Premis segons l’estatura
Un premi nacional de cultura i una Creu de Sant Jordi per a dues companyies d’arts escèniques per a públic familiar. Deu ser una broma. No no, no és broma, ni és cap categoria especÃfica, ni hi ha cap més motiu que la voluntat de premiar una tasca, una feina, un talent que se centra en un públic concret: la canalla.
La veterana companyia de titelles Marduix Teatre va recollir fa un parell de dies la Creu de Sant Jordi per contribuir reeixidament a renovar el teatre popular i per la ductilitat i bona convivència entre actors, ninots, objectes i música, que són una bona mostra de la qualitat del seu art.Â
El Centre de Titelles de Lleida ha aconseguit aquest mes el Premi Nacional de Cultura. Els seus responsables van anar emocionats a recollir-lo també amb la responsabilitat de representar tot un sector que no té gaires oportunitats de pujar a l’escenari i pronunciar un discurs amb una estatueta a les mans. I no perquè no facin espectacles meravellosos, amb una qualitat altÃssima. No perquè no hi hagi entre les companyies grans actrius i actors que es deixen la pell i l’à nima cada vegada que surten a escena. No perquè no innovin, ni estrenin, ni aportin amb les seves creacions arguments per fer més gran la cultura d’aquest paÃs. Tot això ja passa. Però no recullen premis. Com a molt, els guardons tenen la delicadesa de no donar l’esquena al públic familiar i van incorporant categories especÃfiques per un art que, tot i estar fet especialment per al públic que més ens hauria d’importar, es queda eternament amb l’etiqueta de segona i no permetem que ens importi.
Ens podem imaginar un pallasso recollint el Premi Max a millor actor pel seu paper a un espectacle infantil que ha voltat per tot el món? O una directora d’un espectacle de teatre per a públic familiar pronunciant el discurs guanyador per ser la millor dramaturga dels Premis de la CrÃtica? Sent realistes, ara mateix, costa. És com si un film d’animació obtingués un Oscar a la millor pel·lÃcula de l’any, com si una novel·la infantil aconseguÃs el premi Planeta o com si la poesia de la Joana Raspall s’estudiés a classe de literatura a Batxillerat. Però els espectacles infantils també requereixen actors i actrius, assajos durant mesos, idees creatives, escenografies sorprenents, música, direcció, vestuari, producció… La feina i la qualitat de l’espectacle no són directament proporcionals a l’estatura del públic a la que va adreçat. Per molt que en el nostre subconscient pesi la idea que el públic familiar no és tan important com l’adult, cal canviar ja aquesta fixació, sobretot si ens repetim una i una altra vegada que cal cuidar el públic jove perquè és el públic del futur. Doncs de moment, amb premis no el cuidem. El cuidem, sÃ, amb un sector professional que té un pes especÃfic a Catalunya, que estrena espectacles any rere any tot i els obstacles per produir-los. El cuidem, sÃ, amb un públic que creix exponencialment conforme a les sales i al carrer, els professionals demostren una và lua que es veu recompensada amb bolos a casa i arreu del món, però no amb premis culturals.
Vol dir això que cal eliminar les categories especÃfiques i esperar a que per art de mà gia la crÃtica i el sector teatral triïn espectacles per a tots els públics com a competidors en igualtat de condicions als premis? Les categories especÃfiques ajuden a donar visibilitat a les arts escèniques familiars. Igual que ho fan amb les arts de carrer, per exemple.
Els premis no només reconeixen. Els premis ens expliquen, reflecteixen com entén una societat els seus referents. Parlen del que considera meritori un paÃs. I deu ser que crear un espectacle per a que la canalla connecti amb una història, gaudeixi d’una escenografia, reflexioni sobre uns valors, es faci preguntes i aplaudeixi al final no té tant mèrit que fer-ho per a persones adultes. O deu ser que els nens i nenes, pares i mares no estan als jurats dels premis.
Si de veritat volem cuidar el públic jove, si entenem la cultura com un bé per a tothom, si ens prenem seriosament la infà ncia, caldrà que deixi de ser una anècdota que una companyia de titelles ha guanyat un premi Nacional de Cultura i que una altra hagi rebut una Creu de Sant Jordi. Caldrà que el sector del teatre i les arts per a tots els públics surtin a escena per tenir l’aplaudiment que es mereixen.