Koldo Peñas: “Volem que el públic descobreixi el seu propi potencial creatiu amb “Andròmina”
“L’educació que hem rebut no ha fomentat la nostra creativitat innata, ni ha potenciat el talent, ha promogut que tots fóssim igual i féssim tots el mateix, és per això a la gent li costa ser creativa”. Aquesta afirmació és de Koldo Peñas, membre de la companyia Katakrak i un dels ideòlegs d’aquesta. Parlem amb Peñas amb motiu de l’estrena, el dia 22 de maig, de la instal·lació participativa d’autor Andròmina, al festival del joc Ludivers, a Girona. Andrómina és un pas més endavant en el concepte d’instal·lació participativa, ja que el públic, a més de manipulant jocs ja construïts, té la possibilitat de posar a prova la seva creativitat i construir ell mateix el seu joc amb materials reciclables i seguint la guia dels responsables de la companyia. Tot seguit us expliquem com anirà això.
Andròmina és una instal·lació “filla” del confinament, com no podia ser d’una altra manera. Peñas havia estat tècnic en altres espectacles teatrals més convencionals, en què la participació del públic era inexistent i per això les instal·lacions, en què el públic hi participa activament, li van cridar l’atenció. Per una altra banda, Peñas i Sandra Cerdà, també de Katakrak, imparteixen tallers, ja sigui en centres educatius o empreses. Aleshores se’ls va acudir unir els dos conceptes, el de la instal·lació i el de taller, de manera que el resultat final és una instal·lació en la qual la participació del públic va més enllà de la manipulació d’un mecanisme, el públic es transforma en creador de jocs.
“A la nostra instal·lació la gent treballa i desenvolupa la seva pròpia creativitat en un context de joc, reciclatge, conscienciació mediambiental i participació. La idea és que el públic treballi amb materials que pugui manipular igual de còmodament un adult de 80 anys o un infant de 5, perquè les eines que s’utilitzen no són ni perilloses, ni requereixen l’ús de molta força”, explica Peñas.
Planta hexagonal amb diverses zones
A l’espai d’Andròmina, que segueix una planta hexagonal en què es reparteixen els diversos punts d’atracció, s’hi aboca tot el know how, el seu bagatge creant instal·lacions i facilitant tallers que fomenten la creativitat. És per això que la companyia proposa al públic un recorregut, malgrat que no hi ha cap obligació de seguir-lo i una vegada s’accedeix a la zona de l’atracció la circulació és lliure.
Peñas explica que en arribar, a l’entrada, el públic troba un nucli de quatre espais, que és on hi ha diversos reptes de manipulació, a través dels quals s’intenta explicar al públic com funcionen els processos de creació d’un joc i què cal tenir en compte, com ara principis bàsics de la construcció, els tipus d’ancoratge de peces, dinàmiques de joc, etc. Una il·lustració a cada repte mira d’explicar el procés de manera entenedora. El públic rep un seguit de conceptes teòrics sobre creativitat de manera senzilla.
Jocs fets com a inspiració
La zona següent és la de jocs. Exemples de jocs ja fets, que poden orientar al públic o donar-li idees per quan passi a la zona de tallers a construir jocs. Aquesta zona, en la qual el públic també manipula jocs, serveix com a inspiració del respectable, ja que els exemples són tan senzills en el seu funcionament com els materials utilitzats.
Al mig de l’espai hi ha la caravana de Katakrak, que és com el centre neuràlgic de tot plegat. L’interior de la caravana és una mena de photocall, en el qual els participants es fan fotos amb les seves creacions. Però al voltant de la caravana també s’hi troba un munt de material que el públic pot utilitzar per construir els seus jocs. Els materials són bàsics: taps, ampolles, cartrons, talls de fusta, cargols, etc…. Peñas explica que en les fires o festivals que duren un dia i són a la vora de casa porten ells mateixos el material, però que quan viatgen a l’estranger, que és sovint, no té sentit que s’enduguin material a Brussel·les, per exemple, on ja n’hi ha de material per reciclar.
