Premis Max 2021, un passet cap a la normalització i el respecte envers les arts escèniques familiars
L’estigma que han arrossegat les arts escèniques familiars, per a la infància i la joventut, des de temps immemorals, és absolutament inacceptable, tot i que el sector fa l’efecte que és plenament conscient com ha estat possible que tots els prejudicis sobre els infantils i familiars s’hagin consolidat fins un punt que està essent molt feixuc combatre’ls.
Un dels factors que no hi ajuda gens és la manera com estan muntats els guardons de teatre, no només en aquest país, sinó també a l’Estat espanyol. Que els premis tinguin una categoria exclusiva pel millor espectacle familiar i no es contempli la possibilitat que surtin d’aquesta mena de vedat és absurd. De la mateixa manera que passa amb el circ o la dansa. Habitualment, les categories “artístiques” dels premis d’arts escèniques estan adreçades als espectacles de teatre convencionals i per adults. Per què és impensable que la il·luminació d’un espectacle familiar superi a la d’un per adults? Heu vist Camí a l’escola? O La faula de l’esquirol? O Hamelí? Per què no pot ser que una interpretació d’un espectacle familiar sigui tan magistral com, per posar un cas, la de Josep Maria Pou en qualsevol dels espectacles que protagonitza? Heu vist el que fa Jesús Agelet a Polzet? Per què la música original d’un espectacle familiar no pot optar al guardó d’aquesta categoria en la convocatòria d’un premi? Heu assistit a una funció d’Una poma, un pomer, de la companyia De Paper? O a una de La nena dels pardals, de Teatre al Detall amb La Tresca i la Verdesca? Per què un espectacle familiar no pot guanyar el premi al millor espectacle de qualsevol guardó? Així, sol, sense postil·les. Premi al millor espectacle. Podríem continuar en totes i cadascuna de les categories dels premis de teatre que es convoquen en aquest país.
Parlem d’això perquè sembla que aquesta tendència tan arrelada de convocar els premis seguint el model dels Òscar de Hollywood -aquest del model dels premis és un altre tema que mereixeria un altre debat- ha patit darrerament algun canvi. Fins ara han estat anecdòtiques les ocasions en què s’ha trencat aquesta tendència. Un dels premis que la va trencar, i ho continua fent, és el Premi BBVA de Teatre. En l’edició del 2019 aquest guardó el va guanyar Laika, l’estupenda odissea del primer ésser viu que va orbitar la Terra, a càrrec de Xirriquiteula Teatre. Laika va batre en l’edició del 2019, poca broma, espectacles com A.K.A., de la Sala Flyhard, o el magnífic Othello de Les Antonietes. Laika estava nominat a millor espectacle en un pla d’igualtat amb la resta d’espectacles. Ja hi havia algun altre precedent en aquest premi al respecte d’espectacles que no eren propiament de teatre per adults inclosos en les nominacions. En l’edició d’enguany del Premi BBVA hi torna a haver un espectacle familiar entre els finalistes, Orbital, de Farrés Brothers i Cia., i el 2013 van premia Hotot, una peça per a tots els públics de Cascai Teatre, que barrejava humor i teatre gestual.
La darrera aportació al debat han estat les nominacions als Premios MAX d’enguany. Ha estat una agradable sorpresa comprovar com hi ha espectacles familiars que envaeixen àmbits que fins ara els havien estat estranys. S’ha de fer una referència especial a UniKo, dels bascos Teatro Paraíso, que està nominat en les categories de millor composició musical per a espectacle escènic gràcies a la feina de Bingen Mendizábal; millor disseny d’espai escènic, pel treball d’Íker Jiménez, que comparteix nominació amb Alfred Casas, per la seva tasca a Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol de La Pera Llimonera o en la categoria de millor actor, que recau en Tomàs Fernández. En la categoria de millor espectacle musical o líric hi figura Vers per on – Poesia Pop, de Pentina el Gat, mentre que en la categoria de millor disseny de vestuari hi és nominada Montse Ginesta per Geometria, de Roseland Musical.
D’altra banda, en l’apartat de millor espectacle de carrer -per a tots els públics, gairebé per definició- hi trobem A la fresca, de la companyia Anna Confetti. També són companyies d’arts de carrer Markeliñe (Psike) i Visitants (Maletes de terra), que opten al premi MAX a la millor tasca de producció, mentre que en les categories de millor espectacle revelació i millor autoria revelació hi trobem l’espectacle juvenil Lázaro, de la companyia valenciana Leamok, que s’ha pogut veure en la darrera edició de la Mostra Igualada. A més de tot això, es conserva la categoria de millor espectacle familiar, en la qual hi trobem cinc espectacles de companyies catalanes: Camí a l’escola (Campi Qui Pugui), Laika (Xirriquiteula Teatre), Marúnica (Roberto G. Alonso), Geometria (Roseland Musical) i KL’AA, la teva cançó (Inspira Teatre). A la cursa dels MAX, els premis de referència de les arts escèniques en l’àmbit estatal, han pres la sortida fins a 191 espectacles. L’acte de lliurament, després de la garbellada, es celebrarà el 4 d’octubre al Teatro Arriaga de Bilbao. Aleshores sabrem què en queda de tot plegat.
Només cal haver vist unes quantes produccions dels darrers temps del que anomenem teatre familiar, infantil o per a tots els públics, així com arts de carrer, per adonar-se de l’esforç que fan les companyies per assolir un nivell artístic que excel·leix, que pot competir amb qualsevol altra producció del que anomenem teatre per adults, i això ja comença a ser hora que es vegi reflectit en tots els àmbits. En el dels premis, també. No només seria un signe de normalització, també ho seria de respecte.
