El juny de l’any passat, Ramon Giné va ser nomenat director artístic de la Mostra Igualada. Tenia poc menys de 9 mesos per gestar la 31 edició de la fira d’espectacles infantils i juvenils de referència del país, que s’havia de celebrar del 23 al 26 del mes passat. Poc que es pensava –ni ell, ni ningú-, el que deparava el futur. Giné és conscient que la suspensió de la 31a Mostra Igualada “és un drama” pel sector, pel qual pateix, i que la Mostra a Casa va ser una acció de públics que no substitueix en absolut la vessant de mercat de l’esdeveniment. El director de la Mostra afirma que a la tardor hi ha la possibilitat d’obrir alguna finestra de mercat, però la incertesa de la situació actual fa que tot sigui provisional, malgrat que no deixen de treballar per encarar el futur, en què reconeix que l’administració serà important, tant com que les decisions de com vehicular correctament els recursos que puguin arribar. Giné vol continuar endavant amb el seu projecte i reforçar la Mostra, convertint-la també en motor de producció.

Com has viscut tot el que ha passat des de principi de març, des del punt de vista de director de la Mostra Igualada?

Suposo que amb la mateixa incertesa de tothom. Però més enllà que fos la meva primera Mostra com a director, amb un bon equip, amb molta il·lusió i un cartell ple de grans espectacles, he estat pensant molt en el sector. Nosaltres treballem pel sector, som un mercat estratègic d’espectacles familiars i juvenils i sé què suposa pel sector i quines conseqüències té cancel·lar la Mostra.

Va ser ràpid, tot plegat?

Molt ràpid i molt lent, segons com t’ho miris. Un dilluns presentem la Mostra amb una roda de premsa i l’endemà es coneixen més casos de contagi a Igualada. A partir d’aquí comencen a saltar totes les alarmes i es comença a dibuixar un panorama gens agradable que indicava que la mostra no es podria fer. En qüestió de 3 dies no només la ciutat, la Conca d’Òdena va quedar confinada. Tancada. A partir de llavors part de l’equip que ens reuníem cada dia vam haver de marxar i començar a fer feina de manera telemàtica. L’Ajuntament, com és lògic, anava desbordat i la incertesa, que es manté, es va instal·lar i impedeix que puguem posar dates, si més no a curt termini, i no vèiem clar proposar dates alternatives.

Tot el que ha passat, canviarà la manera d’enfocar la Mostra Igualada del futur?

És prematur dir-ho. Encara hem de sortir d’aquí. La meva idea, el meu projecte, no ha canviat. Continuo essent un defensor dels espectacles en viu i, si hi ha quelcom que ens diferència de moltes altres arts, és precisament això. D’altra banda, no és tant si s’ha d’alterar el model, sinó que condicionarà quin tipus de Mostra volem en el futur i com l’hem de fer. Per mi, la Mostra ha de poder anar més enllà. Crec que no ha de ser només i fonamentalment un mercat estratègic i un canal d’exhibició, sinó que també ha de ser un agent que pugui donar suport a les companyies pel que fa a la producció. Crec que això sí que les companyies també ho necessitaran en el futur. La Mostra ha de ser més present en el dia a dia de les companyies, conèixer els seus processos de creació i interessar-se més en la seva feina, més enllà del fet de presentar una proposta i llavors esperar a veure si va  o no va a Igualada. És una oportunitat per a que la Mostra obri una finestra que fins ara no havia obert. Això està clar que passa per la recerca de recursos.

Mirar per les companyies de casa

Què més vols potenciar de la Mostra?

El meu projecte és ambiciós, no ho nego. La nostra primera obligació és respondre i mirar per les companyies de casa, enfortir un circuit intern català que ara mateix és inexistent, que hi hagi un mercat més sòlid o més ampli al nostre país. Les companyies de casa tenen molt bones idees, molta creativitat i hem d’intentar que creïn en les millors condicions possibles perquè la qualitat és també el que les farà sortir pel món, en aquesta línia va això de les coproduccions, però també voldria que el certamen fos més internacional, de manera bidireccional,  i que fos una porta pel mercat espanyol.

D’entrada, però, a més de pensar en com recuperar part del que s’ha perdut de la Mostra del 2020, també cal pensar ja en la Mostra del 2021. Quines dificultats presenta?

