A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
28 / 10 / 20

Teia Moner: “Sóc artesana, m’agrada fer les coses tocant el material, tot i que no renego de la tecnologia”

Paul Klee va dir que “un dibuix és una línia que surt a passejar”. Aquest artista suís, la seva obra, però també la seva vida, a més de l’escola Bauhaus, on Klee va impartir mestratge, són la inspiració, els punts de partida de l’espectacle Klé, el tercer de la companyia Addaura Teatre Visual, després d’Embrossa’t i Mobilus. Klé s’hauria d’haver estrenat la passada primavera, però les circumstàncies no ho van permetre. Durant la meitat d’aquest mes de novembre, Klé farà estada a SAT! Teatre de Barcelona els caps de setmana, començant per aquesta mateixa setmana. Dansa, música, màgia, titelles, tècniques circenses, objectes, llengua de signes, fins i tot teatre negre han estat llenguatges artístics als quals ha recorregut la companyia per bastir aquest Klé, que té com a un dels seus grans trumfos la música original de Vassil Lambrinov (Blaumut), que interpreta ell mateix en directe.

Parlar amb la Teia Moner -qui la coneix sap de què parlem- és enfrontar-se a una torrentada de mots, conceptes, passió, creativitat i il·lusió, tot això expressat amb molta vehemència, una certa anarquia, molta seguretat i franquesa, tot salpebrat amb esclafits de riure contagiosos i la incorrecció política pròpia de qui ja va de tornada de tot. És una creadora amb molta experiència, a la qual això de la pandèmia l’ha enganxat amb el pas canviat: “Jo ja venia d’una etapa molt creativa i estava del tot eixuta. El confinament no em va potenciar la creativitat, precisament. Ara, quan tornem a estar en marxa, tinc la sensació que se’m demanda la mateixa energia de quan començava, però amb la diferència que ja passo la seixantena i que tinc un munt de gent jove al darrera que ho fan molt bé i pugen forts”.

Per què parlem amb la Teia? Doncs perquè és la directora artística d’aquest Klé, amb l’ajut de Miquel Espinosa i la interpretació de Cristina Bertran, Helena Rodríguez, Gérald Sommier i Laia Mora. Moner explica que construir l’espectacle ha estat una tasca complexa, però comencem per la idea inicial. Els dos primers espectacles d’Addaura, amb què la companyia encetava un nou camí que es diferenciava del que llavors havia estat la Cia. Teia Moner, van ser Embrossa’t (nominat als Premis MAX) i Mobilus (finalista als Premis MAX). Tots dos estaven basats en artistes plàstics, magnífics creadors com Joan Brossa i Alexander Calder, respectivament. Aleshores, Paul Klee per protagonitzar el tercer espectacle sembla una elecció gairebé lògica.

No hi ha una història, n’hi ha moltes

L’espectacle, com els dos anteriors, no té una història que el relligui, sinó que disposa de diverses escenes, en aquest cas en funció d’algunes de les cites de l’artista suís, obres o passatges de la seva vida. La particularitat d’aquest espectacle, explica Moner, és la utilització de tècniques diferents: “Hem format els nostres intèrprets en moltes disciplines. Jo tenia la idea, però no sabia com formar-los  en algunes de les disciplines, com ara dansa sufí, clown, en què vam comptar amb la Pepa Plana, malabarisme, en què ens va assessorar Diego Calavia, titelles, amb què vam poder comptar amb Duda Paiva o màgia, parcel·la en la que vam comptar amb el Màgic Sergio”.

Tot això que s’ha explicat abans converteix Klé en un espectacle complex, de muntatge, però també d’interpretació: “Els quatre ballarins ballen, manipulen titelles i objectes, fan malabars, fan màgia i pallassos. Els hem demanat moltíssim, perquè amb aquest espectacle hem volgut fer un pas endavant com a companyia i crec que ho hem aconseguit. Ens hem anat formant en totes les tècniques que surten en aquest espectacle”. De la nòmina de col·laboradors, Moner destaca especialment el titellaire holandès Duda Paiva: “L’admiro moltíssim. El vaig convidar a casa i va venir uns dies a treballar amb nosaltres. En vam aprendre molt! A vegades, quan els veia treballar, se m’humitejaven els ulls de pensar que era allà i que estàvem treballant amb ell. Va ser molt emocionant”.

