6 / 06 / 19

Taula de debat de les Jornades CREA: ‘On és el públic nascut del 2000 al 2010?’

Existeix un alarmant buit pel que fa al públic de teatre nascut entre els anys 2000 i 2010. Aquesta tesi va ser el punt de partida d’una de les taules de debat celebrada a les Jornades Crea, organitzades aquesta setmana per l’Associació de Professionals de Teatre per a Tots els Públics, s’han dut a terme a Cal Mata, a Saifores (Tarragona). Us oferim un resum del relat d’aquesta taula i un enllaç al document sencer.

Pep Farrés (darrer director de la Mostra d’Igualada i membre de Farrés Brothers), Enric Blasi (Companyia de Comediants la Baldufa), Miquel Agell (Lazzigags Productora Teatral i Escola de Teatre), Carme Pomareda (mestra jubilada i programadora de Xarxa Rubí), Montse Homs (programadora a l’AC Granollers), Jordi Magdaleno (La Tal), Eulàlia Ribera (programadora de La Sala de Sabadell i presidenta d’ASSITEJ Espanya) i Mireia Llunell (La Sala Teatre), Àngel Pérez (BHM producciones i Cia. Anatomia del Cactus) i Blau Granell i Abril Pinyol (membres del 1r Jurat Juvenil de la Fira de Titelles i de Petiestable 21), Ramon Molins (Zum Zum Teatre), Jordi López (La Tresca i la Verdesca), Anna Roca (Cia. Anna Roca), Jordi Gilabert (intèrpret amb ZumZum Teatre o Cia. Anna Roca), Pere Romagosa (La Pera Llimonera), Jordi Pedrós (Campi Qui Pugui), Albert Albà (L’Estaquirot Titelles) i Sílvia Duran (coordinadora de l’Àrea de Públics de l’ICEC) van ser els participants en aquest debat que va durar a l’entorn de les tres hores.

Es tractava d’intentar trobar l’explicació a la desafecció evident respecte el teatre de part d’una franja de públic que coincideix en una edat que va dels 8 als 18 anys, però acotant-ho en aquest cas al públic de 10 a 12 anys, tot i que va ser complicat mantenir el debat en aquest àmbit, sense que es desbordés i es parlés d’altres franges d’edat. Pep Farrés va actuar com a moderador i va establir el punt de partida, referint-se a la franja de 10 a 12 anys. Per centrar el tema va fer referència a informes que estableixen que l’empatia es desenvolupa a partir de 7 i 8 anys, que “és l’edat en que la capacitat de reflexió i de comprensió agafen força i la mainada comença a formar l’esperit crític. A aquestes edats ja opinen, però van sobresaturats d’activitats i no disposen de temps. A més, tampoc no els fa el pes que siguin identificats amb el teatre que porta l’etiqueta d’infantil”. El baix nivell d’assistència als espectacles d’aquest àmbit també podria tenir d’altres explicacions: “Els pares d’ara estan més motivats per dur els seus fills al teatre fins que tenen una determinada edat, després ja es cansen i com que la mainada ja la campa sola, el grau de motivació baixa en picat” i no cal oblidar que a aquestes edats encara depenen de la voluntat dels pares i mares. Eulàlia Ribera, de La Sala Teatre, va explicar l’experiència d’aquest teatre, amb la introducció d’una franja horària diferent per aquests espectacles i de trobar vies per accedir a públic d’aquestes edats. El de la segmentació de les franges d’edat va ser el punt més recurrent, fins i tot hi va haver qui va apostar per eliminar la segmentació, amulant d’altres tradicions teatrals com l’anglesa.

El punt més interessant de la taula rodona va ser, possiblement, la participació de Blau Granell i Abril Pinyol, de 15 i 14 anys respectivament, que van aportar una mica de llum respecte els motius pels quals els seus coetanis no compten entre els seus hàbits d’oci assistir al teatre. La voluntat dels pares, la qualitat dubtosa del teatre que veuen a l’institut, la condició d’obligatorietat, l’actitud dels alumnes, la ineluctable condició pedagògica dels espectacles i la poca veu dels alumnes en la tria dels espectacles s’apunten com alguns dels motius de la desafecció.

