REPORTATGE – Anna Roca celebra 20 anys de teatre en un moment dolç
La Companyia de teatre Anna Roca està d’enhorabona. Fa 20 anys que l’actriu olotina va estrenar el seu primer espectacle i, des d’aleshores, no ha parat combinant espectacles i la pedagogia teatral. ‘Momo’, la seva última producció, ha esdevingut un fenomen dins el sector i li ha valgut diversos reconeixements a més de l’aval del públic i la crítica.
Anna Roca va estrenar-se professionalment amb ‘Contes de l’Anna’, el juny del 1996, en la primera La Mostra d’Igualada organitzada per La Xarxa (fins aleshores l’havia impulsat Rialles). Encara no sap exactament com celebrarà l’aniversari, però possiblement al setembre farà una festa similar a la que va organitzar ara fa dos anys, per la majoria d’edat, quan va convidar a Olot altres companyies de teatre familiar. “M’agrada molt celebrar-ho amb els companys. Si puc hi tornaré. Que vinguin a La Garrotxa a fer un dinar, sense actuacions, per trobar-nos.”
No obstant això, considera que, en realitat, ja ho està celebrant amb els reconeixements que ha obtingut enguany amb ‘Momo’. D’una banda, el Premi de la crítica familiar al millor espectacle juvenil i, d’una altra banda, dues candidatures als Max: a millor espectacle familiar i a millor producció privada d’arts escèniques. A més, recentment l’han nomenat Garrotxina de l’any per la seva trajectòria teatral, tant com a companyia com per la seva escola de teatre a Olot, el centre cultural Els Catòlics.
Anna Roca va obrir l’escola després d’uns anys d’experiència ensenyant interpretació a centres de primària i secundària del Ripollès. De fet, ha viscut sempre el teatre vinculat a la pedagogia. “M’agrada portar el teatre als nens perquè l’estimin no només veient-lo, sinó fent-lo. I, a més, l’escola em permet no patir tant pels bolos. És una segona feina que m’ajuda a viure.”
La seva aventura escènica va donar el tret de sortida arran d’un homenatge a Xesco Boix a Mollet del Vallès. “Hi vaig anar sense decorats ni res. Em van veure el Cesc Serrat i el Pere Fontanet i d’aquí en va sorgir el meu primer espectacle. Em van ajudar molt!” Roca va destacar per la seva manera d’explicar contes, diferent de la que hi havia aquell moment al mercat. Els teatralitzava, hi feia canvis de veu, els dotava de ritme… En definitiva, els apropava més al teatre que a la narració de contes tradicional. “Jo sóc actriu, vaig estudiar interpretació, i m’agrada molt fer teatre. Hi ha qui separa molt la narració de contes i el teatre. Els contistes juguen més amb les paraules, jo amb tot el que és teatre.”
Durant aquests anys ha creat els espectacles ‘Contes de l’Anna’, ‘Contes al terrat’, ‘Can Pere Petit’, ‘Quan jo era petita’, ‘Contencinc’, ‘Les sabates noves de l’Emperador’, ‘La granja més petita del món’, els contes de Joan Barril ‘Captius’ i el que és el seu darrer espectacle i la nineta dels seus ulls: ‘Momo’.
Alguns d’ells ja els va retirar o ho ha fet aquest any. “Sap greu, però arriba un dia en què ho has de fer. M’agraden molt, però després d’haver provat ‘Momo’ hi ha espectacles que ja no tinc ganes de fer-los.” És el cas de ‘Quan jo era petita’, ‘Contes de l’Anna’ i ’La granja més petita del món’. Pel que fa a ‘Contes al terrat’, diu que ja no se sent còmoda fent de Mariona, una nena de 8 anys: “Els actors tenim el poder de fer el personatge que volem mentre ens el creiem i jo ara començo a no sentir-m’hi bé fent de nena” i ha trobat una altra solució: “Dono l’oportunitat de fer-lo a una jove actriu de 16 anys que fa temps que ve a l’escola. Pensava en retirar-lo però, què caram, la Laura té molta energia i un estil semblant al meu. Crec que ho pot fer molt bé.”
Tret d’alguna incursió al públic adult, ha treballat sempre per al públic familiar. “’Captius’ de Joan Barril va agradar molt, va rebre bones crítiques, però a l’hora de vendre’l no hi va haver manera perquè “Anna Roca” està associat al públic familiar. I t’acomodes. Ara tornar a lluitar una altra vegada per obrir un mercat, quan ja en tinc un que em coneix i, a més a més, m’agrada… Per això no he tornat a fer més teatre per adults.”
També hi influeix el fet que ara hagi quedat atrapada pel teatre per a tots els públics. “Totes les obres que he fet fins ara les pensava per a avis i pares que acompanyaven els nens. Eren per públic infantil, no per a tothom. No eren també per a ESO i adults.” El seu últim treball, ‘Momo’, és un clar exemple de “per a tots els públics”. “Ens ve molt públic adult sense nens. En cada actuació que hem fet, un 30% dels adults vénen sense nens. Això passa perquè el llibre Momo és com El petit príncep; qui l’ha llegit i li agrada, el té com a llibre de capçalera a la tauleta del llit. Era el meu llibre preferit, l’he vist sempre que he pogut al cinema o en dibuixos… Porto 15 anys o més dient que vull fer ‘Momo’!”
Fent balanç dels 20 anys de trajectòria observa que ha fet “una evolució de començar amb un espectacle molt petit i anar fent… És fantàstic poder dir que porto 20 anys fent d’actriu i vivint de l’escenari. Quan em pregunten quina és la meva afició els responc que la meva feina. Això no ho pot dir gairebé ningú, tinc sort.”
En referència al sector, opina que hi hagut pujades i baixades i que, des de fa uns anys, la situació no és gens bona: “Ahir parlàvem amb unes quantes companyies que, fa 15 o 20 anys enrere, per aquesta època ja teníem tot el curs següent de bolos tancat amb la campanya escolar i les programacions teatrals de cada setmana. Ara no es tanca fins un o dos mesos abans. Tot és molt inestable i et fa anar de bòlit. Com que els programadors no saben si tindran pressupost o no, no programen fins que no tenen els diners. Abans de la crisi la cosa ja estava complicada. Llavors tampoc tenien diners, però programaven igual i no pagaven fins un any després… Ja portem uns quants anys així. Les companyies més joves ho troben normal, però els que venim d’enrere no ens hi hem acostumat i encara patim.”
