“Mon pare és un ogre” de La Baldufa es sotmet al primer STTriPtease creatiu
Fer un espectacle familiar sobre la presó, aixà d’entrada, no sembla una idea massa atraient pel que fa a la vessant artÃstica i, sobretot, pel que fa a la comercial. Mon pare és un ogre, de la Companyia de Comediants La Baldufa, és això, un espectacle familiar sobre la presó per a mainada a partir de 8 o 9 anys. De fet, no és un espectacle estrÃctament sobre la presó, sinò sobre la humanitat a la presó. En la primera edició del cicle de converses STTriPtease, despullant processos de creació, promogut per la TTP (Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics), els assistents a la conversa van poder conèixer de primera mà les particularitats del procés de muntatge de Mon pare és un ogre, des que surt la idea inicial, el 2017, fins la seva estrena i l’exhibició. El passat dimecres dia 19, al Teatre Municipal de Girona, que va posar totes les facilitats, després d’una funció escolar de la peça, representants de fins a set companyies van participar en una conversa que es podria haver allargat molt més si hagués calgut, escoltant les explicacions de l’Enric Blasi, en Carles Pijuan, l’Emiliano Pardo i en Miki Arbizu.
La idea de Mon pare és un ogre, un espectacle que sospiten que s’ha vist perjudicat per la conjuntura polÃtica malgrat no hi tingui res a veure i la seva gènesi sigui anterior als fets injustos esdevinguts al nostre paÃs, va sorgir com moltes, “en un comentari fet en un viatge amb la furgoneta”, que primer passa desapercebut, però que va fent voltes per alguna part del cervell, fins a tornar a reclamar atenció. És aleshores que es posen en marxa. La companyia ja havia estrenat i rodat el Pinocchio i el cos els demanava un espectacle amb un punt més de profunditat. Van decidir que seria sobre la presó i que, a més, aniria dirigit a una franja de públic actualment complicada, com és la mainada a partir de 8 o 9 anys. En aquest procés de decisió -i durant alguns moments concrets del procés de producció de la peça- és on pesen més les facetes d’empresari i artista que conviuen necessà riament en cada membre de la companyia. Prendre decisions no sempre és fà cil.
Llibertat, amor, absència, soledat…
El tema de la peça seria doncs l’absència de llibertat, les segones oportunitats, l’amor que ens humanitza, el dolor per l’absència d’un èsser estimat, l’amistat, l’instint de protecció o les llums i ombres de l’ésser humà . L’obra, sense més text que una veu en off al principi i al final -el fill de “l’Ogre” llegint una carta del seu pare-, presenta un home que porta molts anys engarjolat, que ja té una rutina i que ha de conviure amb diversos sentiments: la culpa, la soledat, la despersonalització d’una cel·la, l’enyorança per l’absència del seu fill i també es troba amb un nou reclús amb el qual, després d’un inici de convivència complicat, arriba a un gran nivell de complicitat i l’acaba tutelant. Es tracta d’un espectacle magnÃfic, que fuig de la romantització de la presó, però al mateix temps és un cant a l’esperança, amb uns tocs d’humor deliciosos, però sense amagar un costat fosc de tot plegat, de manera que la lectura no és simple, ans al contrari, la qual cosa fa l’obra adequada per joves, però també per adults. L’escenografia és funcional, aparentment austera com correspon a una cel·la, molt pensada -com tot en aquesta peça-, permet variar l’escena de manera rà pida i eficient, mentre que la il·luminació ajuda sempre a crear l’atmosfera necessà ria i les interpretacions no cauen en la trampa de l’histrionisme, sinó que són fruit de destil·lar les improvisacions inicials per acabar trobant els personatges.
Assajos i funció al Centre Penitenciari de Ponent
En la repassada pels processos de creació, els participants en la xerrada van poder seguir el procés, des de la proposta de direcció feta a Jokin Oregi (Marie de Jongh), passant per 15 dies de residència a Niça d’on van sortir amb la peça força acabada, fins a l’experiència segurament més interessant: l’assaig durant 10 dies al mateix Centre Penitenciari de Ponent i la posada en escena de l’obra amb els reclusos i les seves famÃlies de públic. “Allà l’espectacle, que ja portà vem força embastat, va crèixer -explica Enric Blasi-. Cada dia assajà vem un fragment amb els interns com a públic, de manera que ens anaven indicant el que era versemblant i el que no. No hi va haver canvis en la dramatúrgia, però sà en la manera de comportar-se de l’intern i en detalls que li donaven validesa i crèdit a la proposta. Vam sortir d’allà súperforts pel que fa al concepte, la legitimitat de l’espectacle i, veient algunes reaccions el dia de la representació davant els interns i les seves famÃlies, va ser d’aquells moments que justifiquen perquè ens dediquem a això”. Posteriorment també van fer uns dies de residència al Teatre de l’Arxipèlag de Perpinyà , on l’acollida del públic va ser estupenda i van obtenir el premi exaquo a la millor interpretació per a Carles Pijuan a FETEN l’any passat. Des de llavors, però, el que semblava que havia de ser un espectacle que s’havia de veure força, ha tingut un volum de contractacions més aviat discret malgrat la seva altÃssima qualitat.
Una de les vivències més interessants que van narrar els membres de La Baldufa va ser com van fer una funció a la presó de Lledoners, que va coincidir amb el dia que els presos polÃtics retornaven al centre després del judici. Una jornada que recordaran sempre, especialment per la seva cà rrega emotiva. Els proper STTriPtease confirmats es celebrarà el dia 6 de març a Juneda, on hi coneixerem els processos de creació de la companyia El Patio, que hi presentarà Conservando memoria, i el 20 d’abril a La Sala de Sabadell, en que l’experimentada companyia L’Estaquirot conversarà amb els participants sobre el procés de creació de l’espectacle L’aventura d’avorrir-se.
Fotos: David del Val.
