Un viatge a la infantesa, farcit de jocs, d’emocions i de música. Això és Andròmines (Els tresors d’una nina de drap), el darrer espectacle de l’experimentada companyia Samfaina de Colors, formada per Xavi Múrcia i Mirna Vilasís, que s’estrena aquest cap de setmana al Teatre Principal de Sabadell. La companyia d’Argelaguer fa un pas endavant en aquest espectacle sense text –només les cançons en tenen-, no només per evolucionar artísticament, sinó com a primer pas cap a la internacionalització. La direcció és a càrrec de l’Anna Ros (LaBú Teatre), que ha potenciat la poesia visual d’aquesta peça. Voleu fer un bell viatge cap a la nostàlgia? Mirna Vilasís ens n’explica els secrets.

Com va ser la gènesi de l’espectacle?

Va sorgir fa mesos, abans que la COVID-19 ens atrapés a tots. Ja li anàvem donant voltes i vam decidir fer un espectacle que parlés del pas del temps, de fer-nos grans, de tancar etapes i acomiadar-se de segons què. Això també va venir motivat perquè ja tenim els fills prou grans i fan la seva i, a més, en els nostres espectacles parlem força de les coses que ens passen. Vam pensar que convertiríem l’escenari en les golfes d’una casa i que jugaríem amb les andròmines que hi havia oblidades, fent un viatge al passat, al nostre passat i que en una segona capa de lectura és una invitació a que el públic faci el seu propi viatge a la seva infantesa. Però els infants veuran un escenari ple de caixes amb secrets i joguines amagades que els faran passar una bona estona. És un espectacle per a tots els públics, a partir de 3 anys. Als infants els agradarà, però també als adults.

Hi ha un fil conductor de l’espectacle?

Hi ha un fil conductor, malgrat que aquest és el primer espectacle de la història de la companyia en què no hi ha text, només el text de les cançons. És quelcom que ha estat tot un repte, perquè inicialment no era així, no estava pensat així. Existia un petit guió, però hem canviat molt l’espectacle de com el teníem plantejat sobretot arrel de la incorporació de l’Anna Ros (LaBú Teatre) al projecte. Vam anar-la a buscar per això, perquè volíem un espectacle molt més visual, menys explícit que el que acostumàvem a fer, amb més imatges i alguns simbolismes. És tot un canvi.

Deu ser de les poques vegades que heu tingut una direcció teatral aliena, una mirada externa, oi?

Fins ara, sí, perquè havien estat mínimes. En canvi aquí hem fet un gir de 180 graus i la direcció recau en l’Anna. Després de la crisi, del confinament, del daltabaix que va suposar per nosaltres tot això, especialment per a mi, vaig sentir la necessitat imperiosa de fer una evolució, de fer alguna cosa nova, que ja tenia ganes de fer abans, però aquesta crisi ho ha accelerat. Ens vam trencar, vam aturar el projecte perquè no érem capaços de continuar llavors, però hem fet una mena de renaixença a nivell artístic, que ha vingut acompanyada d’aquestes ganes de fer un pas endavant i cercar noves maneres de treballar, també musicalment. En Xavi (Múrcia) va amb una guitarra elèctrica i amb pedaleres, que és quelcom que amb Samfaina de Colors no fem normalment, només ho havíem fet amb el Càpsules, però aquí el responsable de la música és ell, jo canto i toco un pianet un moment i una percussió, però en aquest espectacle és ell creant tot un univers sonor molt potent, amb uns instruments que no havíem treballat mai per a infants. Això ja et marca una atmosfera, un ambient sonor, molt particular.

Dintre d’aquest desig de canvi és on s’enquadra la tria de l’Anna Ros?

La vam anar a buscar expressament i ens vam posar en les seves mans. Coneixíem la feina que feia amb LaBú, ens agradava molt i volíem això, fer una cosa molt més visual, suggeridora a nivell d’imatges, poètica i la vam encertar de ple. N’estem convençudíssims i estem contentíssims de la nostra col·laboració i em consta que ella també. Jo no sóc actriu, sóc músic, però li vaig dir que tenia moltíssimes ganes de jugar a l’escenari, d’actuar, de ballar i m’ha portat al límit. N’hem traspassat alguns, fins i tot. Ella també es pensava que potser jo no m’entregaria tant, però era així perquè tenia ganes de renovar-me i no repetir la mateixa fórmula que tenim amb Samfaina de Colors que no sabem quina és però que està clar que funciona, que agrada a públic i programadors. No tenia ganes de repetir en aquest espectacle. Ja em passava abans de la COVID-19 i ara ha estat el moment oportú.

Com va anar l’arribada de l’Anna a la companyia?

Nosaltres ja teníem l’espectacle embastat, amb material d’assaig, amb una mica d’atrezzo, tot molt embrionari i amb les cançons fetes, però llavors quan la vam anar a buscar li vam dir que volíem revisar-ho tot, no donar res per bo i treballar-ho tot a fons com si comencéssim de zero, creant de nou. A partir d’aquí, el que ens va agradar ho vam mantenir i el que no, doncs es va descartar i ho vam fer diferent, sense por. Això la va sorprendre, que fos jo la que ho posés tot en qüestió i anés a cremar-ho tot, a trencar-ho tot. Ha estat una revolució! –riu alleujada-. Sense el confinament no hauria fet el que estic fent ara. Hem fet un pas valent i sense xarxa que abans no haguéssim fet, potser també per manca de temps de reflexió, de poder aturar-se i repensar coses.