Ja hi estic pensant. Aquest és el trencaclosques més gran. Primer, si fem o podem fer alguna cosa amb la Mostra 2020. Treballem per tal de fer-ho. Però és que s’hi afegeix a més la propera edició. Preparar la Mostra pràcticament vol un any sencer i el que no hauríem de permetre és que la feina per salvar aquesta edició perjudiqui també la següent, que ja no serà ben bé com la volíem fer. No crec que assolim els objectius que ens vam marcar en la del 2021, però estem parlant de projectes vius i si hi ha quelcom que tenim és un magnífic equip de treball. El projecte és de tots i hem d’aprofitar les oportunitats que es puguin crear arrel d’aquesta situació, modificant el que calgui i adaptant-nos. Haurem de treballar en base al present i no tant amb allò que teníem pensat fa un temps.

El futur ha d’estar més ben estructurat

Està clar que el sector en sortirà tocat de tota aquesta crisi. Com es podria afrontar la seva reconstrucció?

És una qüestió de sumar. Hem d’estar units, les institucions i el sector. Com a Mostra hem d’escoltar a les companyies. Hem d’anar de la mà per veure quines solucions pactades podem trobar. No tenim una vareta màgica i ara mateix encara menys, perquè la incertesa és absoluta. A l’estiu es veuran programacions de carrer? Al setembre es podran veure espectacles de sala novament? És que tampoc no ho sabem! Davant aquesta incertesa és molt difícil treballar però el mínim és escoltar per trobar punts comuns sobre els que treballar. No ens hi hem trobat mai. Quan comencem a veure la llum, hem de posar les bases per intentar modificar conductes que potser no estàvem fent bé. No hi ha altra opció que intentar mirar el futur amb esperança, fer les coses si convé diferent del que ho estàvem fent fins ara, perquè això pot ser una oportunitat. No estic plantejant un futur millor, perquè no sé si ho serà. Costarà recuperar-se, però cal posar les bases per tal que aquest futur, quan sigui viable, estigui més ben estructurat del que està ara. Cal que es faci patent que és un sector que no es pot deixar de banda, que és fràgil, però fonamental, i que ha de rebre suport per a la seva supervivència. És el moment de l’Administració, perquè qualsevol injecció econòmica és aigua de maig, però no ha de ser l’única recepta, també caldrà saber cap a on volem anar i què volem fer. S’ha de pensar bé, perquè les subvencions són totalment indispensables, però cal veure quin ús se’n fa per no perdre’ns en l’absurd.

Pel que fa  a l’aspecte artístic, creus que tot el que està passant tindrà un reflex en els treballs de les companyies?

Segur. La crisi ja els va tenir. Es va fer més evident potser a un altre nivell, en el teatre per adults, però en el familiar, infantil i juvenil crec que també En els darrers cinc anys s’ha experimentat una evolució interessant pel que fa als temes i les dramatúrgies. Moltes companyies fan espectacles que parteixen de la necessitat d’explicar el món en el que vivim. S’han trencat les banyes per explicar coses en el marc d’un tipus de teatre que fa uns anys, en aquest país, massa vegades acabava essent una adaptació d’algun conte clàssic. En aquests darrers anys s’han vist processos creatius molt interessants. Que l’encertin més o menys és una altra història. Hi haurà de tot, però en els espectacles del futur també es reflectirà el que està passant actualment. No vol dir que es facin espectacles sobre el confinament i el virus concretament, que també, sinó que la situació condicionarà els temes i contextos.

La Mostra a Casa, acció de públics

Tornem uns dies enrere. Malgart el moment, es va reaccionar amb la Mostra a Casa… 

Vam treballar colze amb colze amb el sector i amb els organitzadors, tant l’Ajuntament d’Igualada com amb la Generalitat de Catalunya. En primera instància vam concretar quelcom que potser com a Mostra no ens pertoca tant, com és el tema de públics. Per això vam organitzar la Mostra a Casa, amb la idea de fer més amè el confinament a les famílies de tot el país, però també a les d’Igualada, una ciutat que ha viscut una situació molt complexa. Vam decidir fer-la, dins les nostres possibilitats, és a dir virtual i fent-la coincidir amb els dies en què s’havia de fer la Mostra presencial.

Òbviament, no és el mateix.

