4 / 03 / 20

“Em dic Maruja i sóc única, digueu-me Marúnica”

Roberto G. Alonso és un creador peculiar i imprescindible en el panorama artístic del nostre país. Peculiar perquè la seva companyia fa espectacles específicament per adults, però també per a un públic familiar. Tots ells són espectacles d’una força visual inusitada, que fugen dels cànons i proposen al seu públic mirades diferents sobre temes poc convencionals. El seu darrer espectacle familiar, que s’estrenarà en la Quinzena Metropolitana de Dansa (21 de març, Atrium de Viladecans i 22 de març, Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat), es titula Marúnica i vol ser un homenatge a l’artista surrealista Maruja Mallo, pintora de la generació del 27, coetània i amiga de figures com Lorca, Dalí i Buñuel. Marúnica també es podrà veure a Mostra Igualada (28 de març). Un espectacle de la companyia de Roberto G. Alonso és, sempre, una porta oberta a un nou univers. Creuem la llinda, acompanyeu-nos.

“Vaig descobrir Maruja Mallo (Viveiro, 5 de gener de 1902 – Madrid, 6 de febrer de 1995) per casualitat -explica Alonso- . Va ser una artista important però, com gairebé totes les dones de la generació del 27, que posteriorment es van anomenar les Sin Sombrero gràcies a Mallo, va ser silenciada, amagada. Per acabar-ho de reblar, era republicana amb ideals progressistes. He cregut que ara era el moment oportú per reivindicar la seva obra i la seva figura, la d’una dona que artísticament tenia tanta importància com els seus coetanis, que era una avançada a la seva època i que no feia mai cap pas enrere en la defensa dels drets de les dones. Tenia un caràcter trencador i reivindicatiu que pot ser reinterpretat des del punt de vista teatral i del moviment”.

Un imaginari que connecta amb els infants

Semblaria que una artista surrealista no seria un tema gaire adequat per un espectacle familiar, però res més lluny de la realitat: “Vaig trobar que Mallo, en les seves obres, reflectia un imaginari i tenia un discurs que els adults podem captar i llegir perquè va més enllà del que es veu realment i té un rerefons molt potent, i això m’interessava, però també es pot mirar la seva obra amb ulls d’infant perquè tot el que pinta, els colors, la seva iconografia, les seves formes, la varietat de la seva obra també resulta atraient pels més joves. És un imaginari que agrada als més petits, fins i tot en les seves pintures més fosques, i per això m’hi vaig inspirar”, diu Roberto G. Alonso.

Maruja Mallo, que és un pseudònim d’Ana María Gómez González, era considerada una musa de la generació del 27, es va relacionar amb Lorca, Dalí i Buñuel, però també amb Alberti, Neruda, Warhol, Éluard o Breton, perquè viatjava assíduament. Va ser una dona amb un fort caràcter, va revelar-se contra les cotilles que imposava la societat del seu temps i per això va decidir llevar-se el barret en públic un dia que passejava per la Plaza Mayor de Madrid amb un grup d’amics, entre els quals Lorca i Dalí. Es van haver de refugiar perquè els apedregaven. En una altra ocasió, en una visita d‘interès artístic a un convent de monjos, li van prohibir l’entrada perquè no duia pantalons –una mesura per prohibir tàcitament l’entrada de dones- i va demanar l’americana a un dels seus acompanyants, va utilitzar les mànigues de camals i se la va lligar a al cintura. Vet aquí que ja tenia pantalons!

Aquestes anècdotes serveixen per il·lustrar el caràcter de Mallo, fort, vitalista i energètic, que és una de les fonts d’inspiració de l’espectacle, com també ho és la seva obra. Roberto G. Alonso explica que la de Maruja Mallo no és una obra extensa: “És molt variada, però no va ser una artista prolífica pel que fa a l’obra. A més, les seves obres no tenen un lligam estilístic entre elles. És a dir, feia sèries i a cada sèrie variava el llenguatge artístic, perquè era una tastaolletes, en això ens assemblem. El que em fascina del seu món és el seu imaginari tan ampli i que la seva pintura sempre està en evolució, no es quedava només fent allò que ja li funcionava, sinó que continuava pintant allò que l’interessava de diverses maneres”.

