A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
14 / 11 / 22

“L’escenari és el meu lloc al món”. Parlem amb l’artista Mirna Vilasís per descobrir tots els secrets de l’última creació, l’espectacle ‘Sense Lluna’

Mirna Vilasís i Xavi Múrcia van crear Samfaina de Colors el 1988 a Sabadell, amb l’objectiu principal d’oferir bons espectacles per a tots els públics, arrelats a la cultura i al territori. Espectacles musicals, poètics i teatrals. Avui parlem amb l’artista Mirna Vilasís per saber com han estat aquests més de trenta anys de carrera professional i descobrir els secrets de l’última creació, l’espectacle “Sense lluna”. No t’ho perdis!

“Sense lluna” és un espectacle amb una proposta escènica que crea un ambient íntim i màgic. Podríem dir que és l’obra més personal de Samfaina de colors?

Sí, sens dubte. Ha acabat sent un espectacle pràcticament autobiogràfic. Parteix d’una vivència personal, d’un moment de fragilitat i d’incertesa, que ha sigut transformador. Un camí artístic que va començar durant el confinament i que està sent molt bonic de viure plenament. Aquest espectacle ha sigut com un missatger que m’ha arribat per reconnectar-me amb mi mateixa. 

Reivindiquem el moment sense lluna com a bonic i necessari. La foscor simbolitza la introspecció, la calma i la reflexió. La vida són cicles, la vida és plena de contrastos i això és meravellós. El “Sense lluna” és ple de jocs de llums i ombres per transmetre la màgia de la nit i les evolucions personals, mantenint la lluna com a referent, com a centre de tot i al·legoria de la fermesa d’un mateix davant de situacions adverses. 

Quin és el valor afegit d’aquest espectacle? En què es diferencia dels altres que hem pogut veure durant l’extensa trajectòria del grup?

És un espectacle ple de reptes i de primeres vegades. 

És el primer cop que actuo sola a l’escenari. L’escenari és el meu lloc al món, m’apassiona i el directe és el que més em sedueix i sento una adrenalina molt interessant. Ser-hi sola, és una experiència molt potent. 

És el primer cop que fem un espectacle amb vocació internacional, al llarg de la carrera hem rebut algunes ofertes de festivals d’arreu, però havíem prioritzat la família (tenim tres fills, en Xavi i jo) i ara sento que és el moment, que tinc ganes de volar, de tastar nous públics i de trepitjar nous escenaris. 

És el primer cop que fem un espectacle sense text. L’instrument principal de l’espectacle és la veu, canto durant tot l’espectacle i no dir ni una sola paraula ha sigut tot un repte. A més, fins ara sempre havíem donat molta importància a la paraula i sempre havíem començat la creació dels nostres espectacles construint primer la lletra i després musicant-la. 

És el primer cop que sonen instruments que no havien sonat mai als nostres espectacles. “Sense lluna” té una sonoritat molt especial. He escollit 8 instruments per tocar en directe, que tots ells tenen un so únic i que m’han servit per crear l’univers musical de l’espectacle. Alguns d’ells no els havia tocat mai i els he comprat per l’espectacle, com els cròtals o el bol tibetà, que s’utilitza per meditar o per fer musicoteràpia, o com el handpan, un dels instruments més moderns que existeixen, amb un so únic. Altres instruments feia anys que no els tocava i tenia ganes de tornar-los a estudiar, com el pandero o el salteri, un instrument antic de 120 cordes que té un so meravellós. 

Fins ara mai havia sonat una sola nota de música gravada en cap espectacle de Samfaina, ara sí. En Xavi Múrcia, que per primer cop no surt a l’escenari, ha compost una delicada banda sonora que va apareixent i desapareixent al llarg de l’obra, una combinació de música electrònica, música de cambra i patrons tradicionals, una amalgama d’instruments acústics i sintetitzats plena de matisos i d’efectes sonors.

