La Baldufa estrena ‘Chapeau!’ atrevint-se amb l’humor més pallasso per riure del lideratge
“Tot i que soni a llibre d’autoajuda, hem volgut sortir de la nostra zona de confort i entrar en un terreny més pantanós per nosaltres; el repte és fer riure des de la sinceritat dels pallassos”, comenta l’Enric Blasi, un dels tres membres de la Companyia de Comediants La Baldufa des d’una de les butaques del teatre de la Llotja de Lleida, mentre Carles Pijuan i Emiliano Pardo trastegen amb els tècnics els últims retocs abans del dia D. Aquest és el plantejament amb què la companyia lleidatana ha creat el seu nou espectacle, Chapeau! , que estrena aquest dimecres 2 de gener. L’humor és l’ingredient essencial, però La Baldufa és La Baldufa i no pot escapar -ni ho vol- d’oferir diferents nivells de lectura de l’obra. “El que ens obessiona ara és que la gent rigui”, subratlla Blasi. Després de crear espectacles com Mon pare és un ogre, El príncep Feliç o Pinocchio, on la part sentimental pesa més que l’humor, els tres actors volien reinventar-se de nou i treure de dins la seva part més pallassa. Això els ha obligat a treballar especialment la part actoral i a buscar situacions grotesques i còmiques per cosir una proposta que vol arrencar el riure “des de la sinceritat i l’honestedat dels pallassos”. Ni més ni menys.
Chapeau comença amb un vetllatori. Confetti, el cara blanca -el representant clàssic de l’ordre i del pensament racional a l’imaginari del circ- ha mort i els seus companys augustus -els clàssics pallassos caòtics, sense ordre ni concert- ploren la pèrdua del líder. Amb aquest punt de partida, els tres hauran de veure qui ocupa el lloc de Confetti. “Nosaltres som contadors d’històries i, en aquest cas, ens servim de l’humor per parlar del poder, de l’absència o no del lideratge. És un espectacle senzill i creiem que des de l’humor la gent pot empatitzar i veure-hi reflectides situacions de la societat i de la política, de la forma d’organitzar-nos, de què vol dir ser líder i de qui està disposat a ser-ho”, resumeix l’Enric Blasi.
Confetti, el pallasso cara blanca és el primer protagonista de l’obra, que comença amb el vetllatori de la seva mort.
Per fer-ho, Chapeau! compta amb elements poc convencionals com l’escenografia, que fuig de l’escenari habitual. El públic no seu a les butaques i observa el que passa, el públic es col·loca a unes grades de fusta que envolten el centre de la pista, com si fos l’interior d’una petita carpa de circ. Hi caben unes 120 persones. Saben que resultarà un obstacle comercial -sempre costa més vendre als programadors espectacles de petit format-, però compten amb la proximitat com a aliada per a crear un vincle especial amb el públic. “El públic és necessari i en alguns moments imprescindible perquè hi ha escenes en què té un rol totalment actiu”, avança Blasi i explica que l’escenografia “té referents al món del circ, dóna la intimitat del vetllatori… És un dels encerts de l’espectacle que hem comprovat amb els assajos; la proximitat juga a favor nostre.” I és que un espectacle així funciona millor en petit comitè que amb platea gran.
La Baldufa estrena Chapeau! en 6 sessions entre el dia 2 i el 4 de gener a la Llotja de Lleida. Actuen a casa i compten amb aquests bolos per comprovar si la resposta del públic és la que buscaven: riure. “El que ens ha costat més del procés de creació és trobar-nos còmodes amb el que expliquem i com ho fem. Ara el que necessitem és el feedback del públic”, comenta Blasi mentre fa broma dient que encara no hi ha més funcions programades tot i que compten amb poder portar Chapeau! a l’Esbaiola’t si és que els responsables artístics (ells mateixos) ho veuen pertinent. Intentaran ser a la Mostra d’Igualada i que sorgeixin gires, però no tenen pressa, “l’Ogre encara no s’ha estrenat a Espanya”, diu l’Enric subratllant que la vida dels espectacles és llarga i que no cal córrer.
D’esquerra a dreta, Enric Blasi, Carles Pijuan i Emiliano Pardo, a les grades construïdes expressament per a l’espectacle.
No és que Chapeau sigui l’espectacle menys baldufero de La Baldufa. Asseguren que qui és fan de la companyia hi trobarà la seva petjada i fins i tot hi veurà aspectes de primeres passes del grup com El baró de Munchausen o Escrotèrnia. Però tenien ganes de canviar els seus propis clixès i d’explorar tota la seva “gama cromàtica” per això han decidit virar el rumb dels últims espectacles com Mon pare és un ogre, amb “digestió més difícil” i posar el cor en un treball interpretatiu que no havien fet mai en els seus més de 20 anys de trajectòria. En tot cas, hi ha coses que no canvien: “També hi ha implícita la crítica social, no ho sabem fer d’una altra manera. La nostra feina [la dels i les comediants i la de l’humor en si] hauria de ser aquesta: posar el foco i intentar sempre posar un mirall al públic, que no sempre agrada”. Però asseguren que la part més filosòfica de Chapeau entra fàcilment, “l’humor és la porta d’entrada directa”, diu l’Enric.
Així que a punt d’ensenyar la “nova criatura” tenen tots els dubtes de l’estrena. A més, el procés creatiu els ha costat més del que calculaven i han tingut menys temps del que els hi agrada per “respirar” l’obra. Però tot està a punt per saltar a escena i fer que els tres pallassos que ploren la mort del seu líder facin riure el públic de les grades. Així, finalment, ens sentirem, també, part d’aquest circ.
