10 / 01 / 18

REPORTATGE – La Baldufa contraposa el bé i el mal a ‘Mon pare és un ogre’

L’últim espectacle de la Companyia de Comediants La Baldufa ‘Mon pare és un ogre’ és valent en, com a mínim, 3 sentits. Per la història, per la manera d’explicar-la i pel públic al qual s’adreça: nois i noies a partir de 10 anys, una franja d’edat sovint allunyada del teatre. En parlem amb l’autor, actor, dissenyador escenogràfic i de vestuari, Carles Pijuan.

A ‘Mon pare és un ogre’ La Baldufa proposa un viatge increïblement emotiu que aborda temes tan profunds com el càstig, la culpa, la solidaritat i la justícia. Contraposa el bé i el mal per mostrar que ni els bons són tan bons, ni els dolents tan dolents. Ho fa encongint i entendrint a l’espectador a parts iguals a través del gest i el clown amb una història d’un nen a qui, de petit, tothom li deia que el seu pare era un ogre (“i potser era cert, perquè mai ningú no ha vist un ogre, i jo tampoc vaig veure mai el meu pare”).

La posada en escena també és atrevida, pel context en què està situada l’obra: la cel·la d’una presó. “No és un espai on estiguem acostumats a que se’ns expliquin contes, però és un bon punt de partida perquè forma part de la realitat. Existeix. Abans es parlava dels monstres de manera llunyana, els situàvem en la part oculta, ara els nostres monstres reals estan tancats a la presó (o haurien d’estar-hi).”

El protagonista és un ogre, o el pare del nen a qui li diuen que el seu pare era un ogre i s’imaginava un monstre terrible. Però li deien “ogre” com a metàfora, ja que era un delinqüent. A partir d’aquí ens endinsem a la seva cel·la –que és com la cova d’un ogre– i veiem que és una persona amb un caràcter dur, agressiu, però que també té pinzellades de tendresa. No conviu sol, sinó amb el nen imaginari que ha deixat a fora de la presó… i, més tard, amb l’arribada d’un nou company, el personatge que genera el conflicte.

“Ell està acostumat a estar sol i l’arribada del nouvingut, que és poruc i té terror, provoca tot un seguit de situacions divertides com intents de fuga, escatològiques… És còmic, no tot són obscurs, li veiem la part humana.” Així, amb el temps i la convivència diària, l’ogre i el company de cel·la travaran una profunda relació d’amistat.

L’espectacle és molt minimalista. Els personatges juguen a través del treball d’actor, del mim i, en algun moment, també del pallasso. Hi ha poc atrezzo i és l’escenografia la que pren molta contundència. “És d’una fusta crua, molt real, i té aquesta cosa de caixa que s’obre i es tanca. No volem anar a buscar la part realista de la presó amb els ferros, sinó que estan tancats a la caixa i, en els moments en què s’obre, el públic també respira. El moviment dóna llibertat, ritme”.

La Baldufa recomana el muntatge a partir de 10 anys, però apunta que si els nens i nenes en tenen 8 i van acompanyats, també ho seguiran bé. I que, a més a més, agradarà als adults. “Intentem seguir fórmules diferents a cada espectacle. Anem combinant produccions per al públic més menut amb d’altres pensades per a tots els públics. ‘Mon pare és un ogre’ s’apropa més a allò que ens agrada veure com a adults, és un “tots els públics” en majúscules.”

La companyia té més que per la mà enfrontar-se a temes qualificats com a complicats, incòmodes, tabús… De fet, com observa Pijuan, “tots els nostres espectacles tenen un missatge que interpel·la els espectadors. Compten amb la part artística i estètica de teatre però, sense que sigui moralista ni alliçonadora, també hi ha una petita reflexió perquè s’enduguin cap a casa”.

Per exemple, en ‘El llibre imaginari’ expliquen que cal que ens deixem endur per la imaginació de la lectura per descobrir petits mons i tractem amb normalitat que dues persones del mateix sexe s’enamorin (com és el cas d’un príncep i un camperol en aquest espectacle que ja té uns 14 anys de recorregut); a ‘Embolic a la granja’ parlen de la interacció amb la gent immigrada a través del tòpic d’acusar qui ve de fora (un corb és acusat de robar un ou, quan no és així, en realitat ha ajudat el pollet), a ‘El príncep feliç’ d’Oscar Wilde mostren el mur que no permet veure què passa a fora: els moviments migratoris de refugiats, la pobresa… Tracten temes com l’ètica i moral. A ‘Pinocchio’ de Carlo Collodi posen l’èmfasi en el Geppetto, que és capaç de fer el que sigui pel seu fill, i la importància de l’educació per evolucionar. A ‘Safari’ parlen del bullying amb una faula que els adults relacionen de seguida i amb què és molt fàcil arrencar el debat amb els infants: un lleó perd el valor perquè no sap rugir i és la riota dels altres animals. I, entre d’altres, perquè han produït una dotzena d’espectacles, arribem fins aquest darrer ‘Mon pare és un ogre’ on manifesten la doble moral que tenim tots, especialment en el món actual.

  1. Jesus Says: 11/01/2018 19:11

    Sera otro espectaculo magnifico, como todos los suyos. Estuve viendo PINOCCHIO con mis nietos hace meses y siguen hablando de ello. Por fin una compañia que hace teatro para niños que no los trata como a tontitos y que no da verguenza ajena a los mayores. Aplausos.

Pin It on Pinterest

Share This