La Fira, 30 magnífics anys de titelles a Lleida
Aviat és dit. 30 edicions. 30 anys de titelles. Sembla una xifra màgica, oi? Doncs aquest és el nombre d’edicions que assoleix el proper cap de setmana -del 3 al 5 de maig- la Fira de Titelles de Lleida. Julieta Agustí i Joan Andreu Vallvé van tenir la pensada quan en aquest país els festivals encara eren una extravagància i, si era de titelles, ja es tractava gairebé de ciència-ficció. Abans ja havien instituït el pioner Centre de Titelles de Lleida, un espai de producció, d’exhibició i pedagògic. Era el camp base des del qual van començar a construir. Eli Vallvé i Oriol Ferré, amb l’assessorament del Joan-Andreu van continuar amb la tasca, després del tràgic accident que es va endur la Julieta el 2012, que va suposar un enorme sotrac i un punt d’inflexió des de tots els punts de vista. Han continuat fent créixer i evolucionar la Fira de Titelles de Lleida, que és també un dels festivals de referència en l’àmbit europeu.
Ferré llança la mirada enrere i la primera paraula que articula és “emoció”, de veure que allò que la Julieta i el Joan-Andreu van començar, situant Lleida al mapa de les arts escèniques de Catalunya, de l’Estat i d’Europa, s’ha convertit en un esdeveniment amb projecció mundial. Per primera vegada la Fira acollirà professionals de quatre continents amb la presència, sense precedents, de professionals provinents de l’Àfrica, concretament de Nairobi (Kènia). “En viatjar a d’altres festivals, ho percebo -explica el codirector de la Fira-, percebo que Lleida i la Fira són conegudes a nivell mundial que es tracta d’una de les capitals del gènere i el fet que contribueixi a una certa descentralització, ja que es fa des de la perifèria del país, no des de la capital, encara li dona més valor”. El que també satisfà molt als organitzadors de la mostra és la manera com la ciutat ha fet seva la Fira i com ja esperen al seva celebració any rere any: “Alguna cosa devem estar fent bé, ja que la Fira beneficia també al teixit comercial i hoteler de la ciutat i la gent ens ho reconeix. Això ja fa que pagui la pena”, diu Ferré.
Del llegat de la Julieta i del Joan Andreu, Oriol Ferré explica que “sense pretendre-ho, ens ho han ensenyat tot, a reconèixer l’art, a tenir la capacitat de compartir la il·lusió per la Fira amb l’equip que ha anat passant al llarg dels anys pel Centre de Titelles i també hem volgut mantenir el tarannà visionari de la Julieta pel que fa a la internacionalització de l’esdeveniment. Ella ho tenia molt clar i la idea era donar a conèixer Lleida a Europa a través de la Fira. Hem defensat molt amb l’Eli aquesta idea i és per això que venen professionals gairebé d’arreu del món.”
El suport a la creació
S’estan ultimant els darrers preparatius per engegar la Fira a final de setmana. Oriol Ferré ens ho explica: “Estem començant a rebre les companyies -diu-, perquè enguany en tenim dues que estan o han estat en règim de residència. Borja, de la Cia. Ytuquepintas farà divendres al matí una sessió de l’espectacle Jojo per a escolars a l’Escorxador, abans de la inauguració del festival , i els Zero en Conducta, que faran l’estrena estatal d’Eh Man Hé (la mecánica del alma) a la Fira, després que els facilitéssim una estada en residència a Juneda i fessin l’estrena absoluta de l’espectacle la biennal de Meppel, a Holanda”. Ferré ho diu amb orgull, el que sent tenint la sensació, certa, de que el festival és motor de creació i que les companyies de casa en surten afavorides. Aquesta és la quarta edició en que el Centre i la Fira fan de coproductors d’un espectacle. La seva aportació és, sobretot, en espècies. És a dir, s’encarreguen de la manutenció i de cercar un espai on les companyies puguin treballar el seu espectacle de manera intensiva durant uns dies. Aquest és el cinquè any que fan coproduccions, que es podran veure a la fira, com en el seu moment van formar part de la programació el singular, breu i impactant El viatge (Tombs Creatius, 2015) o una altra proposta trencadora, El rumor del ruido (Onírica Mecánica, 2016).