8 escenes basades en l’obra i vida de Klee

L’espectacle consta de 8 escenes. La primera és la descoberta del color, que Moner explica que Klee el va descobrir en un viatge a Tunísia i a partir d’aquell viatge construeix la seva paleta, a la qual homenatja aquesta escena, en què barregen la dansa sufí i la màgia. L’equilibrista és la segona escena. En l’obra de Klee hi ha un munt de personatges equilibristes i aquest és el punt de partida de l’escena, que es basa en la tècnica malabar amb les boles contact.

Paul Klee, a més de dedicar-se a l’art plàstic, era un magnífic intèrpret de violí, de manera que la tercera escena, titulada La música i Klee, ret homenatge a aquesta faceta de l’artista. En aquesta escena hi participa en directe el violinista Vassil Lambrinov (Blaumut), que és l’autor de la música original de tot l’espectacle. La quarta escena fa referència als gats de Klee. En va tenir quatre al llarg de la seva vida, parla d’ells en les seves cartes i existeixen nombrosos retrats amb les seves mascotes: Bimbo, Fritzi, Nuggi i Mysi. Entren en escena les titelles, quatre gats que canten i ballen el Duetto buffi di due gatti, de Rossini. És en la manipulació d’aquests titelles incorporats al cos que Duda Paiva va formar als membres de la companyia.

Les titelles, Hitler i la Bauhaus

La cinquena escena té relació amb la passió del fill de Klee, Fèlix, per les titelles. “Klee va fer unes titelles pel seu fill amb material reutilitzat que tenia per casa -explica Moner- i li va pintar els decorats pel seu teatrí. En aquesta escena ens basem en aquell episodi i, salvant les distàncies, vaig utilitzar la mateixa tècnica de Klee, vaig anar al taller i vaig fer els titelles amb tot el material que vaig arreplegar per allà.” El número simula converses dels espectacles que Paul Klee veia amb el seu fill als mercats de puces que recorrien quan anaven a buscar marcs per les obres del pintor.

El quadre La màquina que refila és el protagonista de la sisena escena. És una de les obres més populars de l’artista suís: “Hitler hi estava obsessionat, considerava que era una obra degenerada -diu Moner- i per això Klee va ser considerat proscrit”. L’escena és una coreografia protagonitzada per uns ocells mecànics que fan malabars amb figures geomètriques.

La setena escena està inspirada en una altra cita de Klee: “L’art és fer visible allò invisible”. És per això que aquesta escena té alguna cosa de màgia, ja que la companyia treballa amb llum negra, que reflecteix només una determinada pintura fosforescent. Arriba en aquesta escena l’homenatge a l’escola Bauhaus, amb formes peculiars que només s’aprecien plenament sota aquesta mena de llum. Tanca l’espectacle una escena que també homenatja la Bauhaus, barrejant el clown i la màgia i basant-se ne l’obra de Klee titulada La casa giratòria.

Ara arriba el moment de mostrar tota la feina feta, un moment que la companyia esperava amb delit, després de tota la feina ingent que han fet per poder arribar a aquest punt. “Tenim moltes ganes de presentar-ho -explica Moner-, perquè hem patit molt i l’hem fet amb molt d’afecte”. La Teia concep les seves obres com a peces d’artesania: “No estic en contra de la tecnologia, ni molt menys. Si cal projectar quelcom, es fa, però m’estimo més que si s’han de fer ombres, les fem de veritat. M’agrada fer les coses tocant el material, tot i que no renego de la tecnologia”. Així doncs, Klé és una peça d’artesania. Segur que farà gaudir molt a tot el públic!

 

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona                 Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona

Pin It on Pinterest

Share This