Nona Umbert: “El més important és poder explicar als infants allò que tenim necessitat d’explicar-los i que el missatge els acompanyi sempre”
Descobrir la història de Wangari Maathai és com una revelació, una mena d’epifania. Aquesta és la sensació que descriu Nona Umbert, la meitat de la companyia Fes-t’ho Com Vulguis –l’altra meitat és en Xavier Basté-, quan van descobrir, en una biblioteca on havien anat a fer una actuació, un conte que explicava qui era aquesta dona kenyana, activista política i ecologista, fundadora del Moviment del Cinturó Verd, també coneguda com la Tree Woman o Dona Arbre. La doctora Maathai va ser la primera dona negra en rebre el Premi Nobel de la Pau, l’any 2004, però el més important és que va ser la responsable del plantament de més de 30 milions d’arbres al seu país per tal d’evitar la desforestació i l’erosió del sol. La mama dels arbres, que s’estrena aquest cap de setmana al Teatre Mercè Rodoreda de Sant Joan Despí, és el darrer espectacle de Fes-t’ho Com Vulguis i explica al públic familiar la potent història de Wangari Maathai.
Fes-t’ho Com Vulguis és una de les nostres companyies més experimentades en l’àmbit del teatre familiar, especialitzada sobretot en la primera infància. Fa un parell d’anys van estrenar Cuida’l, el que fins ara era el seu darrer espectacle, i encara estaven fent-lo córrer quan va arribar la pandèmia. És un fet força estès entre les companyies que el confinament ha servit, o per accelerar processos de creació, o per treballar amb molta més intensitat i detall del que és habitual espectacles que ja estaven treballant amb anterioritat, o ambdues coses. La mama dels arbres ja estava projectat abans que arribés aquest hoste indesitjat, però la pandèmia també ha tingut el mateix efecte sobre l’espectacle que han bastit la Nona Umbert i en Xavier Basté.
Una decisió fàcil de prendre
La Nona Umbert explica que la decisió de fer el muntatge la van prendre de seguida: “Quan tornàvem de l’actuació a la biblioteca on vam descobrir el llibre, a la furgoneta, ja comentàvem com l’havíem de fer aquest espectacle i vam arribar a la conclusió que havia de ser de titelles, un gènere en el qual no ens hi havíem endinsat mai”. És per això que van comptar amb la direcció de la titellaire Lídia Clua. El llibre en qüestió era Wangari i els arbres de la pau, un conte de Jeanette Winter.
Umbert va estar buscant informació de la Wangari Maathai i en va trobar, perquè havia escrit alguns llibres i hi havia alguns contes que s’hi referen, però curiosament no va trobar res relacionat amb les arts escèniques, cosa que la va sorprendre, per la potència del personatge i la seva història: “És que va plantar 30 milions d’arbres! –exclama la Nona-. Va ser catedràtica d’universitat i també política i va guanyar el Premi Nobel de la Pau. Va ser la primera dona negra en guanyar-lo i la seva història és molt poc coneguda”. Maathai va ser una defensora incansable de la igualtat entre home i dona, va treballar de voluntària en diverses associacions i va arribar a la conclusió que la majoria dels problemes de Kenya tenien l’origen en la seva degradació mediambiental. El convenciment de Maathai la va dur a crear un projecte de reforestació, que va aconseguir el suport del Consell Nacional de Dones de Kenya. Havia nascut el Moviment del Cinturó Verd.
Es revela un personatge molt potent
Umbert i Basté van fer un bon treball de recerca i van donar moltes voltes al tema, van adquirir material que els ajudés i poc a poc es van anar amarant de l’esperit de la Wangari. Malgrat això, l’espectacle és relativament senzill d’explicar. Un arbre venerat per les dones d’una tribu africana, que personalitza la natura, és talat per una màquina, que representa el capitalisme, és a dir, la cobdícia, i tot l’entorn se’n ressent, però aleshores arriba la Wangari i es proposa lluitar contra les desforestació i torna a plantar l’arbre, refent l’ecosistema, que recupera l’equilibri i l’harmonia entre la natura i l’home. “És un espectacle complicat de fer –explica Nona Umbert-, perquè pensant en els nostres petitons has de netejar molt, però també estàvem pensant en infants una mica més grans, perquè també és un espectacle adequat per ells, malgrat que el ritme és de primera infància. Tampoc ens agrada, però, posar etiquetes molt tancades. Les vegades que l’hem fet els més petits han seguit la peça fascinats pel moviment i els colors, mentre que els més grans ja l’entenen”.
