30 / 07 / 18

Joana Clusellas (Marduix Teatre): “Com pots plegar d’una feina que sempre t’ha fet feliç?”

Avís des del principi: no recorden perquè van posar al seu grup de teatre el nom d’una planta aromàtica amb flors precioses que creix arreu del món. Va ser fa 42 anys. Qualsevol se’n recorda! Però el que sí que té ben present la Joana Clusellas, la meitat de Marduix Teatre, és perquè aquesta feina els ha seduït durant quatre dècades. Com el marduix, un arbust perenne molt aromàtic que pot arribar a fer mig metre d’alçada, aquesta companyia que ha rebut aquest mes la Creu de Sant Jordi, ha fet créixer tot de branques de la seva arrel: desenes d’espectacles i d’adaptacions d’autors clàssics de la literatura catalana, col·laboracions musicals, televisives, cinematogràfiques, quilòmetres i quilòmetres portant els seus espectacles arreu del món. El seu aroma poètic, musical i estètic inconfusible ha impregnat moltes infàncies des d’aquells anys “gloriosos” en què “hi havia totes les ganes d’omplir de color les places i carrers, acabant amb la grisor”.

Lluny de melancolies, la Creu de Sant Jordi els permet mirar amb perspectiva un ofici que els ha omplert de  moments màgics la vida. Per això, les paraules d’una de les ànimes de Marduix Teatre sedueixen tot i que ja no pugi dalt de l’escenari. O mai deixarà d’estar-hi?

Com va néixer Marduix Teatre?

Va sorgir en temps gloriosos, a principis del 76. Ja t’aviso que no recordem perquè es diu Marduix. Fa temps que vam oblidar-ho. Suposo que sonava bé. Hi ha moltes dites sobre aquesta planta aromàtica: “Del marduix, l’amor no en fuig”. I també va bé per fer faves… i suposo que ens va agradar per tot plegat.

Així que al març del 76, vam actuar al Casino menestral de Figueres, en una sessió juntament amb l’Estaquirot. Abans es feia això de representar espectacles amb molta durada i amb un parell de grups. Vam començar recuperant rondalles de la tradició catalana. Perquè el Jordi [el Jordi Pujol, l’altra meitat de Marduix Teatre] venia del món de la música, del Grup de Folk, i amb Pau i Jordi ja adaptaven cançons populars catalanes. Vam començar fent això perquè ens sortia de l’ànima. De fet, està clar que sempre hem fet el que hem fet perquè ens feia il·lusió.

I vam continuar fent autors de la literatura catalana, com Improvisació per a titelles (Auca d’Ester sense H, de Salvador Espriu), [també A l’ombra del Canigó de Jacint Verdaguer, Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell o En Joan de l’ós d’Apel·les Mestres]. I ja més tard, vam començar a representar autors per a infants i espectacles de petit format, més adaptats a la nostra condició. Clar, si havíem de carregar i descarregar la furgoneta per a grans espectacles, no ens quedava energia per fer la funció! Joaquim Carbó, Joana Raspall, Teresa Duran… són autors que vam començar a portar a l’escenari.

Vam arribar a ser 5 al grup, perquè ens ha marcat molt la música i volíem música en directe. Aquesta és una part important de la vida del Jordi, que ve del conservatori. Però tanta gent al grup era inviable econòmicament.

És molt difícil resumir 40 anys en una conversa! El que sí que recordo és que els primers temps eren apassionats. Hi havia eufòria per recuperar el temps perdut, per recuperar espais, places, carrers… Després, tot plegat s’ha normalitzat. Però déu n’hi do tot el que hem fet en aquest temps! Vam fer una pel·lícula que al desembre hem passat a format digital, també vam col·laborar per fer una òpera, hem participat a programes de televisió, al circuït català de TVE, quan encara no existia TV3… Són moltes coses en molts anys.

Heu fet moltíssims espectacles!

I també molts quilòmetres. Ens hem patejat tots els racons de Catalunya. I també hem viatjat per la resta de l’Estat espanyol i també per França, Itàlia… el lloc més llunyà on hem actuat va ser Polònia. De fet, ha estat l’únic lloc on no hem traduït l’espectacle perquè érem incapaços d’aprendre’ns els diàlegs en polonès. Vam fer l’obra en català.

La resta, els traduíeu?

El repte més important per a mi va ser fer el Frederic, i tu què fas? en euskara. Me’l vaig aprendre, però és molt difícil memoritzar uns diàlegs sense saber què estàs dient. De tota manera, igual que aquí reivindiquem el català, allà reivindiquen la seva llengua i era important donar-li aquesta importància.

Què volíeu ser de grans quan vau començar?

Jo no tenia cap intenció de canviar de feina. Jo venia de la plàstica, vaig estudiar a l’escola Massana i vaig ser mestra. El Jordi feia els guions i la música i jo m’he encarregat sempre de les escenografies i dels ninots.

Fer servir ninots com a personatges és un tret que sempre us ha caracteritzat, no?

Sí, ens identifica, sí. Hi ha una cosa curiosa, que ens hem adonat amb el temps. En la majoria d’espectacles surt el mar i també que el protagonista és l’últim que faig. Feia la resta de personatges i, de tot plegat, em sortia l’últim. No era premeditat, però sempre era igual.

I per a cada espectacle, feies uns ninots nous?

Cada espectacle té els seus ninots i la seva escenografia, la seva música i el seu vestuari. És com una nova companyia. I tot està guardat al magatzem. Es poden tornar a utilitzar.

Encara feu representacions?