La tercera pota del projecte, en Xavi, com ha entomat tant de canvi?

Durant tot l’espectacle en Xavi és molt actiu, però no té paper interpretatiu com a tal. És actiu creant l’ambient sonor, interpretant la música original que ha composat i amb això en té prou, perquè ja és prou feina. Som dos narradors de la història, jo a nivell interpretatiu, teatral i gestual i ell a nivell musical. Ens comuniquem entre nosaltres, però ell està en el seu món de músic, em fa aclucades d’ull musicals en determinats moments, però no intervé. Ell ha fet un canvi, com t’explicava abans, a nivell musical.

Va ser un moment per recordar quan vareu tornar al teatre?

Pensa que des del març a mitjans de setembre no havíem trepitjat un escenari de cap teatre. Havíem fet un parell o tres actuacions a l’aire lliure, però en un teatre, mai. Va ser entrar a La Sala i trencar el plor. No només jo, la gent de La Sala, que ens fa la producció amés de la residència, també. En comptes de 10 dies ens hi vam passar un mes i fent jornades maratonianes. Arribàvem a les 9 del matí i sortíem a les 7 o les 8 del vespre. Immersió total, que ha estat molt profitosa i una vàlvula d’escapament. A l’Anna també li ha passat i clar, estàvem tots tan oberts, tan ben predisposats i ho teníem tot tan a flor de pell, que ha estat molt bèstia.

Com és l’espectacle? En pots donar més detalls?

La història que explica és la d’un adult, jo en aquest cas, que va a les golfes de casa seva i es troba amb la seva infantesa. En una de les caixes hi troba la seva nina de drap, la preferida de la seva infantesa. Però alhora la nina, a més de representar tota la seva infantesa, és com l’alter ego del meu personatge, de la protagonista. Alehores comença aquest viatge amb la nina i acaba l’espectacle, que té un punt d’oníric, amb la impressió que ens hem acomiadat de la infantesa després de reviure-la. L’escenografia és totalment mòbil i va canviant en cadascuna de les escenes. Són caixes plenes de pols i la seva disposició es va modificant a mesura que es fa el viatge. Hi ha diversos jocs, fet i amagar o el veig veig, sempre a través d’objectes i de les 9 cançons amb lletra i música d’en Xavi Múrcia.

Quan estreneu?

L’estrena serà al Teatre Principal de Sabadell, el dia 17 de gener, malgrat que qui produeix és La Sala, que estarà tancada fins l’octubre d’aquest any perquè no disposa de la ventilació adequada i l’aforament es reduïa tant que van decidir tancar. La programació la van passar al Teatre Principal, que també té la seva pròpia i ens hem anat acoblant als forats que tenia aquest equipament. La setmana següent fem la campanya escolar, del 18 al 22. El 24 serem a La Planeta de Girona, matí i tarda i serà molt bonic.

Això obrirà nous camins a la companyia a nivell artístic?

N’estic convençuda. Però no només en l’aspecte artístic, també en l’aspecte d’explotació, perquè volem encetar una via internacional. Aspirem a continuar en aquesta línia, amb els fills grans podem disposar de més temps i ens agradaria poder fer bolos a l’estranger amb espectacles sense text, com en aquest espectacle, que l’argument s’explica visualment. A més, la música és moderna, elèctrica, punyent, en ocasions distorsionada i en d’altres és com una mena de coixí instrumental, però sempre acompanya l’acció, a més de les cançons.

EL PERFIL DE LA COMPANYIA

Mirna Vilasís i Xavi Múrcia vam crear Samfaina de Colors el 1988 a Sabadell, amb l’objectiu principal d’oferir bons espectacles per a tots els públics, arrelats a la cultura i al territori. Espectacles musicals, poètics i teatrals. De nova creació, multidisciplinaris, al·legòrics, gestuals i d’objectes. Samfaina de Colors ens podem definir tant pel que perseguim com pel que procurem evitar. Cerquem la màxima exigència en la creació i en la interpretació dels nostres espectacles a través de la senzillesa, l’emoció, la comunicació directa, la serenitat i els valors. És per això que fugim de l’estridència, la impostació, el barroquisme, l’afectació i l’histerisme en general.

Destil·lem les nostres propostes i treballem amb bones persones, tant des del punt de vista humà com professional, perquè el resultat siguin espectacles de la màxima qualitat musical i escènica. Amb llenguatge propi i amb contingut però rebutjant moralitats. Per sobre de tot, l’ambició és fer un bon espectacle. Després de més de trenta anys posant-hi la banya, potser algun dia ho aconseguim.

Al llarg d’aquests anys de treball ininterromput Samfaina de Colors hem creat 24 espectacles musicals, enregistrat 8 CD, fet 5.634 funcions i els nostres espectacles els han vist 2.588.600 espectadors.