1 / 06 / 20

Jorge Picó: “L’educació serà el gran transformador, una de les eines amb què haurem de treballar, lligada a la cultura i al teatre”

El confinament, aquesta situació, és una oportunitat per fer coses diferents, per reflexionar, diuen. Si ho sabem aprofitar, això sí. Per això, l’Associació Professional de Catalunya de Teatre per a Tots els Públics (TTP), ha començat l’organització del cicle de xerrades -de moment virtuals- titulat Parlem una estona? La TTP convida a participar-hi prestigiosos creadors, que en una càpsula de vídeo molt breu llancen unes quantes idees sobre les arts escèniques, la creació, la situació que vivim actualment o l’actitud que adopten davant la pandèmia, amb un propòsit determinat: fomentar el debat entre els assistents a la xerrada, que es desenvolupa en format de videoconferència multilateral. El convidat del 4 de maig va ser l’actor, dramaturg i director valencià Jorge Picó.

Una de les expressions que més se senten aquests dies és que la situació actual és surrealista. Aquesta afirmació la va rebatre Picó des de l’inici, assegurant que no, que és una situació molt real i que ens recorda que la realitat és molt fràgil, “que les coses que es poden trencar i que a vegades no es poden arreglar”. Ara que vivim a internet, en allò virtual, en les connexions, per a Picó el que està passant és un bany de realitat i que sabíem que podia passar -des del 2015 hi ha hagut advertiments i evidències científiques de l’adveniment d’una pandèmia- i no vam fer gaire cosa per evitar-ho.

El creador valencià convida a tothom a viure el que està passant tal i com els grecs vivien la peripècia, a la qual temien, com un  esdeveniment que ho ha de canviar tot. La pandèmia és quelcom que canvia l’escena i el que hom caldrà pensar és com es modificarà aquesta escena. Un home o dona de teatre, segons Picó, ha pensar com canviarà i quin paper ha de jugar.

El Príncep Feliç (Companyia de Comediants La Baldufa)
  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Jorge Picó va ser el director d’El Príncep Feliç, de la Companyia de Comediants La Baldufa.

Picó insisteix en la idea de fragilitat, perquè es confirma de nou que la fragilitat és un element molt important en la creació i el teatre. La majoria dels grans herois són fràgils, no són molt forts. És la gent fràgil la que és capaç d’explicar històries, que aquestes commoguin als altres i que canviï la situació. Per exemple Harry Potter o els hobbits, són herois fràgils… El creador valencià assegura que tot sovint la fragilitat va lligada amb l’afany de tenir cura dels altres i “les especialistes en això són les dones”. Els treballs que es revaloren actualment són realitzats majoritàriament per dones: infermeres, caixeres, netejadores… que no es poden aturar, perquè si no, s’atura tot. Segons Picó, aquestes són les protagonistes que mereixen ser posades en escena i a les quals cal atorgar l’atenció que mereixen. Fins ara la dinàmica duia a considerar més important un futbolista que una infermera, quelcom del tot inacceptable, segons Picó. El teatre hi ha de tenir alguna cosa a dir al respecte, sobre qui es posa sota el focus, sobre qui ha de ser en primer pla i protagonista de la història.

La mena de letargia en la qual ens ha submergit aquest confinament, en què en ocasions és difícil mantenir uns horaris i rutines, ha provocat també, segons Picó, una certa peresa, un alentiment  i una ociosat que potser ha estat un cert acte de rebel·lia que pot permetre discernir què es produeix i què no, què es fa i què no, perquè hi ha coses que potser no paga la pena fer-les. Aquesta actitud és molt contracultural en el context actual, en que els creadors han entrat en una dinàmica de produir i han començat a penjar vídeos, produccions, fotos… Han de ser la pròpia marca, segons Picó, visibles al mercat, en venda, que els vegin i, en canvi, el contrari és molt interessant, els porta a contraure’ns, a pensar, a recórrer a emocions contemplatives oblidant el culte a la velocitat.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Sergi López i Jorge Picó, a 30-40 Livingstone, que va dirigir el mateix Picó.

Malgrat tot, per poca activitat que hi hagi, generem dades. El dubte està en què se’n fa d’aquestes dades, qui les utilitzarà i si s’entrarà en una fase tecnològica molt productiva o si canviaran una mica les coses que, diu Picó, és el que haurien de fer la gent del teatre: “Certes estructures es poden canviar. El personatge pren una sèrie de decisions, com pot ser la peresa, com a acte de rebel·lia i poden posar de relleu certes injustícies.”

El relat d’aquesta història es va fent segons la conveniència del capital i Picó està convençut que això continuarà essent així per part del poder, però la gent del teatre té el comès en aquest moment de ser contracronistes d’això, de mostrar altres possibilitats, “altres maneres d’estar al món, d’establir vincles humans, hi ha altres protagonistes que podem treure a escena, aquesta és la tasca sobre la que es pot agafar impuls, perquè els infants estaran sensibilitzats. S’han adonat que el món es pot interrompre i és fràgil, que la vida penja d’un fil, que estem tots units.” Per reblar la seva intervenció, Picó va assegurar que, en el futur, “l’educació serà el gran transformador, serà una de les eines bàsiques amb que haurem de treballar, lligada a la cultura i al teatre”.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Jorge Picó i Sergi López. Foto: David Ruano.

Una intervenció impactant

La intervenció de Jorge Picó va causar força impacte entre els membres de les companyies de la TTP. Algun d’ells la va qualificar de “bany de realitat”, una realitat fràgil que té la seva projecció en el sector, que també és fràgil, i en el mateix individu. A nivell artístic es va comentar que caldria un cert distanciament de la situació, dramàtica, per poder ser creatius.

Enric Blasi, de La Baldufa, qui va convidar a la conversa a Picó, va afirmar que la figura de la dona calia posar-la més sovint a escena: “Hi hem de pensar en aquestes heroïnes, fràgils tot i això, i posar-les en escena també com a acte de rebel·lia.” Això es circumscriu en una manera d’actuar concreta: Els artistes hem de ser contracronistes del que està passant. Hem de potenciar els vincles íntims i aconseguir que l’educació sigui transformadora”.

Cristina Garcia (Campi Qui Pugui) es va mostrar d’acord amb la idea de ser contracronistes i va anar més enllà: “Cal posar sobre la taula històries i emocions perquè, després de tant dolor contingut, algú ho haurà de posar sobre la taula i això ens ha de permetre créixer junts.”

 

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona                 Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona

Pin It on Pinterest

Share This