
Celebrant la diversitat
El nou espectacle de Roseland Musical, Jo soc d’aquí (15 d’octubre, Teatre Municipal de Girona), parteix, com d’habitud, de la dansa. La peça retrata la convivència en un pati interior de l’Eixample. A partir de fragments de la vida quotidiana d’una colla de veïns plens d’energia i de color, es mostra com el contacte diari i la convivència uneixen la comunitat. Un espectacle que descobreix com la barreja de cultures ens enriqueix a través de diferents estils de dansa i música. Aquesta premissa és la que ve a demostrar també un altre espectacle per a tots els públics, en aquest cas a l’aire lliure com és Face T(W)O, de la companyia People Power Partnership (PPP), que actuaran a la Plaça 1 d’Octubre de Girona (6 i 7 d’octubre) amb accés lliure. Aquest és el gran espectacle final del projecte europeu col·laboratiu PPP. També és proposta de dansa que va néixer el 2021 a Girona i ha crescut i evolucionat, presentant diferents espectacles, fins a arribar a aquest muntatge final amb 32 joves ballarins de quatre països diferents. Un gran espectacle de dansa amb joves d’arreu d’Europa, units en un projecte de celebració de la diversitat.
Un altre espectacle que em crida l’atenció és l’estrena de Com els pingüins, de la pallassa gironina La Bleda (Helena Escobar), que afronta el que possiblement sigui el seu espectacle més personal, ja que està basat en la mateixa experiència de la intèrpret. A Com els pingüins, que es podrà veure el 12 de novembre (La Planeta), es tracta de demostrar que “fins i tot els moments més dolents quan ets petit tenen solució, sobretot si fas servir el poder de la imaginació”. L’artista gironina, que s’ha envoltat per a la creació i la dramatúrgia de figures d’una solvència demostrada, com ara el dramaturg Jordi Palet, l’Enric Ases –també en fa la direcció- i el també pallasso Pere Hosta, recorre als records se la seva infantesa, quan estava limitada de moviments físics i va desenvolupar des del llit tot un món imaginari. De fet, va aprendre a nedar abans de caminar… com els pingüins. Autoficció familiar? Un mica sí. Però com deia el poeta, amb aquest vímet podem fer un bon cistell.
Una sopa esplèndida
Sopa de pedres, d’Engruna Teatre, que es veurà el 5 de novembre (Teatre de Salt) és una delícia que ja fa un temps que volta, però sempre és una bona oportunitat per comprar una entrada i deixar-se endur pels personatges d’aquest conte meravellós, que les dues actrius d’Engruna interpreten –en carn i os o amb titelles- de manera magistral. La història se serveix salpebrada amb molt d’humor i originalitat en les solucions escèniques que presenten, per dur al públic en un viatge que us asseguro que us divertirà. En aquest cas, així com s’ha de fer infinitat de vegades en d’altres, he de remarcar que aquest no és un espectacle únicament “infantil”, és per a tots els públics, adults a partir de 6 anys inclosos. No cal adoptar o raptar mainada per anar-hi tot sols.
On/Off és un concert al Centre Cultural La Mercè (19 de novembre) ideat per a tota la família pel col·lectiu Orelles de Xocolata, que en fa de temps que fa feina! A l’espectacle, la vida en silenci és buida, trista i fosca. Però arriba a l’escenari Sol, una nina d’una capsa de música que no sona i que, amb la Xocobanda, descobrirà com és un món amb melodia. Ritme i humor per fer un recorregut per cançons d’ara i de sempre que donen sentit a les nostres vides. Parlant de vida, a Temporada Alta, a Sant Gregori, també hi aterrarà una curiosa astronauta d’un altre planeta que protagonitza l’espectacle Cometa, de Roser López Espinosa. Es tracta d’un espectacle/joc participatiu per a infants de 6 a 10 anys que casa l’humor, la dansa i les aventures amb la invitació a un viatge per l’univers.
Dos espectacles repetidors
Per acabar, dues propostes més, aquestes de gran format i, a més, repetidores: Somiant el carnaval dels animals n’és una i és una meravella que barreja titelles gegants amb música clàssica, que podreu veure el 19 d’octubre al Teatre Municipal de Girona. L’espectacle és de la companyia Etcètera, que ha muntat una peça en la qual l’escenari és envaït per tota mena d’animals gegants. La música és una delícia i si no, jutgeu vosaltres mateixos: Prélude à l’après-midi d’un faune, de Claude Debussy amb arranjaments d’Arnold Schönberg, i Le Carnaval des animaux, de Camille Saint-Saëns. La segona proposta de gran format és de circ, Carrousel des moutons, D’irque & Fien, un espectacle força impressionant amb un pianista tocant l’instrument en vertical i suspès a l’aire. Tornarà a passar pel Teatre Municipal de Girona, on ja hi havia fet estada, el 22 d’octubre.
Propostes interessants no en falten i és obvi que la programació de Temporada Alta ha millorat en aquest aspecte, però encara no reflecteix –tampoc ho fa per desgràcia, la programació dels grans equipaments de país com el TNC (enguany encara menys i el seu deute amb el sector està agafant proporcions de menyspreu), el Lliure, un altre que Déu n’hi do!, o el Mercat de les Flors- la potència del sector al nostre país. Potser que hi comencin a posar remei. Mentre. Celebrem la millora i tothom cap al teatre, perquè a vegades és ben bé que el que hi ha a fora paga menys la pena.