És el primer cop que utilitzem el mapatge. Un mussol, un llop, una pluja d’estels i unes notes musicals que es projecten per tot l’escenari, al meu cos, al pandero, a la lluna… tot un repte, una nova tècnica i molts assajos i feina de programació per quadrar-ho tot. 

Esteu d’acord a dir que Samfaina de colors actua sempre sota el lema “mai deixem d’aprendre”? Buscant projectes nous i diferents.

Sí, així és. Fer coses diferents, posar-nos reptes i jugar ens motiva. 

Al Sense lluna he après un munt de coses. A tocar nous instruments, com el handpan que l’he començat a estudiar partint de zero, hi he dedicat moltes hores i he anat a classes amb Ravid Golsdmidt, un dels creadors de l’instrument, que n’és un intèrpret virtuós. 

La pandèmia va suposar un moment d’abisme i de ruptura amb l’establert. “Andròmines” i “Sense lluna”, els dos espectacles post pandèmia ens han portat a explorar noves dramatúrgies no experimentades en 34 anys de trajectòria. Hem sortit de la zona de confort i ens l’estem jugant, però alhora m’ha permès viure moments personals i artístics increïbles que mai hagués imaginat que tindria la sort de viure i he fet coses que mai hagués pensat que faria. M’atrau molt el risc. Em sedueix.  

Una vintena d’espectacles musicals creats i més de 5.000 representacions arreu del país que es tradueixen en, pràcticament, més de dos milions sis-cents mil espectadors. Fa trenta anys t’imaginaves poder celebrar una fita així? Què significa per a vosaltres?

No ens ho imaginàvem i em sembla increïble. Em sento molt agraïda a la vida de poder-me dedicar a tot això que tant m’apassiona. Cada dia em llevo amb ganes d’escenari, que per a mi és lo màxim. Cantar i donar-me al públic i rebre’n la seva energia és la meva droga i el cos no para de demanar-me’n més i més. 

De quins artistes és gran fan la Mirna? Algun nom icònic? Hi ha alguna cosa d’ells en aquest nou espectacle?

Hi ha molts artistes que m’agraden, que em motiven, que m’ensenyen i que m’emocionen. Ànimes lliures, creatives i atrevides com Camille, Natalia Lafourcade, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral, Maria Bethânia, Caetano Veloso, Marisa Monte, Patti Smith, Billie Holiday, Édith Piaf, Maria Callas, Frida Kahlo, Blai Mateu i Camille Decourtye… 

D’altra banda, des de fa ja un temps, formo part de la Junta Directiva de l’Associació professional de Teatre per a tots públics de Catalunya -TTP- on tinc el privilegi de poder treballar i compartir espais amb més de 70 companyies professionals catalanes d’arts escèniques que són una meravella i, evidentment, una gran font d’inspiració. 

Però aquest espectacle l’he fet des de mi mateixa, no he buscat referents. El meu treball és constant, consumeixo molta cultura, en tots els formats possibles, és com m’alimento, com m’educo i com treballo el meu gust. Escolto molta música, llegeixo, miro pel·lícules… però el que més m’agrada és el directe, anar als teatres a veure concerts, teatre, dansa i exposicions i… també m’encanta tenir bones converses.

Amb qui has compartit el procés de creació? Com ha estat l’experiència?

La creació d’aquest espectacle ha estat un viatge bestial. El procés de creació ha sigut el més llarg de la nostra trajectòria, el que més m’ha costat de parir i el que més he gaudit i també el que més he patit. Ha sigut l’espectacle que hem creat de manera més col·lectiva, amb més complicitats i amb més suports. Des de l’inici l’equip de treball vam ser l’Anna Ros, la directora artística de l’espectacle, en Xavi i jo. Els tres vam construïr el marc de l’espectacle, el guió mare, però de seguida vam obrir-nos a la resta de professionals. Cadascú hi ha aportat molt, a nivell artístic, tècnic i també personal. Hem assajat més que mai, durant mesos, hem fet fins a 6 residències artístiques i tècniques al Teatre Principal de Terrassa, laSala de Sabadell, el Teatre Principal d’Olot, el Teatre Auditori de Llinars, Teatre Ateneu de Celrà, el Teatre Casal de l’Espluga de Francolí i al Casal i al pavelló d’Argelaguer. Hores i hores d’assajos (fins a nou assajos oberts durant les residències de creació!), de convivència i de creació col·lectiva. 

