A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
24 / 11 / 21

Rosa Díaz: “Desitjo que les meves obres serveixin a les famílies per parlar de tabús i normalitzar temes com l’abandó i la mort”.

Entrem a la sala i sentim una aroma especial. Podria ser pàtxuli? Al final de la funció, quan ens atansem a saludar-la, comprovarem que hi ha més que pàtxuli i que és molt més que una sola aroma, és la manera de fer que té, de cuidar els detalls i que tot tingui un sentit. La Rosa Díaz, la número 11, el premi nacional de les Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut 2011 crea aquesta màgia en els seus espectacles, són experiències sensorials. L’aroma i els elements sonors, tots dos són passis directes al seus universos. A cadascun que genera per gaudir en família. Us recomanem que no us perdeu “Una niña” aquest cap de setmana a Lleida.

Les famílies que van participar del festival Esbaiola’t el passat mes de juliol la van poder veure a “La casa del abuelo”, una obra que va néixer de la necessitat d’explicar la mort de l’avi a la seva filla. La Rosa juga amb tots els elements sensorials i ens trasllada al seu cap, al seu cor, al seu tacte i podem sentir el que ella sent per extreure’n la nostra pròpia experiència transformadora.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Què passaria si un dia, pescant, trobes una nena en una ampolla? Aquí comença “Una niña”, de La Rous, companyia de Rosa Díaz.

Quedem amb la Rosa en una cafeteria del carrer Major d’Esterri d’Àneu per fer l’entrevista que llegireu a continuació. Ens saludem com qui es retroba amb una amiga. Als pocs minuts, els seus ulls van directes a la taula del costat on una nena la mira com esperant-la. La Rosa la somriu, l’atén des del joc. Juga amb ella com saben jugar els nens i les nenes. S’entenen. Precisament, porta al teatre Escorxador de Lleida l’espectacle que es diu “Una niña”, una història que parla d’allò tan humà que és sentir-se abandonat o abandonada. La Rosa, que fa 40 anys que es dedica professionalment al teatre i que és directora, actriu i autora, encapçala la seva pròpia companyia: La Rous. Parlem amb ella del seu treball, la seva vida, el teatre i el públic.

Aquest any fa 40 anys que et dediques professionalment al teatre, com va ser que vas començar? És vocacional?

Absolutament vocacional. Tenia tan clar que volia dedicar-me al teatre que vaig haver de marxar de casa per poder-ho fer. Vinc d’una família humil, de tradició judeo-cristiana que veia en el món de l’espectacle res seriós. D’aquell “haver de marxar” vaig fer un espectacle anys després que es va dir “El gran traje”. Perquè d’alguna manera, quan marxes de casa és perquè aquell vestit se’t queda petit, perquè et vols expandir. A una de les representacions d’aquesta obra va venir el meu pare, que mai abans havia anat al teatre. Ell era un gran lector, la seva biblioteca era increíble, cuidava molt dels seus llibres. Eren seus. Com el bany en el que s’afaitava cada dia a les vuit del matí, puntual com un rellotge. Aquell bany era per a ell.

I com va viure aquella primera vegada?

Amb molta emoció. Recordo que quan vaig anar a parlar amb ell en acabar la representació, tenia els ulls plorosos i em va dir: “no sabia que havies escrit una obra sobre la nostra família”.

La família és la teva gran inspiració?

El teatre, per a mi, és, d’una banda, joc, i d’una altra, un procés catàrtic. No solament per a mi, que baso els espectacles en vivències personals. Sinó que també és transformador per a l’espectador. Tot ho faig a través del joc que és com entenc la vida. De fet, en molts paísos es relaciona el teatre, actuar o el denominar una obra de teatre amb el joc: “play” o “jouer”. A casa meva sempre havíem jugat moltíssim. Sóc la número 11 de 14 germans, imaginat quanta gent per jugar i inventar. Érem tants que no ens deien pel nom, sinó pel número.

Què vols dir que a casa teníeu número i no nom?