La caravana, centre neuràlgic
En una altra banda de la caravana hi tenen el monstruari, un conjunt d’objectes reciclats poc convencional que el públic pot utilitzar també per fer el seu propi disseny de joc, ja que es tracta de coses “jugables”. A la caravana també s’exhibeixen les imatges del photocall i es tracta on hi ha maquinària que s’ha de manipular en compte, que posen utilitzar els adults o que si els infants ho necessiten, un operari de la companyia manipula amb tota seguretat.
El darrer espai de la instal·lació és el taller. Hi ha 8 taules amb un joc d’eines senzilles cadascuna, en les quals el públic hi pot treballar per aplicar tots els coneixements que ha anat adquirint en els punts anteriors i on pot deixar anar tota la seva creativitat i imaginació, habitualment pel mètode assaig-error.
El públic, de protagonista a creador
Segons Peñas “en les nostres instal·lacions anteriors, el públic era el protagonista, però en aquesta, a més, el públic passa a ser creador. La gent primer interactua amb la teva creació, però…i si ells també fossin creadors? Per això vam pensar en això, perquè m’agradava especialment la idea d’empoderar la gent, que desenvolupi la seva capacitat creativa. A més, és material reciclat, si es trenca, no passa res! A més, les instal·lacions, per mi, són molt transversals, perquè accepten tot tipus de creativitat, de tota mena de gent i transgeneracionals, perquè també hi pot participar gent de qualsevol edat.”
Andròmina és doncs una instal·lació diferent a la que havien fet fins ara, perquè permet jugar, però també mostra al públic la feinada que hi ha al darrera de tot plegat: “A vegades es pensen que el fet que els jocs estiguin fets amb material senzill, de rebuig, reciclat, i que aparentment el funcionament sigui senzill, és fàcil construir un joc, i per exemple la Sandra, que és molt creativa, s’hi ha passat molt temps per pensar com ha de funcionar després de molt assaig-error”, diu Koldo Peñas.
Horintozalització de la creativitat
“Horitzontalitzar la creativitat” és un dels conceptes que cita Peñas per referir-se a les intencions de l’espectacle. “Vaig treballar uns anys de mecànic i vaig descobrir que fins i tot en aquella professió, que aparentment no ho sembla, calia ser creatiu i imaginatiu per resoldre un munt de reptes diaris. Aleshores vaig entendre que no hi havia tanta distància entre l’artista i l’espectador”. Peñas es mostra molt crític amb el sistema educatiu, que tendeix a igualar-nos a tots, a uniformar-nos, i acostuma a menystenir la creativitat i les seves diferents formes. “La creativitat és infinita i també ho és allà on pots arribar!”, exclama. Admet que actualment potser aquest aspecte ha canviat una mica, però que hi ha hagut generacions senceres sense poder descobrir la seva pròpia creativitat.
Katakrak, com no pot ser d’altra manera, també adopta el discurs del Col·lectiu Galleda, que aplega les companyies catalanes d’instal·lacions participatives d’autor, respecte la necessitat de consideració de les administracions, perquè actualment no estan inclosos en alguns programes d’ajuts que facilitaria molt més la seva contractació, i també denuncien la manca de valoració dels agents culturals del país, ja que en les programacions de la gran majoria de fires i festivals són percebuts com a complements o per omplir espai.
Catalunya és pionera
Tot això contrasta amb el gran prestigi que tenen les companyies catalanes d’aquest gènere a l’estranger. Els mateixos Katakrak van ser un mes a Taiwan, amb un gran èxit, i altres companyies com Tombs Creatius o Toc de Fusta també han passat per experiències similars. Peñas explica que en alguna ocasió, els responsables de festivals que els han contractat els han demanat que tanquin una estona, perquè el públic, com que era jugant a la seva instal·lació, no anava a la resta d’activitats o funcions d’espectacles de la mateixa mostra que igual tenien un horari més marcat. La conclusió que en treuen a Katakrak? “La gent vol participar. La gent vol ser protagonista”.