L’Ivan Rubio, en Marc Jódar i la Marta Vilellas, donant-ho tot als assajos i al disseny de llums, mapatge i so. La Lyona dibuixant i animant el mussol, el llop, les notes musicals i els estels, des de l’espectacle Càpsules que no treballàvem amb ella i ha tornat a ser un plaer. La Carme Puigdevall dissenyant un vestit a mida i cuidant els detalls i cuidant-nos als assajos. En Raül Vilasís i la Berta Vidal, dissenyant i construint tota l’escenografia, cinc estrelles de grans dimensions i una lluna imponent de 2,40m, que presideix l’escenari, són els escenògrafs de tots els nostres espectacles. En Martí Doy, construint els “personatges de la nit”. En Carles Batlle en un primer assessorament de la dramatúrgia. En Ravid Goldschmidt en l’assessorament musical del handpan, Julian Waisbord als vídeos, Arian Botey a les fotografies i vídeos, Núria Casanova al disseny gràfic i Finismedia al web.

L’Anna Ros que ho ha tornat a donar tot, a nivell artístic i personal, m’acompanya com ningú al procés creatiu, a l’escenari i a la vida. Me l’estimo molt. 

I la darrera incorporació a l’equip ha sigut la Mònica Grau, la nova productora de Samfaina, que ho dona tot cada dia a l’oficina i als teatres. Ella fa també la distribució dels nostres espectacles i una part de la comunicació. Té força, alegria, empatia i ha vingut per quedar-se.  

“Sense lluna” està coproduït pel Festival Didó i l’Ajuntament de Terrassa i es va estrenar el 7 d’octubre en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa 

Com és la teva interpretació vocal a Sense lluna? Quin és l’enfocament? 

La veu és tractada com a instrument. El fet que no hi hagi text, em va obligar a forçar la meva capacitat vocal i a ampliar-la amb tots els recursos possibles. 

Al “Sense lluna” he tornat a utilitzar la meva tècnica de cant clàssic, la meva formació va ser la música clàssica, jo cantava òpera… i ara he tornat als meus orígens. També he utilitzat altres tècniques i recursos vocals. He jugat molt amb la veu, la trenco, l’emeto plena d’aire… M’ho he passat pipa. 

I com es prepara la gira d’enguany? 

Estem immersos en un procés d’internacionalització, obrint mercat i esperem portar el “Sense lluna” arreu del món. Estem trucant moltes portes i algunes se’ns comencen a obrir. 

Sense lluna, casualment, és el nom d’una escultura d’Anna Manel·la, una artista olotina a la qual se li està fent un homenatge aquesta tardor. La seva obra i vida i univers ens va servir d’inspiració durant la creació de l’espectacle. Dins dels actes d’homenatge el 4 de desembre farem Sense lluna al Teatre Principal d’Olot. D’altra banda, en l’acte de presentació d’un llibre en homenatge seu va ser molt emocionant cantar, tocar el handpan i actuar dis d’una instal·lació del festival Lluèrnia, al pati de l’hospici del Museu d’Olot.

A banda dels bolos del Sense lluna, continuem girant els altres espectacles, especialment l’Andròmines, que vam estrenar el gener del 2021 i el De bracet, que vam reestrenar el gener del 2022, amb una nova posada en escena més poètica i visual. I tornarem al Palau de la Música, a fer-hi com cada any, el Trencadís de cançons. 

Un missatge pel públic

Aneu al teatre, ompliu-los, rebenteu-los i no deixeu mai d’emocionar-vos i d’emocionar-nos. Jugueu, canteu, balleu, somnieu, creeu, inventeu…

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This