L’objectiu de l’espectacle és que la mainada apreciï l’harmonia de la natura i les conseqüències de trencar-la. A La mama dels arbres la Wangari és una nena que troba la solució a la malifeta de la màquina, que ha trencat l’harmonia talant l’arbre i, per tant, el terra s’ha erosionat, l’aigua s’ha esgotat i els animals han fugit. La Wangari –el seu nom vol dir “que pertany al lleopard”- troba la solució, replantant els arbres, i hi involucra a tota la comunitat de dones de la seva tribu, de manera que aquí també hi ha un missatge d’empoderament de les dones que es correspon amb la realitat, ja que Maathai també era una destacada feminista. De fet la seva pròpia vida és un exemple d’això que diguem, ja que tot i néixer en el si d’una tribu, va poder estudiar, convertir-se en biòloga i guanyar el Premi Nobel de la Pau. La poca repercussió de la figura de Maathai als mitjans de masses té dues explicacions: és dona i negra. Fos un home blanc, seria tractat com un heroi, una referència.
Recuperar l’harmonia de la natura
L’espectacle no té text i la música, que és obra d’Ivan Nalvaiz, és original, inspirada en ritmes africans. Nona Umbert explica que no tenien experiència en la manipulació de titelles, malgrat que ells n’és la constructora. El més complicat per a Umbert ha estat la manipulació: “En Xavi ho té més incorporat, però a mi em va costar molt deixar de ser jo la que actuava i que fos la titella. No tinc formació interpretativa i em va costar moltíssim deixar de ser jo i projectar sobre la titella. Ara, em vaig adonar perfectament el moment en què ho vaig aconseguir, en què va ser la titella qui va plantar l’arbre”, explica satisfeta. Per perfeccionar tots aquests aspectes, els Fes-t’ho Com Vulguis van fer per primera vegada en la seva trajectòria una residència artística -al Centre Cultural Santa Eulàlia de l’Hospitalet-, perquè al seu local no hi cabien. També han treballat molt les llums, amb Jaume Gómez, per tal que en fer-lo a una sala tingués molta presència i ajudés a explicar la història. Tot i això, Umbert explica que també ho fan amb llum natural, perquè en moltes de les sales (biblioteques, escoles, centres…) on actuen no disposen d’aquest equipament tècnic.
L’emoció és una de les principals característiques d’aquest muntatge, ja que quan la història es troba en el conflicte, els titellaires han detectat que la tristor envaeix l’audiència, mentre que la intervenció de la Wangari fa que el final sigui feliç i l’ànim del públic sigui molt diferent. Umbert confessa que en ocasions ha plorat, primer assajant i degut a la intensitat de la història i, posteriorment, veient l’excel·lent recepció del públic en les prèvies que han fet: “Anem a moltes escoles bressol habitualment i com és lògic, els infants no aplaudeixen, en canvi aquest l’hem fet en alguna sala amb públic familiar i aquests sí que ho fan, amb entusiasme, i això t’arriba a l’ànima”.
El missatge: preservar la natura
Umbert, que va construir els titelles de mida real, creu que l’espectacle està ple d’elements bonics per a la mainada, com l’arbre, els animals i les dones de la tribu, dividides en colors càlids i colors freds, que personalitzen la natura. De fet, Umbert afirma que ho fan expressament provocar que els infants valorin la bellesa del món que els presenten, així són capaços de capir l’horror que representa trencar aquesta harmonia natural i, per tant, els arriba millor el missatge de que cal preservar la natura. Segons Umbert, quan han fet aquest espectacle “no hem pensat massa en si és maco o els agradarà als nens, perquè tampoc busquem la comercialitat i no ho hem fet mai, per nosaltres el que és més important és explicar-los allò que necessitem explicar-los i que el missatge els acompanyi sempre”.
La companyia explica que fa 12 anys que s’han especialitzat en espectacles per a la primera infància i que possiblement la principal raó per fer-ho sigui l’esperança: “L’esperança en les mirades dels qui ho tenen tot per descobrir; l’esperança en les manetes dels qui ho tenen tot per fer; l’esperança que ells, efectivament, poden construir un món millor per a tothom”.
