22 / 08 / 18

Recomanar per edats: la combinació de llibertat i criteri

Quantes vegades hem anat a un parc d’atraccions i hem vist gent adulta sortint marejada d’una muntanya russa. O persones amb uns quants anys a sobre que es neguen a provar l’últim crit en piruetes a tota velocitat. Saben que no els hi agradarà. O que elles no estan fetes per quedar-se cap per avall. O que havent dinat no és la millor idea fer giragonses a 150 Km/h, per molt que portis protecció. També ens hem trobat, segur, marrecs d’un metre i mig que encara no han estudiat la llei de la gravetat, però que surten fent bots d’emoció de l’atracció que els llença des de més de cent metres d’alçada en caiguda lliure. Ni els fa patir el nus a l’estómac ni tenen en compte el que acaben de berenar ni veuen més perill que el de fer una cua d’una hora i mitja quan hi vulguin tornar a pujar. O tot el contrari; infants que mai de la vida s’atreviran a anar més enllà d’un carrusel i persones grans que es jubilaran i canviaran l’IIMSERSO per PortAventura.

Les atraccions són les mateixes, però les reaccions són personalitzades. Amb les arts escèniques, passa una mica el mateix.

Hi ha espectacles que són per a públic adult. Igual que hi ha atraccions que limiten l’accés a persones d’una alçada determinada. Els criteris poden ser de tot tipus: pel llenguatge utilitzat, pel tractament explícit d’alguns temes o d’algunes escenes, pel gènere teatral, pel tipus d’espectacle o per les qüestions que es tracten a la proposta.

Però després estan les recomanacions per edats i la llibertat de cada família de fer-hi cas o no. I aquí hi ha el gran debat: Qui estableix que una proposta escènica és per a una edat o per a una altra? Amb quins criteris? On es posa el límit? Es queda en recomanació? O bé cal prohibir l’entrada a unes determinades edats?

Qui coneix millor l’espectacle és la companyia que l’ha creat. Qui coneix millor l’infant que el va a veure és la pròpia família. Recomanar segons quin espectacle per una edat o per una altra pot ser tan arbitrari com dir que les muntanyes russes són atraccions divertides per a gent d’entre 20 i 50 anys. On queden els gustos? On queda l’educació rebuda? Les preferències de temàtica? La cultura adquirida? Les ganes de veure un gènere o un altre? L’estat d’ànim de cada moment? Les converses prèvies a casa? L’aposta familiar per oferir una cultura més o menys àmplia als infants? La voluntat de protegir-los? O els propis tabús? O les mateixes creences? O les explicacions que pares i mares estan disposats a donar? I, d’altra banda, què en fem del que vol transmetre la companyia? De les diferents lectures que d’un mateix contingut es poden fer? Què passa amb la voluntat de crear un ambient de complicitat a escena?

És complexe trobar l’equilibri entre el criteri o la voluntat de les companyies d’adreçar-se a un públic d’una determinada edat o d’ampliar al màxim el ventall i la llibertat de les famílies de triar quina mena d’espectacles volen oferir a les seves criatures. En la informació pot estar la clau. Tant per a qui la dóna com per a qui la busca. En la informació també està la responsabilitat. D’una banda de qui ofereix les eines per triar i de l’altra, de qui les utilitza en conseqüència.

Recomanar és deixar una porta oberta. És confiar en el criteri personal, en l’educació responsable. I deixar-se recomanar és escoltar qui crea, qui proposa, qui expressa, deixar-se sacsar i deixar-se provocar.

Però la seguretat absoluta no existeix. Mai sabrem si el que ens marejarà és el Dragon Khan o el carrusel que dóna tombs. I això ens passarà tant si tenim 46 anys com 10. Amb les arts escèniques passa una mica el mateix. Per això existeixen les recomanacions per edats. Però no són sagrades. Poden ajudar a evitar que se’ns regiri l’estómac després de la tercera corba de la muntanya russa. O ens poden deixar a terra sense experimentar emocions intenses que ens facin vibrar. La decisió final és de cadascú. I ha de ser lliure. Perquè als espectacles d’arts escèniques, igual que als parcs d’atraccions, es tracta de sentir emocions, d’experimentar vivències, de deixar-se emportar. Però anar a veure un espectacle també comporta obrir la ment, aprendre, veure altres perspectives, conèixer-se, fer-se preguntes, impregnar-se d’inspiració. I això no només depèn de l’edat.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This