Jokin Oregi: “A vegades passa que fiquem la pota on hi hauríem d’haver posat el cor”
El confinament, aquesta situació, és una oportunitat per fer coses diferents, per reflexionar, diuen. Si ho sabem aprofitar, això sí. Per això, l’Associació Professional de Catalunya de Teatre per a Tots els Públics (TTP), ha començat l’organització del cicle de xerrades -de moment virtuals- titulat Parlem una estona? La TTP convida a participar-hi prestigiosos creadors, que en una càpsula de vídeo molt breu llancen unes quantes ideees sobre les arts escèniques, la creació, la situació que vivim actualment o l’actitud que adopten davant la pandèmia, amb un propòsit determinat: fomentar el debat sobre creació entre els assistents a la xerrada, que es desenvolupa en format de videoconferència multilateral. El primer a participar va ser l’actor, dramaturg i director basc Jokin Oregi (Marie de Jongh).
Jokin Oregi va explicar que havia aprofitat el confinament per rescatar alguns texts curts que havia escrit gairebé diàriament, que no tenen a veure amb la creativitat i que havia escrit per no rovellar-se. Algunes de les coses que va escriure li van servir en aquesta petita presentació per recuperar alguns temes importants a l’hora de crear. El creador basc afirma que es tracta d’una etapa amb més preguntes que respostes, molt incerta i en la qual, com a tothom, l’assalten dubtes i en parla des del punt de vista de l’artista: “Què farem després? Com estarà el públic? Com ens esperen i què esperen de nosaltres? En quina situació estaran per poder enganxar-los i compartir amb ells les nostres històries? Hi ha qui diu que voldran riure o, si no, coses molt profundes, gairebé religioses fins i tot… Doncs no ho sé, no sé quina serà la fórmula.”
Ara bé, Oregi creu que si hi ha un camí que dugui a la proximitat amb el públic aposta per fer sempre només allò en el que hom hi cregui, que li toqui la fibra, perquè sempre és on es troba el vincle amb l’espectador. No és aconsellable fer allò en el que no es creu i no hi ha fórmules màgiques, que no no se sentin com a pròpies. Aleshores és on s’introdueix la idea de col·laboració, apel·lant a la humilitat si cal, per demanar ajuda i superar obstacles, deixant de banda l’individualisme. Seria desitjable sortir d’aquest confinament amb aquesta idea i, tot seguit, Oregi cita una sentència d’un text que va escriure: “A vegades passa que fiquem la pota on hi hauríem d’haver posat el cor”.
La confiança en les pròpies possibilitats és bàsica, segons Oregi, i fer allò que se sap fer, perquè el pitjor que li pot passar a un artista és fracassar amb les idees d’altri. Si ho fa amb les seves, el millor és que n’aprendrà de l’experiència. Durant el confinament, Oregi, que es declara molt optimista, recomana als creadors -aquesta fórmula, de fet, és universal- paciència, escolta, lectura abundant, dormir, menjar bé, veure coses interessants, enriquidores… En el moment d’enfrontar-se a l’adversitat, a un mur, creu que és quan broten les idees i la imaginació i quan cal deixar de banda la por. Tot, però, amb una gran autoexigència, perquè l’autocomplaença no porta enlloc. Finalment, Oregi advocava per la idea que els artistes han de “conèixer el seu boig, el seu creador” i pel fet que mai es pot donar una escena per tancada, que cal obrir el marc o trencar-lo si convé.
El creador basc va reblar la seva presentació amb afirmacions molt rotundes, referides a les companyies: “La gent ens necessita, la gent necessita a la gent, jo us necessito a vosaltres i vosaltres necessiteu a la resta, a qui us envolta. Teniu fe. No ens n’anem a la merda, per molt fons que toquem. Sempre tindrem una massa expectant i àvida de ser acompanyats, necessiten bones històries, properes, que els toquin, que els facin sentir vius i esperançats, que els enriqueixin”.
Una pantalla per la que costa de passar
El debat posterior al visionat del vídeo es va centrar en un parell o tres d’idees clau. La primera, la dificultat de demanar ajuda quan les companyies es troben al mig de processos creatius, una pantalla per la qual costa de passar, perquè vol dir superar inseguretats i compartir aspectes que potser no s’està disposat a compartir, a part de la dificultat de trobar algú prou afí, que conegui la manera com treballa i s’expressa el solicitant de l’ajuda. Tot i això, la conclusió és que, mostrant-se obert i oblidant les idees preconcebudes, els fruits de la col·laboració són saborosos i, possiblement, molt més rics.
Una altra de les idees-força que es va debatre és la de fer coses que commoguin al creador, que el toquin, com a camí per a que també toquin a l’espectador. Entra en joc, també, en aquest aspecte l’honestedat. Sense aquest ingredient necessari que és l’emoció, la necessitat interna d’expressar-se, pot ser un error remarcable engegar un projecte.
Finalment, la dificultat de la situació va obrir les comportes a les diferents maneres com les companyies afronten aquests moments. Des del bloqueig creatiu, a l’extrem contrari, una intensa activitat creativa. Tothom troba refugi en coses diferents: la feina, la lectura, altres activitats enriquidores. Davant la incertesa, va sortir a relluir el concepte agrícola de guaret, aplicat a la creació, és a dir, deixar reposar uns terrenys mentre se’n conreen d’altres, per tal que els que reposen recuperin nutrients.
(El proper Parlem una estona? amb la Rosa Díaz, de La Rous Teatro)