Estem apartats de la “comercialitat”, però és que… d’una feina que t’ha fet feliç, com pots plegar? No anem a festivals, ni a programacions estables, però si algú ens demana un espectacle concret, ho fem.

El que no feu és buscar ‘bolos’

No, no! Són molts anys i cal deixar espai a noves propostes. Però si ens demanen molt concretament alguna cosa, no diem que no.

Quin espectacle us demanen encara?

Els de la Joana Raspall, els de petit format. I ens fa molta il·lusió, perquè encara ho vivim amb passió. Tot i que és molt diferent; abans carregaves i descarregaves i fins i tot et quedaves a la festa després. Però amb el pas dels anys, la passió es manté, però canvia el ritme, com si tot fos a càmera lenta. És un regal, una cosa que portes a dins i que quan torna a sortir és meravellós. El contacte amb els infants, és una meravella.

Deies que calia deixar espai a noves propostes, noves generacions, què voldríeu deixar en herència?

La passió per la feina. Els temps són molt diferents, però penso que és una feina que demana il·lusió. Malgrat que ara hi ha moltes tecnologies i eines que ens ajuden, l’espectacle ha de continuar sent màgic. Aquest moment és el teu moment màgic i ho ha de ser sempre. Perquè és una entesa entre el públic i tu en què el temps desapareix. Però això és només el que jo penso.

Amb una experiència de més de 40 anys als escenaris!

Sí, però crec que això la gent de l’ofici ho té molt present. Nosaltres no hem inventat res. És una manera de viure, fins i tot.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Jordi Pujol i Joana Clusellas recollint la Creu de Sant Jordi de mans del president Quim Torra, el passat 23 de juliol.

Com va ser recollir la Creu de Sant Jordi?

El Palau de la Música ja impacta. Però quan veus tot el Palau dret aplaudint-te, nosaltres que estem acostumats a rebre els aplaudiments al final, et corprèn. Estàvem al costat de gent de la Fundació Proactiva Open Arms o de l’Associació Catalana pels Drets Civils i això et fa pensar que hi ha tanta gent que fa tantes coses i que s’ho mereix, que en aquests anys hem hagut de fer alguna cosa per rebre’l.

La Creu de Sant Jordi sabíem que es donava i ja està. Quan ens van trucar per dir-nos-ho, jo vaig dir: “Vols dir? Ja ho heu pensat bé?” Hi ha molta gent que s’ho mereix i molta gent que ho ha fet possible, perquè per Marduix ha passat molta gent. També és un reconeixement a aquest esforç compartit.

Vau recollir el premi al costat d’entitats com Proactiva Open Arms i de l’Associació pels Drets Civils, entre d’altres, podem dir que el teatre és una bona manera de defensar valors?

Segur! I caldria més valoració per aquesta eina preciosa de cohesió. Al teatre hi cap tothom i és una forma d’intercanvi. És un diàleg i una seducció entre qui hi ha a dalt de l’escenari i qui està a baix, de públic. I també és una responsabilitat pel que expliques, com ho expliques, el llenguatge que utilitzes. A dalt de l’escenari, adquireixes una importància que cal valorar. Un cop, al baixar, un nen em va dir: “Ala! Què vella que ets!”. I un altre: “semblaves més alta”, perquè jo sóc més aviat baixeta. Amb això vull dir que cal ser molt conscient de la importància que et dóna l’escenari. El teatre és una eina d’intercanvi, de cultura, de sensibilitat, de cohesió. Perquè encara que no s’entengui la llengua, les paraules, la sonoritat, la música, els silencis… tot això, al nen que potser ve d’un altre lloc i no sap gens de català, en algun moment li sonarà. I, com a mínim, haurà viscut una estona màgica.

Creieu que això també és el que reconeix aquesta Creu de Sant Jordi?

És tot plegat. Perquè vam començar picant pedra! En aquest temps s’han obert camins que ara funcionen. Però llavors, érem una gent amb furgo patejant el país. Va ser preciós, però va ser dur. No hi havia autopistes i les furgonetes eren de segona mà. Però hi havia molt acolliment, moltes ganes de fer i de viure i d’omplir places i carrers de color. S’havia acabat la grisor.

  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Amb aquesta perspectiva que us donen els anys, com veieu el panorama actual del teatre familiar?

L’esforç que fa tothom mereix un major reconeixement, perquè és una feina bastant invisible. No et persegueixen els periodistes, sempre ets un “… i altres”. A les programacions, no hi ha l’espai per a les propostes familiars o, quan s’inclouen, ho fan amb calçador. El teatre infantil no té el lloc que es mereix, no està prou considerat. Segur que hi ha excepcions, però cal més reconeixement.

Per a què us serveix aquesta Creu de Sant Jordi?

És un honor, una responsabilitat. Ens fa ser responsables d’aquesta feina feta. Ara la tenim i ens fa molt feliços. També ens trasbalsa i ens emociona molt. Si servís per donar suport al teatre familiar, ho trobaríem deliciós i just.

  1. David Laín i Devant Says: 01/08/2018 10:26 Reply

    Quanta història, quants esforços, quanta energia i sominis, quanta feina, en aquests anys d’ofici titellaire.
    No puc dir que conegui personalment a gaires persones que tinguin la creu de Sant Jordi, però de l’amistat amb la Joana i el Jordi si que en puc presumir, i amb molt d’orgull; que són gent molt estimada, amb una amistat de fa molts anys i mestres en aquest ofici que tant orgullosament compartim.
    Felicitats de tot cor. MARDUIXOS !!!
    David Laín i Devant
    L’ESTENEDOR TEATRE

Publicar una opinió

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Pin It on Pinterest

Share This