“Em dic Maruja i sóc única, digueu-me Marúnica”

Marúnica no és la recreació de l’obra de Mallo, explica Alonso, sinó una interpretació tant de la seva obra com de la seva personalitat i de les motivacions que la van dur a confegir els seus quadres. Fins i tot el títol de l’espectacle, Marúnica, té la seva anècdota: durant una entrevista Maruja Mallo va etzibar a l’entrevistador que ella es deia Maruja, que era única i que per tant, a partir d’aquell moment, li podien dir Marúnica. “Hi ha coses que potser el públic no entendrà –diu el coreògraf i ballarí-, però és que tampoc cal que ho entenguin, només que ho gaudeixin.” No hi ha més fil conductor en l’espectacle que l’obra i la figura de Mallo i potser això té a veure amb el que ella feia, de sèries inconnexes de pintures. El surrealisme ho amara tot. La peça la protagonitzen tres ballarines (Laura Marsal, Laia Vancells i Marta Serret) i un ballarí (Borja Fernández) i tots ells representen Maruja Mallo i podrien formar part del seu imaginari, ja que l’artista gallega sempre pintava ballarins nusos als seus quadres. En aquest cas, els ballarins òbviament no van nusos, però sí que el seu vestuari marca els cossos, mirant de reflectir els que dibuixava l’artista, però mantenint una calculada ambigüitat pel que fa al gènere. El fet que la inspiració de l’espectacle sigui una artista plàstica facilita el fet que aquest sigui molt visual, un aspecte cabdal en tots els espectacles de la companyia de Roberto G. Alonso, que treballa tots els aspectes artístics a consciència, amb una menció especial a l’escenografia, la il·luminació i el vestuari.

Abans de la Guerra Civil, Maruja Mallo va viure a París, va conèixer Picasso i va arribar a vendre una obra a André Breton, la qual cosa ja parlava de la qualitat de la seva obra incipient. Durant els anys 20 Mallo fa una obra colorista, de temàtica màgica, cosmopolita i optimista, mentre que en la dècada següent és més ombrívola i apagada. Abans de l’inici de la guerra ja es va exiliar a Sud Amèrica i no va tornar fins força anys després. Durant la dècada dels 60 va fer una petita estada a Espanya, suficient per comprovar que al seu país no la coneixia ningú, que havia estat ignorada i silenciada pel règim –era una artista incòmoda-, mentre que a Sud-amèrica era una figura reconeguda fins el punt que va fer amistat amb Andy Warhol. Ben entrats els 80, Mallo va tornar al país i va esdevenir una de les muses de la incipient Movida Madrileña, un moviment que el mateix Roberto G. Alonso va viure, i que parla de la vigència d’aquesta artista gallega, eclipsada pels genis coetanis i condemnada a l’ostracisme pel règim del dictador.

Música original, un pas endavant

Roberto G. Alonso reconeix que en aquest espectacle ha fet un pas endavant respecte altres familiars: “Hem fet un esforç per realitzar salt qualitatiu, que és la composició de música original. En Jordi Cornudella ha fet una banda sonora meravellosa, n’estic molt content perquè hem treballat molt i pensava que, ja que teníem una artista i unes obres d’art que inspiraven la coreografia, l’escenografia, el vestuari, doncs també caldria que inspirés una música original. Hem pogut fer aquest esforç i hem enregistrat la banda sonora amb cinc músics per tal que la qualitat sigui òptima”. Jordi Cornudella, per la seva banda, assegura que, per composar, ha tingut en compte el que volia Alonso, però també s’ha inspirat en els quadres: “Quan ens vam reunir, el Roberto em va explicar la idea que tenia i vaig treballar a partir d’això i del que em suggerien els quadres. No sempre funciona de la mateixa manera i depèn molt de les obres. N’hi ha que de seguida et duen a un estil concret, com les pintures amb gent, color, llum, una història que suggereix festa, i d’altres que no es poden il·lustrar tan fàcilment, perquè són més abstractes”. Cornudella també explica que s’havien plantejat que la música fos en directe, però ho van descartar, la qual cosa permet que la música, gravada en estudi, sigui més rica pel que fa a sonoritats, ja que hi intervenen més instruments en les 15 cançons que il·lustren les 12 escenes de l’espectacle.

Marúnica vol ser un viatge iniciàtic, divertit i sorprenent, poètic i lúdic, per endinsar-se al fascinant món surrealista de la creadora gallega, a la seva obra bastida sobre “temàtiques variades, curulla de simbolismes surrealistes, de desproporcions i d’elements al·legòrics (enormes mans amb espigues, màscares teatrals, rostres de dones de diferents ètnies, etc.), que són el vehicle idoni per connectar amb l’imaginari dels infants i la millor eina per ser transformats en moviment, a més de referents ideals i imprescindibles per realitzar un altre espectacle amb un potent element visual”. Això és el que proposa Roberto G. Alonso. No us sedueix?

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona                 Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona

Pin It on Pinterest

Share This