Érem tants: set nens i set nenes, que pel carrer en comptes de preguntar-nos pel nom per saber qui érem ens preguntaven: “i tu? quin número ets?”. La veritat és que ser tants determinava moltes coses. Per exemple, les sabates. Imagina’t la de sabates que hi havia a casa amb tants nens i nenes. La meva mare sempre cridava: “Les sabates al calaix!” per no veure-les pel mig. Així que nosaltres obríem aquell calaix i era com obrir el calaix de les joguines. Féiem aventures en les que les sabates eren personatges. El meu pare era molt imaginatiu. Amb una pela de plàtan feia un barret, amb el crostó de pa inventava un vaixell i dos dels seus dits eren personatges que anomenava sempre Juan i Pepito.

Està clar que del pare ve bona part de la teva vena artística i creadora. Ell és el protagonista de “La casa del abuelo”. Era metòdic i, la seva mare, ben alegre. Protagonista també.

“El abuelo” és l’avi de la meva filla, sí. El meu pare. La vaig crear després de viure l’experiència d’explicar a una nena què era la mort, o el saber que mai més veuria al seu avi. Crec que com a creadors i creadores, amb el teatre, posem els ciments d’informació, aportem recursos per tractar temes que són difícils i fins i tot tabús. La mort ho és. També la guerra. Espero que les meves obres serveixin a les famílies per parlar de tabús i normalitzar temes com la mort.

Has dit en alguna ocasió que no creus en els espectacles amb edat determinada. Ens ho expliques?

D’una banda, els meus espectacles són per a tothom que els vulgui veure. Jo creo des de la necessitat d’explicar quelcom, no per a persones d’una edat concreta. És veritat, que m’agrada molt comptar amb la visió dels nens i les nenes en el meu procés creatiu. Procuro fer passis per a ells i elles, juguem a que es posen en el paper de directors i directores i els escolto. Una vegada, un nen, amb “La casa del abuelo” es va posar a plorar perquè el seu avi havia mort sense poder-se acomiadar. I vam fer una carta de comiat.

El 2011, vas guanyar el premi nacional de les Arts Escèniques per a la Infància i la Joventut, què ha suposat per a tu i la teva carrera?

Està clar que et dóna visibilitat, t’ajuda. I també és un reconeixement a la teva visió del teatre, de la vida, que és el mateix. Però el major premi per a mi va ser com la meva mare va viure el lliurament del guardó. Va ser un regal veure-la tan contenta vivint l’experiència.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

M’agrada poder inventar contínuament, els grans reptes. M’agrada també ajudar a d’altres creadors a dur a terme la seva idea creant els seus propis universos sonors, olfactius, ambientals… tot.

Abans d’acabar, no podem marxar sense preguntar-te per l’aroma que ens ha acompanya encara avui, un dia després de veure la teva obra.

(riu). Sempre viatjo amb els meus olis esencials. Els utilitzo per treballar. Vaig variant però un no falla: el pàtxuli. Des de ben petita que és el meu olor identificatiu. Quan era la Feria de Albacete, d’on sóc, anàvem a les paradetes amb les meves germanes i vaig descobrir el pàtxuli. Em va encantar. Era com la llibertat. No et sabria dir. Des d’aleshores que s’ha convertit en el meu perfum. I sóc molt primmirada amb això, eh? Tinc una germana que me’n porta del Marroc, fins i tot. Hi ha molta varietat de pàtxuli i en una botiga de Granada -on visc des de fa molts anys per elecció, per la seva alegria- ja em tenen com a clienta fixa perquè porten pàtxuli original. Algunes companyies per a les que treballo la direcció o la dramaturgia m’ho han dit, noten la meva presència quan apareixo per sorpresa a veure una de les seves actuacions.

A controlar?

No. A assegurar-me de que es conserva l’essència de la nostra feina. Pot passar que a mesura que es van fent representacions, els actors i les actrius modifiquin l’obra i m’agrada saber-ho, més que res perquè el meu nom està implicat i si les modificacions no em representen, prefereixo no aparèixer a la fitxa tècnica.

Una dona amb principis.

I de finals. (riu).

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This