La companyia de teatre Anna Roca pren el nom de la seva actriu olotina, qui ha dedicat una gran part dels vint-i-set anys de trajectòria al teatre dirigit al públic infantil i familiar. Quasi tres dècades creant espectacles de qualitat d’una forma artesanal on l’objectiu és molt clar: que les emocions i les idees sedueixin a l’audiència.

Conscient que la cultura és una eina important per al desenvolupament de les persones, l’Anna ens presenta ara la seva darrera obra, ‘Les ales de la Carlota’, un viatge ple de color i poesia, un cant a la vida que permet parlar de la mort sense tabús. Parlem amb ella per saber-ne més detalls!

‘Les ales de la Carlota’ és una obra que parla de la mort d’una manera natural?

Correcte, parlem de la mort i de la vida a través de la natura. Durant el transcurs de l’obra expliquem la història de la Carlota i el seu pare, l’Oriol, que es troben en una situació força complicada. Ella, que encara és una nena, ha perdut la seva mare i s’ha tancat totalment en banda. Li fa mal la panxa, no vol anar a l’escola… Ell, que ha perdut la seva parella i està passant el dol, s’ha de sobreposar per acompanyar i animar la seva filla i junts continuar endavant. 

La mare de la nena era ornitòloga, treballava als aiguamolls, i havia passat moltes i moltes hores amb la seva família compartint els seus coneixements sobre els ocells. La Carlota, ara, s’imagina que està al món dels ocells i veu com aquests petits animals se li van apropant i li porten missatges de com ha de portar el dol.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

Podríem dir que apropeu la gestió emocional del dol al llenguatge dels infants.

Exactament. Els ocells transporten tots aquests missatges a la Carlota d’una forma dolça i divertida. És un viatge ple de color i poesia!

Amb aquesta obra entendrem que la vida, inseparablement, va lligada a la mort i amb els ocells aprendrem que si morim és, precisament, perquè hem viscut. 

I com et va sorgir la idea d’explicar aquesta història?

A casa meva, amb les meves dues filles, sempre hem parlat de tot i amb molta naturalitat, molta. Però soc conscient que en altres llars encara hi ha molts tabús, i sobre molts temes. A vegades volem protegir tant als infants que els hi acabem fent mal. 

Tot va començar el Nadal de fa dos anys quan en plena pandèmia vaig agafar la Covid. Estava a casa, estirada al sofà, i em vaig començar a fer moltes preguntes… -Ostres! Si ara em passa alguna cosa, els hi he dit a les nenes tot el que les estimo? Per què esperem sempre a estar malament per pensar aquestes coses? –Què faria en Ramon, la meva parella, sense mi?  Vaig començar a donar voltes i voltes a tot aquest tema fins que vaig decidir que en la pròxima obra de la companyia parlaríem de la mort.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

I com entren en joc els ocells?

Vaig lligar-ho amb els ocells perquè el meu home es dedica a fer caixes niu. Nosaltres vivim a la Garrotxa i tenim el jardí ple d’ocells, molts ocells. (He de confessar que l’Oriol, el personatge del pare, és força com el meu home!). I vaig imaginar-me que, si hagués passat alguna cosa, ell hauria fet caixes niu per poder parlar de la meva mort amb les nostres filles. És el que jo vaig visualitzar que hagués passat i el que ha acabat sent el fil conductor d’aquest viatge on els ocells són els mestres i nosaltres els aprenents.  

Imagino que el procés de creació haurà estat intents.

Molt. Ha estat un viatge intens, però, sobretot, molt enriquidor. Ja va començar a ser molt intens fins i tot abans d’escriure el text, perquè vam voler fer molta recerca.  Ens vam voler informar tant que fins i tot vam assistir en un postgrau del dol amb tot d’especialistes on vam poder explicar l’obra, en vam parlar, vam rebre feedback… Hem fet una recerca molt profunda, ens han compartit moltes històries personals que ens han marcat molt. 

Després, amb les primeres residències de creació hi havia dos temes. Per una banda, el tema de com treballes totes aquestes emocions que viuen tant la Carlota com l’Oriol i, per altra banda, aquest cop hem fet doble actor per cada paper, és a dir que cada personatge són dos actors i això… No ha estat gens fàcil! Però l’esforç ha valgut molt la pena, no volia fer un substitut, volia aprofundir i que totes les actrius i actors estiguessin presents en tot el procés de creació. Cadascú les emocions les té al seu lloc i les veu de la seva manera. Aquí, per exemple, han sortit dos pares i dues Carlotes diferents! 

A més a més, també hem fet una llarga recerca dels ocells de la Garrotxa. Per ajustar molt quina espècie s’escau més amb cada personatge, quin missatge porta cadascú, de quin color són… Hem intentat cuidar fins al més petit detall. 

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

L’espectador hi trobarà diferents capes de lectura?

Sí. En aquesta obra hi ha dues lectures, la de l’adult i la de l’infant. L’adult segurament sortirà remogut i el nen o nena tindrà un altre tipus de lectura. 

I com es traslladarà tota aquesta història dalt de l’escenari?

Amb la feina preciosa d’en Xevi Bayona! Pel que fa a escenografia volia una cosa molt diferent del que hem fet fins ara. Buscava una cosa molt onírica, volàtil… En Xevi no és escenògraf, és arquitecte, i el vaig anar a buscar perquè m’agrada molt com treballa. Ja sabia que ell no havia fet mai cap escenografia, però estava convençuda que pel que jo m’imaginava era la persona ideal. Ràpid em va dir que sí i, la veritat, és que ha quedat una escenografia molt bonica. Senzilla i al mateix temps delicada i elegant. Reprodueix el menjador de casa la Carlota i l’Oriol d’una forma màgica, amb joc de llums, tuls…  

Així doncs, a través d’aquesta escenografia i la metàfora dels ocells veurem com la Carlota i l’Oriol superen plegats les seves pors i la seva tristesa.

Posarem en escena aquest diàleg i a través de les eines que ens ofereixen les arts escèniques podrem parlar, jugar, compartir… En definitiva, aprendrem  l’alegria de viure!

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

Fotografies: Sílvia Poch