Luca Radaelli: “La relació humana, en tant que física, serà un bé de contraban”
El confinament, aquesta situació, és una oportunitat per fer coses diferents, per reflexionar, diuen. Si ho sabem aprofitar, això sí. Per això, l’Associació Professional de Catalunya de Teatre per a Tots els Públics (TTP), va organitzar del cicle de xerrades -de moment virtuals- titulat Parlem una estona? La TTP convida a participar-hi prestigiosos creadors que, en una càpsula de vídeo molt breu, llancen unes quantes idees sobre les arts escèniques, la creació, la situació que vivim actualment o l’actitud que adopten davant la pandèmia, amb un propòsit determinat: fomentar el debat entre els assistents a la xerrada, que es desenvolupa en format de videoconferència multilateral. El convidat del 28 d’abril va ser l’actor, dramaturg i director italià Luca Radaelli.
La intervenció de Radaelli es podria condensar en la seva darrera sentència: “Després d’un esdeveniment traumàtic, es desencadena una gran energia amb la qual es reconstrueix. Aquest és el desafiament al qual el teatre ha de ser capaç de donar resposta”.
El creador italià fa una anàlisi del lloc que ocupa el teatre en aquesta crisi: “El teatre és l’única forma d’art en la qual la presència de cossos al mateix espai és obligatori. En una època de distanciament social s’han ideat fórmules per sobreviure, interessants, però no és teatre. És un simulacre i, tot i això, correm el risc de decretar la mort del teatre.” Per a Radaelli, aquest virus posa en perill, no només l’existència del teatre, sinó també de les relacions humanes, en tant que físiques: “Aquesta necessitat, però, romandrà i serà més aguda i la gent farà cas relatiu de les normes de manera que tornaran els bens de contraban, perquè en la nostra cultura en agrada i tenim propensió a tocar-nos (no parlo de sexe), abraçar-nos, petonejar-nos…”
Radaelli creu que aquesta vivència traumàtica “no ens millorarà, com diuen els optimistes incurables. Però com totes les experiències extremes, traurà de nosaltres recursos inesperats.” En aquesta línia, el creador italià recorria a l’angoixa davant el buit: “Mirem el calendari buit, abans ple de moltes coses a fer, sempre essent productius, connectats, corrent a tot arreu, a fires, a veure polítics… i ens dona angoixa. Hem de reacostumar-nos al buit, aprofitar aquest temps per reflexionar, escriure i fins i tot, mirar l’ull de bou de la rentadora. Però sobretot hem de tenir paciència i intel·ligència, per reconstruir la confiança del públic i institucions i la pròpia autoconfiança. Hem de reconstruir en nosaltres mateixos el sentit del que realment volem proposar i fer-ho amb la meitat o un terç dels espectadors que teníem i amb uns instruments imposats per buròcrates. Haurem de fer-ho.”
Obrir els teatres públics
Agafant aquesta darrera afirmació es va iniciar el debat, en el qual els representants de les companyies que fan arts de carrer semblaven d’acord amb que cal pensar en escenaris diferents i relacions noves amb l’espai, que ofereix més possibilitats que les sales. “Ara sembla que sempre hem mogut masses -diu Víctor Borràs (Teatre Nu)- i que vindrà poca gent al teatre. Però no ens va malament que hi hagi poca gent i ha de ser un discurs que hem de tenir clar, perquè serà així. Ara bé, els diners de la cultura han de quedar a la cultura i això ho hem de reivindicar. Respecte el contacte, som mediterranis, ens agrada tocar-nos i abraçar-nos, és normal que la gent vagi amb por, però hem de mirar que no ens deixem pel camí les coses bones”.
Ramon Molins (Zum-Zum Teatre) va remarcar la necessitat que les programacions no es suspenguin i que les sales vagin obrint encara que sigui amb l’aforament restringit: “EL sector públic ha d’obrir tan aviat com sigui possible, amb totes les garanties. No pot ser que esperin com fan les grans sales a poder omplir al 100% perquè si no, no els surt a compte. Això no pot ser. Aquestes sales gran comercials han de fer la guerra pel seu compte i el teatre públic ha d’obrir, perquè ja hi tenia un pressupost consignat.”
(El proper Parlem una estona? amb el creador valencià Jorge Picó)