A la Fira els agrada pensar, amb motius fonamentats, que una part, “un granet de sorra” -diu Ferré- del que és avui el panorama de les arts escèniques del país i sobretot del gènere de titelles, es deu a la feina feta des de Lleida. I si és en aquesta demarcació que hi ha una presència rellevant de companyies de titelles, però també de companyies de teatre familiar, que són referència a l’Estat i que tenen un nivell i projecció internacionals, hi té molt a veure l’existència d’iniciatives com el Centre o la Fira, que durant 30 anys s’ha dedicat a promoure el gènere i d’aquí n’ha sortit un públic exigent, entès, però també un bon grapat de creadors i artistes.
Un aspecte que vol remarcar Ferré del cicle és el que anomenen “La Fira s’implica”, que consisteix en fer palès el compromís de la Fira amb la societat que l’acull a través d’un seguit d’iniciatives, com ara la traducció d’alguns espectacles a la llengua de signes catalana; la cessió d’un espai al projecte artístic i social de la Cia. Ortiga anomenat Fulles ambulants, que difon realitats silenciades; la col·laboració amb el Banc dels Aliments; una actuació a l’Hospital Arnau de Vilanova i la col·laboració amb el banc de sang. Però el que fa també molta il·lusió a Eli Vallvé i Oriol Ferré és que per primera vegada portaran la fira al Centre Penitenciari de Ponent, on els reclusos podran presenciar un espectacle, en aquest cas Otto (Puppae Company), acompanyats de la família.
La dificultat de fer la tria
Com a esdeveniment estratègic pel sector, la Fira rep centenars de propostes de les quals cal fer-ne una tria per conformar la programació. Ferré confirma que cada any en reben més i, si per a l’edició de l’any passat en van rebre poc més de 300, per a la d’enguany n’han rebut gairebé 400. “És un bon mal de cap -explica Ferré-, però també és molt emocionant anar veient quins són els espectacles que ens proposen. A l’hora de triar el criteri general és que hi hagi un cert equilibri i tenim clar que hi ha d’haver espectacles adequats per a totes les franges d’edat -inclosos els adults-, que n’hi ha d’haver de sala i de carrer, de petit i de gran format i, fins i tot, que hi ha d’haver equilibri en la procedència dels espectacles, per tal de reflectir diverses realitats culturals i per tal que els professionals d’aquí vegin el que es fa fora i que els que venen de fora també es puguin fer una idea del que es fa aquí.” Perquè pel coprogramador de la Fira no hi ha dubte que Catalunya s’ha posicionat bé en l’àmbit de les titelles i els familiars, que la Fira hi ha contribuït i ho vol continuar fent.
El fet que aquesta edició fos el trentè aniversari ha condicionat l’organització de l’esdeveniment. Bé s’havia de celebrar d’alguna manera. Van estar sospesant la idea d’oferir un espectacle per a un gran nombre de públic, però finalment es va imposar un altre raonament: “La Fira és del públic i per tant el que vam decidir –diu Ferré- és, en comptes de fer un espectacle per molta gent augmentar el nombre d’espectacles que presentem habitual, que volta els 23 o 24, a 31, així hi havia més varietat i més possibilitats que la gent trobés l’espectacle que li agradés. A més, estem convençuts que, a més companyies, més públic”.
Preguntar-li a l’organitzador d’un festival o una fira amb diversos espectacles quin d’aquests recomanaria o destacaria és com demanar-li a qui s’estima més, si al pare o la mare. Sembla que els treguin un queixal. Habitualment les respostes són evasives, com a molt “inclusives”, que vol dir que inclou i lloa tota la programació en la mateixa mesura. Ferré és d’aquests darrers: “Tots els espectacles hi són per mèrits propis. No hi ha res per omplir l’expedient o per ocupar espai, sinó que tota la tria està fet a consciència, pensant en l’espai, el públic i quin tipus d’espectacle es tria que, òbviament, respon a uns estàndards de qualitat”. Tot i això, si es grata una mica, sempre s’aconsegueix que l’entrevistat acabi parlant més d’un espectacle per sobre dels altres.