Les motivacions profundes per exercir la professió també van ser motiu d’un cert anàlisi per intentar trobar motius per a la davallada o pèrdua de públic de determinades edats, qüestionant fins i tot la idoneïtat dels espais o la proximitat física amb el públic. També va haver-hi lloc per l’autocrítica: “Desconnectem del públic perquè deixem d’interessar. El teatre ha deixat de ser cool”. Aquesta afirmació du la contundència de Ramon Molins (Zum Zum Teatre), que és partidari d’intentar arribar als joves “sense alliçonar-los, sense haver-los de parlar sempre de bullying, sexe segur o alfabetització. El que els presentem ha de ser molt cuidat i anar amb ells, perquè tot i que fem coses que estan molt bé, per a ells no tenen atractiu.” Aleshores va arribar un anàlisi força clarivident de la qüestió, a càrrec de l’Abril Pinyol: “A aquesta edat vas molt perdut i amb el teatre per a nens i nenes de 9 a 11 anys passa el mateix que amb els catàlegs de joguines que s’editen per reis, només pots triar entre jocs de Wii o furbys, no hi ha més possibilitats. Conclusió: volen que deixis de jugar”, va reblar l’Abril, després d’assegurar que en els espectacles el públic s’hi ha de sentir identificat i que la postfunció, la interacció de l’espectador amb la companyia, és una bona idea.

La fidelització del públic també es va tractar a la taula rodona, relacionant-ho amb el criteri dels programadors dels espais, però també amb la creació d’una marca de companyia, que la faci reconeixible. Un dels obstacles esmentats per a la fidelització és la constant renovació del públic, una qüestió generacional, establint en 4 o 5 anys aquests períodes de renovació. Un obstacle per a la fidelització i creixement de públic, a comarques, és el fet de la impossibilitat de fer temporades. En aquest àmbit de debat també es va exposar la idea de trobar ‘influencers’ per aquesta franja d’edat, però aquí es topa amb la legalitat respecte la protecció de dades, que no permet el contacte directe amb la mainada i l’edat adequada per disposar de xarxes socials –quelcom que és vulnerat en general per pares, mares i interessats habitualment degut a la pressió social-, que s’assenyala que són els 14 anys.

Àngel Pérez (membre de BHM Producciones i de la companyia Anatomia del Cactus) va explicar l’experiència de BHM, que ofereix teatre en francès per a instituts (14 i 15 anys), però seguint una línia pedagògica pròpia, desconnectada del currículum. Treballen amb els alumnes a nivell de xarxes socials, interactuen amb ells i treballen en sales de fins a 300 espectadors “i funciona bé”, va dir l’Àngel. BHM fa clàssics, però “donant-los la volta”, mirant de trobar quelcom que els facin interessants al públic.

La taula de debat es va tancar amb un intent d’enumerar algunes pràctiques que poden afavorir l’afluència als teatres de la franja de públic d’edats entre 10 i 12 i amb una exigència que va articular Ramon Molins: “Els equipaments públics han de comprometre’s a donar espai a tothom en la proporció necessària. Els teatres nacionals han d’atendre aquesta necessitat i s’hi ha de comprometre tècnica i políticament. No pots decidir, essent un teatre públic, que un gènere sí que el faràs i un altre, no”.

  1. Maria Says: 06/06/2019 19:10

    Súper interessant! El meu fill que té 13 anys, també diu que prefereixen el cine a la seva edat, perquè diu que té més acció… Serà que ens estem acostumant a ritmes massa ràpids…?? Les pelis infantils “comercials” són indigeribles per trepidants! Totes les reflexions de l’article són ben interessants! Que bé que hi hagi qui ho vagi entomant! Tant de bo famílies i companyies anem trobant camins… La indústria digital és molt potent!!!

Pin It on Pinterest

Share This