REPORTATGE – Xip Xap Teatre fa la ‘Transhumància’
Des del passat mes d’octubre, l’emblemàtica companyia d’espectacles familiars Xip Xap Teatre està de ‘Transhumància’. Passeja pels pobles i ciutats d’arreu una bona colla de cabres i un gos articulats per dur el ramat cap a les planes a l’hivern i cap a les muntanyes a l’estiu i, així, aprofitar millor les pastures. El públic se sent atret de seguida pels seus titelles, que l’envolten al so de les esquelles i el fan avançar encuriosit dins un espectacle itinerant on es barreja humor i tradició. En parlem a fons amb Jordi Granell, un dels membres de Xip Xap, just abans que diumenge facin parada a Tremp i, el següent cap de setmana, passin per la Fira de Teatre de Titelles de Lleida (dissabte i diumenge).
Sembla que Xip Xap Teatre es troba en una època molt pastoral. Després del muntatge de titelles de sala per a infants a partir de 3 anys ‘El llop i les 7 cabretes’ centrat en la cabra més petita de totes (llegeix aquí el reportatge que vam fer-ne en l’estrena), li han trobat el gust al món rural i s’han embrancat en una pràctica ben pròpia de la cultura agrícola i ramadera dels pobles de muntanya: la transhumància, és a dir, la migració estacional dels ramats a la cerca de pastures. “Ens hi ha portat la casualitat. ‘El llop i les 7 cabretes’ ens han donat molt de joc i volíem fer una història de pastors… Seguim amb l’estètica de les cabres, però aquests titelles són totalment nous. Els ulls són diferents, la línia del cap és més estreta i el cos no és de roba, sinó de fusta d’avellaner molt esquematitzat”, explica Granell.
Per fer la seva particular ‘Transhumància’ han partit de l’experiència personal i s’han documentat amb casos propers. “Tots els que estem fent l’espectacle hem viscut a poble i tenim el record dels esquellots de quan passava el ramat pel poble, ja fossin cabres o ovelles… Tenim coneguts que han guardat bestiar i, com que els coneixem, n’hem agafat el vocabulari, com també del programa d’Esport3… Tot plegat ens picava el cuquet.”
En ser un espectacle de carrer itinerant compta amb diverses parades, que aprofiten per mostrar diferents aspectes relacionats amb la vida de muntanya. En algunes munyen una cabra, en altres els pastors canten unes corrandes animant el públic a afegir-s’hi, també hi ha una demostració de com el gos tanca les cabres com els típics campionats de gos d’atura o hi ha un moment en què els pastors es gasten bromes entre ells. Cadascun té el seu caràcter (el despistat, el bromista…) i tots ells són conduïts pel majoral; un pastor que no té ramat, però que marca la ruta que faran, on dormiran, l’estona que cal caminar, calcula quants pams té el camí per portar el bestiar, etc.
Com que cada poble i recorregut són diferents, no segueixen sempre el mateix guió. Cada parada té un començament, un embolic i un final i col·loquen els gags en funció de les possibilitats que els ofereix l’espai. “Per exemple, podem decidir que a prop de les escales de l’església és un bon punt on munyir la cabra perquè el públic ho vegi bé. És un bon exercici de mirar-nos i estar superconcentrats.”
Van estrenar-lo el passat mes d’octubre i ja els ha donat moltes alegries i bones crítiques pel fet, sobretot, que el públic s’endinsa molt ràpidament en l’espectacle. “Hem aconseguit que, a més de veure’l, se’n sentin partícips. I no perquè els fem fer coses, sinó perquè formen part del ramat, però com una cabra més! no com un pastor.”
Entre les cabres hi ha el mascle cabró, la cabra adulta i les cabres xiques, que són les cabres que aporten el punt de bogeria del ramat. “Ara estan aquí i de cop estan allà, o passen en línia recta cap amunt com si caminessin per la paret. Tenen un do especial.” I, és clar, un ramat i una transhumància no seria possible sense un gos. Aquest personatge, però, té una estètica diferent a la de les cabres, ja que està construït amb roba de sac.
La proposta és molt exportable, ja que les accions són clares i no requereixen de gaires paraules més enllà de les onomatopeies del gos i les cabres i el xiulet dels pastors. És el primer cop que fan un espectacle d’aquestes característiques. De fet, resulta ben original ja que, com apunta Granell, “no tenim coneixement d’espectacles de carrer itinerants amb el format que nosaltres proposem. És possible que n’hi hagi, però no en som sabedors”. En aquest sentit, han creat tres tipus d’alçades: la baixeta, on circulen les cabres i el gos, de mida real, cosa que fa que els adults s’hagin d’ajupir per tocar-los; la dels pastors que van a peu pla; i la dels xanquers, que porten les cabres grans i que –en el remot cas que la gent no hagi sentit les esquelles– permet que els vegin arribar de lluny.
Entre les anècdotes, Xip Xap comenta que “la gent s’enamora de les cabres i ens en demana una. Es crea una relació amb el titella. S’hi fan fotos i les acaricien com si fossin sensibles de veritat, sobretot les persones grans…”. També parla de la divertida reacció dels gossos que, en general, borden davant de les cabres i es queden aturats davant el gos titella, generant l’expectació de tothom.
Fes-ne un tast amb aquest vídeo!