Habitualment són espectacles que fa temps que s’hi va al darrera per programar-los, que han impactat especialment al programador quan els ha vist en algun altre lloc o que han estat complexos de programar pels motius que sigui. Aleshores, la deducció és fàcil. En aquest cas, Ferré es mostra especialment satisfet que hagin pogut portar a Lleida una proposta performàtica com la de Olivier de Sagazan, Transfiguration: “És un artista que porta temps al circuit francès. No deixarà a ningú indiferent i fins fa poc potser mai no haguéssim pensat que fos una proposta que tingués lloc a la Fira, però la seva proposta d’escultura en moviment, utilitzant objectes, adreçada a un públic adult, ens va interessar moltíssim. A més, defensem que hi hagi titelles i teatre d’objectes per adults, perquè estem convençuts que és un gènere que enganxa al públic que ve per primera vegada a veure-ho.” Un altre espectacle que veus que és especial per a l’organització és Âme nomade, de la canadenca Magali Chouinard, una proposta adreçada a un públic juvenil, amb un caire existencialista, oníric, que fa flaire a meravella. I finalment, també parla amb passió d’un tercer espectacle: Têtes de mules, de Parasite Circus, una proposta que té un punt d’irreverent, de descordada i políticament incorrecta, que podria recordar a l’esperit d’alguns dels espectacles més celebrats de la darrera edició com Coulrophobia, dels anglesos Pickled Image, o els Brunette Circus. En aquest cas la companyia, que és francesa, presenta una barreja d’humor i tragèdia grega.
La carta als reis
Resultaria una mica ingenu preguntar a l’organitzador de qualsevol esdeveniment cultural per les dificultats o mancances que ha de superar, i no esperar que la principal fos la insuficiència de finançament. En el cas de Lleida hi ha un matís, que es tracta no tant d’una qüestió quantitativa com organitzativa. Segons Ferré, la major dificultat que han d’afrontar a l’hora d’organitzar la Fira és la provisionalitat: “No sabem mai de quants diners disposarem exactament i per tant, només tenim una aproximació, força ajustada, respecte el pressupost. Però això ho hem anat aprenent a fer amb els anys. Trobem a faltar poder treballar amb tranquil·litat, tenint un horitzó clar, podent planificar sense haver d’anar d’any en any. Només en una ocasió vam signar un conveni plurianual -2 anys- amb la Generalitat, i ho recordem amb molt d’agraïment, perquè ens va aportar aquest plus de tranquil·litat i de poder aixecar el cap i mirar més enllà d’allò més immediat”. L’organització fa la seva feina amb la tranquil·litat de saber que el compromís de les administracions hi és, que els reconeixen el seu valor, i així els ho fan saber, però els tempos de les administracions són difícils de casar amb la immediatesa de les tasques organitzatives de qualsevol esdeveniment d’aquestes característiques.
De tota manera Ferré es mostra optimista i té clar que des del Centre i la Fira continuaran treballant per tal que a Lleida s’hi vegin propostes d’arreu, anant dia a dia sense fixar-se grans objectius, però assolint els que es marquin i mantenint-se actius tot l’any, perquè això sí que ho tenen clar: “La Fira no es celebra només durant aquests tres dies de maig -a la cartera de propostes hi ha recuperar un dia més de celebració, dijous, que va caure amb la crisi-, sinó que es manté activa durant tot l’any.” Haurem de procurar que sigui així des de tots els sectors de les arts escèniques. Potser, algun dia, podran venir a Lleida els Royal de Luxe, una estupenda companyia francesa de teatre de carrer que manipula titelles gegantins i que Julieta Agustí va incloure en la carpeta de la 50a edició, que va obrir expressament per a l’ocasió. Així doncs, llarga vida a la Fira de Titelles de Lleida! Gaudiu-ne a fons, que som uns privilegiats.