REPORTATGE – Roberto G. Alonso fa un cant a la diferència i la imaginació amb ‘Zaquizamí’
La companyia de dansa-teatre Roberto G. Alonso ja ho té tot a punt per donar a llum, aquest diumenge, a Salt, la seva última producció: ‘Zaquizamí’, un espectacle especialment adreçat a infants entre 4 i 9 anys.
Però, què és exactament un “zaquizamí”? Es tracta d’aquell racó ple d’andròmines que hi ha sempre a totes les llars. Aquell espai, que poden ser unes golfes, un altell de difícil accés o l’habitació fosca dels mals endreços, en què sempre que busques alguna cosa te’n cau una altra.
En aquest espectacle, el zaquizamí es troba al fons del passadís, té tres prestatges mal col·locats, una porta amb pany i clau i un endoll que no funciona. Cada cop que s’apaga el llum, els seus habitants –que no es veuen, però hi són– fan una festa plena de jocs i somnis. Ells es pensen que no ho sap ningú…
Tres actors-ballarins donaran vida als estris que han quedat oblidats en aquest espai, sorprenent el públic amb la transformació dels diferents elements d’atrezzo, el vestuari, la il·luminació i l’escenografia, de gran estètica visual. Tot plegat s’acompanya d’una acurada selecció musical que s’adequa al que es vol transmetre en cada moment. Aparentment, les escenes no tenen relació les unes amb les altres, però s’entrellacen de manera subtil amb una tramada línia dramatúrgica, dotant al conjunt d’una coherència estilística molt similar a la fórmula emprada en anteriors espectacles de la companyia, que ja supera els 20 anys de vida i s’ha convertit en un referent de la dansa a Catalunya i a Espanya pel seu particular llenguatge coreogràfic.
El director i coreògraf Roberto G. Alonso, fa un paral·lelisme entre els objectes vells, espatllats o en desús que s’arraconen fins que es llencen o s’obliden, i les persones que queden marginades del conjunt de la societat pel fet de ser diferents o, simplement, no congeniar amb la majoria. En aquest sentit afirma: “La nostra societat consumista, condicionada i influïda pels mitjans de comunicació i xarxes socials, ens convida a que siguem tots bonics i tallats per un patró determinat, i si algú se surt d’aquest patró, l’arracona, el margina i intenta tapar la seva diferència perquè no sobresurti de la norma. Tendim a homogeneïtzar, sense adonar-nos que la singularitat és un valor. No seria meravellós que aquestes diferències o defectes que ens allunyen de la norma es convertissin en virtuts i ens fessin acostar-nos a la resta?”.
A ‘Zaquizamí’ es trenca una llança a favor de superar les pors, del desacomplexament del marginat, de l’autoconfiança, de la companyonia, de l’orgull com a motor i de les segones oportunitats. En definitiva, de la vida, d’allò que tot infant acaba sabent més tard o més d’hora. Així doncs, la proposta esdevé un cant colorista i vital, ple de màgia i imaginació que vol despertar l’interès, la motivació i l’emoció dels petits tot fent-los gaudir de les arts de la dansa, el moviment i l’escena.