Mostra Igualada: peixos, monstres i records
Com cada any, arriba la Mostra i espais sovint oblidats prenen noves dimensions. L’Estació Vella convertida en una peixera surrealista; L’Escorxador, en un teatre amb dues sales; la paret exterior de la Basílica de Santa Maria, terreny coreogràfic per als castellers; La Cotonera, un cementiri decadent. Noves mirades que ens canvien. Com mirar-se el món amb ulls d’infant. Quatre dies per a transformar la perifèria en centre. Mariners, nostàlgics i ballarins, aquesta Mostra Igualada ha estat per vosaltres, ens enlairem!
Ulls de peix
La imatge d’aquesta 35a Mostra Igualada imaginava una butaca vermella capaç d’enlairar-se només amb la força d’un núvol. Com es pot enlairar una història només amb la força de la imaginació. La nova falca que precedeix l’inici de cada obra convida a deixar-nos estar dels mòbils i gaudir de cada espectacle en directe. Com que t’ho diu el meu veí Guim amb l’entusiasme que caracteritza les criatures a l’inici de la funció, l’única opció és fer-li cas.
Paradoxalment, però, la imatge de l’any passat encaixa millor amb algunes de les obres que han passat per aquesta darrera Mostra. Peixos que sobrevolaven el cel, un desert i una porta oberta eren el cartell del 2023. Podria ser, perfectament, un quadre poètic dels que presenta la companyia Llum de fideu a Sfumato. La peça, que ja havia passat per altres festivals, va seduir petits i grans a la Mostra. En el camp de l’empatia amb els animals i la resta d’espècies, els infants sempre van un pas endavant. Així ho mostrava, també, la companyia Engruna Teatre que amb Dins el cor del món, ens submergeixen en la història d’una nena amb autisme capaç de capgirar el tracte amb les tonyines. Mirades diferents que aporten relats diferents. I encara la mirada d’un altre infant, el Lluc, paper fugaç a l’obra Cavallet de mar, que alerta al protagonista, un jove trans embarassat, que no és l’únic, i que els cavallets de mar mascles també duen a la panxa les seves cries.
Remenant la calaixera familiar
Sense marxar de les faules marineres, també La Bleda pren la metàfora d’uns animals nedadors per a explicar la seva història a Com els pingüins. El relat, més enllà de l’autobiografia de la seva coixesa, abraça les històries de superació i valentia enfront les diversitats. La posada en escena, elegant, combina l’humor de personatges hilarants amb declaracions íntimes que, segurament, toquen més de prop als adults. També sota la dramatúrgia de Jordi Palet, Tian Gombau remena la calaixera familiar. A Mon pare cremava pedres explica la història del seu pare, calciner, per acabar fent un homenatge als oficis que s’acaben, a les cases que ja no són i a les olors de foc, de festa, que ens tornen a allò que érem. També la companyia El Patio Teatro estiba dels records per commoure l’espectador. A Entrañas alternen la lliçó de biologia amb els missatges més evocadors sobre nostàlgia i vulnerabilitat: què duem dins?
Sense allunyar-nos de la memòria i els records, també en les propostes internacionals ressonaven relats històrics. A Fréres, dos germans proven de reconstruir la història del seu avi, exiliat de la Guerra Civil, a partir de terrossos de sucre. L’exercici atrapa per la potència visual. També l’espectacle inaugural, Life Cycle, ve presidit per una calaixera d’on surten fotografies i records. Connectar amb la trama o perdre’s en els cercles de la bici, depèn de cadascú. En les fires, i la Mostra no és l’excepció, les propostes de ritme lent són les més castigades. Si veus entre cinc i set obres al dia, difícilment podràs gaudir de les peces que t’exigeixen més atenció. Llevar-se ben d’hora per veure espectacles i anar a dormir tard comentant la jugada és la gràcia d’una fira, però saber dominar el ritme és tan important quan vas de fira com quan crees un espectacle.
Ballar per connectar
Parlant de ritmes i exigències amb el públic, podem parlar de la companyia, també canadenca, Cas Public. La dansa pot servir per fer comunitat, apropar temes des de l’emoció, i no des de la raó. Però The Monsters atrapa més pel talent i l’excel·lència coreogràfica i interpretativa que per connectar amb els malsons d’infantesa. Dins la programació de la Mostra Jove, dues propostes de dansa van aconseguir més sentiment de comunitat. Per una banda, Oriol Sauleda va sorprendre amb la rave poètica de Llumeneres i, per l’altra, la companyia DaTe Danza qüestionava la vulneració de drets humans a En tierra de nadie.
La dansa, però, no és només cosa de sala. Al carrer també es pot ballar. La companyia mallorquina L’atapeïda va presentar Esberlar, una peça senzilla però bonica que, amb l’ajuda del públic, va omplir de catifes, joc acrobàtic i bon rotllo un matí de diumenge calorós que, per sort, vam viure des de l’ombra.
També buscava l’ombra, desesperadament, el públic de Fargar, com en una diada castellera. La igualadina Berta Baliu fusiona dansa vertical i cultura castellera en una peça que esdevé una simbiosi de patrimoni de ciutat i de país i també, perquè no, en una estampa preciosa pels que no hem entès que ho hem de viure en directe i tardem ben poc en treure el mòbil per fer la foto. La Plaça Pius XII, centre habitual del bullici de l’activitat festiva igualadina, altre cop amb les entitats de la ciutat. A més a més de Fargar, també el Cor de Teatre va comptar amb participació de corals igualadines a Bon veïnatge, una estona de música pels balcons per generar comunitat, més propera a un pregó de Festa Major que a un gran musical. La plaça, plena, hi va respondre entusiasta.
Mostra Igualada fa anys que és una fira consolidada i una cita imprescindible. És d’agrair, però, que malgrat el bagatge històric, la fira és capaç d’obrir-se a nous infants, fet inevitable, però també a noves companyies que, programades o no, es fan un espai al sector del teatre familiar. Mirar-se l’acreditació abans que la cara pot ser un tràmit avorrit, però necessari, per a conèixer nova gent. Fa uns anys que la Companyia InHabitants, de les terres de ponent, es passejava per la Mostra i en aquesta darrera va estrenar la seva divertida i àgil versió de L’illa del tresor. Hi ha relleu a les companyies familiars lleidatanes, visca! Les Pinyes van seduir a petits i grans amb Un tros de pa. En el camp objectual, també, la companyia Rauxa va saber mantenir el públic atrapat a Història de llana, on un cabdell es transforma en un preciós equilibrista. I pels més experimentals, el Projecte MAM va desplegar el seu hivernacle de llavors: Matzali, estrena amb bones llavors que encara poden germinar més.
Moltes converses pendents, espectacles que ens hem perdut i d’altres que no han encaixat en les etiquetes (sempre estretes) que fem servir per explicar-nos. En general, el regust d’una bona Mostra, sorprenentment calorosa, que pren el pols d’un teatre per a tots els públics divers de temes i disciplines. Andreu Gomila diu que guanya el carrer; Jordi Bordes, el teatre d’objectes. En tot cas, que cadascú es quedi amb la Mostra que ha viscut. I que l’excepcionalitat que les arts escèniques per a públic familiar ho omplin tot no sigui com el miratge de veure un peix en bicicleta.
Autor Martí Rossell Pelfort (Novaveu)
