‘La caixeta’, una intensa i breu història d’amor prohibit amb titelles hologràfics
La companyia de Bellpuig (Lleida) Holoqué va néixer l’any 2016. Aquell any va estrenar el seu primer espectacle, L’oníric món de dins, a Fira Tàrrega. El seu segon espectacle, La caixeta, l’estrenarà enguany, també a Fira Tàrrega formant part del programa de Suport a la Creació del certamen. La particularitat d’aquesta companyia, fundada per Diego Caicedo, és el seu llenguatge artístic: els titelles hologràfics. Però encara hi ha més particularitats. Tots dos espectacles transcorren a l’interior –i a l’exterior abans de les funcions, mentre la gent fa cua- d’una petita cabana inca amb capacitat per a setze persones i realitzada amb material reciclat. Ah, més particularitats: la durada dels seus espectacles. L’oníric món de dins dura 15 minuts. La caixeta en dura només 5, que és el temps que dura, més o menys, la corda d’una capseta de música.
Diego Caicedo és un il·lustrador resident a Lleida que un bon dia va voler combinar aquesta passió amb una altra: el teatre. Com dur la il·lustració que ell feia a un pla físic? Com treure-la de les dues dimensions i anar més enllà? El nexe amb aquestes dues arts va ser l’holograma, però abans de trobar la manera de fer-ho realitat, hi va haver un període d’experimentació. L’artista va trobar el desllorigador gairebé per casualitat i ho explica de manera molt gràfica: “Va ser gairebé per accident. Un dia, quan circulava amb el cotxe de nit, tenia el telèfon mòbil sobre el quadre de comandament amb la pantalla enlaire i va entrar una trucada. El reflex de la pantalla en el vidre, que era com una mena d’espectre, em va donar la idea”. A partir d’aquella mena de “revelació”, en Diego va començar a treballar en la possibilitat de fer titelles amb figures no corpòries però de tres dimensions, és a dir, amb hologrames, a partir de la llum i jugant amb els reflexes d’aquesta. De seguida va demanar que s’afegís a la recerca el tècnic Sergio Sisques (StageLab), amb qui també ha treballat en el segon espectacle, i entre tots dos van fer possible el primer espectacle de la companyia, batejada amb l’explícit nom d’Holoqué. Segons Caicedo, el sistema per projectar els hologrames és “complex d’explicar i és molt més fàcil d’entendre quan veus com funciona”.
El fet de dependre tant de la tecnologia no preocupa a Diego Caicedo, que habitualment viatja sense tècnic: “Normalment som dos i ens ho fem tot, no viatjo amb tècnic, a no ser que sigui un desplaçament molt llarg com a Turquia o a Taiwan, que llavors portem tècnic com a mesura de precaució per si surt alguna urgència. Ara bé, si la tecnologia ens falla, ja tenim pla B”.
Internacionalització de bon principi
L’oníric món de dins és el primer espectacle d’Holoqué i a aquestes alçades ja ha voltat força per Europa i també per Àsia. La internacionalització és quelcom que ha interessat a Caicedo i en aquest sentit ha comptat amb l’ajut de l’actor i distribuïdor Jordi Villacampa per fer voltar l’espectacle a l’estranger. L’experiència, de moment, és molt positiva: “A partir de Fira Tàrrega i altres esdeveniments i amb l’ajut del Jordi van sortint oportunitats de fer-ho fora i això està molt bé. La veritat és que hem voltat i encara no he vist quelcom semblant al que faig jo. No vol dir que algú altra no ho faci, però de moment, no ho he vist”. A L’oníric món de dins el protagonista, Hakan, s’adona que el seu interior és buit i comença un viatge per recuperar la llum, un camí que compartirà amb diversos objectes personals que prendran vida i hologrames reals. El titellaire, en aquest cas Caicedo, interactua amb els titelles hologràfic a vista de públic, de manera que la funció té quelcom de màgic.
Com ja hem dit, una de les particularitats dels espectacles d’Holoqué és que transcorren en una petita cabana inca. Caicedo creu que això afavoreix l’espectacle: “L’opció per un espai reduït com aquest és per aconseguir una intimitat que provoca un seguit de sensacions que a nosaltres ens interessava que el públic experimentés i que no les trobaries de cap manera en una sala convencional. Si estàs més a prop de l’acció, si tot és més recollit, al final formes part d’allò que està passant.” Tot i això, ja els han proposat de fer-ho en sales més grans, però l’artista de Bellpuig és conscient que aquesta possibilitat requereix una feina prèvia intensa sobretot pel que fa a il·luminació.
La qüestió és que la història de La caixeta, segons Caicedo, “no hi ha altra manera d’explicar-la”, tant pel que fa a l’espai com pel que fa a la durada. La sinopsi del nou espectacle ens la serveix la mateixa companyia: “Dues ballarines descansen al capdamunt d’una caixeta de música gegant. L’espectacle ens endinsa en un viatge ple d’engranatges que es transformen i donen vida a una bonica història d’amor prohibit entre la música i la dansa sota el govern del rei Por. Un relat sobre el despotisme i els amors prohibits, en un cosmos regit per la música i la dansa.” La idea, segons l’artista de Bellpuig, és que el públic tingui la sensació que és dins mateix d’una capseta de música, per això l’espai reduït i la durada: “Són cinc minuts –diu Caicedo-, però el públic pot arribar a perdre la noció del temps”.
La gènesi: la curiositat i la imaginació infantils
La història de La caixeta ve de lluny, segons explica el titellaire: “Jo, quan era petit, tenia molta curiositat per saber com funcionaven els mecanismes, què hi passava allà dins. Vaig esbudellar un munt de capsetes de música!”, diu rient. “Al final, allò només eren engranatges i bisos i poca cosa més. Em faltava aquella màgia, em faltava una història meravellosa que expliqués el que passava allà dins, coses de la imaginació! Doncs el que explica aquest espectacle és la història que m’hagués agradat trobar dins la caixeta”. Caicedo explica que han aconseguit consolidar una història petita, una experiència breu, però molt intensa i que dura el que dura la corda d’una caixeta de música. A fora de la cabana, de manera paral·lela, uns rellotgers expliquen al públic que espera entrar, quina és la seva funció en el manteniment de la caixeta, creant una història paral·lela.
La companyia, que treballa combinant les arts escèniques amb les noves tecnologies per tal de crear espectacles que condueixin tant el públic més jove com l’adult a un univers de somnis on tot és possible, va rebre el 2016 el suport de Fira Tàrrega per a l’estrena de L’oníric món de dins, i en aquesta nova edició també ha rebut el suport de la fira targarina, encara amb més fermesa, en entrar en el programa de Suport a la Creació. Els seus processos de creació són llargs i poden arribar a ser d’un any sencer, per tal d’assegurar resultats òptims. Ho podrem comprovar a Fira Tàrrega, els dies 6, 7 i 8 de setembre al Parc Ondara, de les 11 del matí a 1 de la tarda i de 2/4 de 6 de la tarda a les 8 del vespre.
