25 / 04 / 18

Quan l’edat ens retira dels escenaris

Abandonar els escenaris, abaixar el teló, allunyar-se de l’enrenou dels bolos… Retirar-se del teatre és una cosa que molts artistes ni tan sols es plantegen, però quan el cos deixa de mantenir el ritme de la teva ànima i t’exigeix baixar de marxa, s’ha d’assimilar.

El divendres 13 d’abril La Mostra d’Igualada va voler reprendre un tema que en algun moment tots hem tingut al cap, però del que es parla molt poc. La xerrada ‘Quan comença a baixar el teló (i l’edat ens retira dels escenaris)’ va reunir professionals del teatre i especialistes del món laboral per resoldre qüestions que s’han tornat un tabú: Què passa quan, després d’una llarga carrera artística, el cos ja no ens dóna el mateix rendiment? Com podem adaptar la nostra activitat creativa i artística al pas dels anys? Com és la jubilació en el nostre sector?

Cèsar Compte, de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APDC), va exposar la seva experiència en la TAD (Taula de Transició d’Artistes de la Dansa), una plataforma que uneix diferents professionals del món de la dansa amb la voluntat de millorar les situacions en què es troben aquests durant la seva trajectòria professional, i una vegada que aquesta vària i transita cap a una nova etapa, sent l’objectiu final una nova inclusió en el sistema. El model és una aproximació al que s’aplica al món dels professionals de l’esport i el circ. El Cèsar ho deixava clar, la transició/jubilació no és un pla B, és un pla A i ha de preparar-se des del principi.

Serena Vione, de l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC), va compartir amb els assistents la seva situació en enfrontar-se a la deterioració del seu cos i a la impossibilitat d’arribar a l’edat de jubilació exercint la professió. Va recordar també que a més de la jubilació hi ha altres situacions a tenir en compte, com és la maternitat. La Serena va trobar moltes dificultats de l’administració per afrontar la seva situació i va destacar el paper que ha de prendre aquesta per regularitzar un sector professional bastant desemparat.

Andrea Leuva, advocada laborista de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), va posar l’enfocament jurídic a la xerrada. Andrea va criticar que no hi ha una regulació establerta i que es necessita un programa de transició professional per al sector. Amb la seva intervenció es va manifestar una vegada més la necessitat que l’administració prengui un rol actiu, ja que els artistes tenen obstacles que són incomprensibles per aconseguir la jubilació.

En l’última intervenció de la xerrada, Bertu Albà, de la companyia L’Estaquirot Teatre i de la TTP, Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics, es va exemplificar a si mateix com a veterà del teatre per representar la situació del sector de cara a la jubilació. Bertu porta més de 45 anys vinculat al món del teatre i va admetre el desgast físic conseqüència de la seva professió una vegada aconseguida certa edat. Va exposar les dificultats que tenen els professionals per aconseguir una pensió concorde al treball realitzat i va retreure el mètode de cotització que s’utilitza actualment, doncs no fa justícia amb les arts escèniques.

Donada la complexitat del tema, la taula no va poder trobar solucions clares per a les preguntes proposades en primera instància, no obstant això, tampoc és alguna cosa que pugui resoldre’s tan fàcil, doncs la intervenció de l’administració és obligatòria i un replantejament del sistema no és alguna cosa que pugui fer-se únicament des d’un dels bàndols. El que sí que pot dir-se és que la jubilació no és l’últim tema que ha de plantejar-se un artista, sinó el primer.

Podeu veure el vídeo complet de la sessió AQUÍ.

  1. Quakeonthelake Says: 26/04/2018 05:13 Reply

    Mantenir el salari dels directors fins a la jubilació és una altra mostra d”indecència, injustícia i iniquitat. Les designacions de les direccions en tant que càrrecs de confiança no justifiquen que siguin amb base en mèrits objectius. Després de deixar el càrrec es mantenen en els seus salaris el complement de funció directiva de per vida laboral (gratitud o silenciament ?), podent-se donar casos de tornar a un lloc de treball usualment de salari inferior compartit amb un altre treballador que cobra el seu legítim salari. Això fomenta el greuge comparatiu, i no facilita l”atmòsfera de treball. Es tracta d”un complement que no té sentit en les noves funcions exdirectives. No té cap sentit tret d”afavorir l”amiguisme, que per això els càrrecs de confiança són “digitals.

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This