Lògicament. No va ser tan extensa com si no s’hagués suspès, però vam poder penjar 17 espectacles al nostre canal i vam intentar fer una graella que simulés la del certamen. Evidentment, dels espectacles d’estrena no en teníem gravacions, però algunes companyies van generar un material magnífic per poder-lo penjar al canal. Vam decidir fer la Mostra a Casa per aprofitar el marc i fer una acció de públic, no de mercat, per tal que se’n parlés, tot esperant a veure què farien també altres mostres o festivals com el Sismògraf o el Trapezi (un ha estat reformulat i l’altre ajornat al juliol), però vam renunciar a la possibilitat de posposar la Mostra a curt termini.

La xarxa, però, n’anava i en va plena d’oferta cultural. Què era el que us distingia?

Sabíem que anava fins a dalt d’oferta i no volíem fer per fer, simplement, sinó que la nostra idea era fer una acció clara de públic que no té res a veure amb el que realment som, que és un mercat estratègic. Vull deixar molt clar que s’intentarà treballar per recuperar aquesta faceta de mercat d’aquest any, que hi ha diverses possibilitats al damunt de la taula encara per acabar de perfilar, però que llavors fer la Mostra a Casa era l’única possibilitat que teníem.

Quina va ser la resposta de les companyies?

Va ser molt bona, tot i que a l’inici la proposta no es va acabar d’entendre. El sector estava i està en una situació de molta incertesa, s’han cancel·lat moltes actuacions i el fet que la Mostra caigués era un drama. Crec que això va afectar a la recepció de la nostra proposta. No preteníem substituir la Mostra, simplement va ser l’única acció que podíem fer en aquell moment i jo crec que el sector al final ho va entendre a la perfecció. Ara continuem en contacte amb la Generalitat i l’Ajuntament per veure com encarrilem la qüestió i recuperar el caràcter de mercat, potser es poden obrir finestres a la tardor en algun altre mercat estratègic, però cal entendre també que la situació continua essent complexa i actualment no hi ha res ni decidit, ni tancat.

Unes xifres interessants

Han estat satisfactòries les xifres de la Mostra a Casa?

Durant el cap de setmana de la Mostra el nostre canal de youtube va enregistrar 28.800 visualitzacions. A través del nostre web, la gent podia consultar la graella d’espectacles i la casella de cadascun estava enllaçat amb el seu vídeo corresponent al canal. Hi havia espectacles sencers i altres vídeos que eren com blocs de trailers o peites càpsules explicatives d’altres espectacles dels quals no disposàvem de vídeo, com els d’estrena. Els emetíem en streaming i els espectacles sencers els vam deixar penjats al canal durant una setmana. Les càpsules encara hi són. Si tenim en compte que són 28.800 visualitzacions, però que aquestes possiblement es feien amb família o hi havia més d’un usuari mirant-ho, les xifres de públic són importants. En algun espectacle hi havia fins a 350 persones mirant-ho en directe, que són més de les que hi cabien en la sala que havia d’acollir l’espectacle.

Us inquietava que el públic se’n fes una idea equivocada en ser vistos els espectacles a través d’una pantalla?

Teníem certa por perquè són espectacles en viu, però jo crec que tothom és conscient que es tracta d’una situació excepcional. Qualsevol acció es bona per sumar i sóc del parer que, si una família està veient un espectacle i aquest li agrada, quan tingui l’oportunitat d’anar-lo a veure en directe a una sala, hi anirà. Ho vaig comprovar a casa. El meu fill està delerós de poder veure a Juneda –Giné és el programador del teatre- alguns dels espectacles que vam veure per youtube. Segurament hi havia companyies amb la por que ho veiés un programador i no es fes una idea correcta de com era l’espectacle, però crec que tothom s’ho mira amb bons ulls. Està clar que el vídeo és un material feixuc, t’ho dic jo, que sóc del sector i m’he hagut de mirar molts vídeos aquest any, més de 700 propostes, però ja ho tens en compte i crec que l’espectador també s’ho sap mirar d’una forma objectiva. Algunes companyies de les que estrenaven ens van enviar vídeos que preveiem que tinguin molta incidència en el públic. Han sabut crear una expectativa molt potent, entrant en el camp emocional, com ara Campi Qui Pugui o Xip Xap. La idea es va demostrar que funcionava raonablement bé i fins i tot, malgrat que no era l’objectiu principal, hi ha hagut companyies que ens han trucat per informar-nos que els ha sortit alguna contractació!