Joan Sors: “La societat posa pedres a les motxilles de tothom qui pugui tenir un somni”
“Si tenim un somni, no deixem que ningú ens digui que no es pot fer realitat”. Aquesta és la tesi principal del nou espectacle familiar d’El Replà Produccions, Quan les nenes volen alt, que s’havia d’estrenar el mes de març passat. Joan Sors, responsable de la companyia, autor, intèrpret i qui sap quantes coses més, explica que de seguida li va cridar l’atenció el conte, original de Raquel DÃez. El va descobrir a Xixón, en treure el nas en una llibreria i allà va començar deu fer poc més d’un any tot el procés que ha acabat en aquest espectacle musical que toca temes com la construcció dels rols de gènere, la violència contra les dones subtil i constant que representa la cultura patriarcal, però també ofereix una visió transversal, ja que els nens també són vÃctimes d’aquest seguit de cotilles socials. Música, teatre, humor i un punt de reflexió. La mixtura perfecta?
“Em va agradar com es tocava el tema en el llibre -explica Joan Sors-, i de seguida vaig demanar els drets per poder traslladar-lo a l’escenari. La missió no era fà cil, ja que el llibre és molt breu, són 7 pà gines i n’havia de fer un espectacle d’1 hora”. El llenguatge que habitualment utilitza la companyia, però -el teatre musical-, era l’ideal per aconseguir-ho. El resultat és un espectacle familiar amè i divertit, apte per a tots els públics i amb 8 cançons que la mainada aprèn de seguida.
Però què explica la història? L’Adriana és lleugera com una ploma. Li encanta volar per l’habitació brunzint com si fos una avioneta. Està segura que serà la millor pilot del món. La Martina sempre puja els esglaons de tres en tres per arribar de seguida a l’habitació i tocar el violÃ. Somia ser una gran violinista. La Ximena és silenciosa i es passa tot el dia entre llibres. Li agrada escriure contes i va a tot arreu amb la seva llibreta. Vols ser una gran escriptora. L’Adriana, la Ximena i la Martina tenen grans somnis. El Sr. Sivolspots està construint ales per tal que puguin assolir-los, però la banda del senyor Nohoaconseguirasmai -el Sr. Reflexos, el Sr. Senyor-Eta, la Sra. Bellesa Perfora i el Sr. Desigualtat- els han omplert les butxaques de pedres perquè no puguin volar. Elles són tres, però podrien ser-ne deu, o cent, o una, o totes les nenes d’aquest planeta.
Crear un pont de dià leg
Les tres protagonistes s’han d’enfrontar a les seves pròpies pors i inseguretats, potenciades per una cohort de personatges que representen tot allò que les encotilla i que cada vegada les hi posa més pes, les va minant l’autoestima, per a que no puguin volar i assolir els seus somnis. Però finalment, amb l’ajut del Sr. Sivolspots, treballant aquests aspectes com l’autoestima, la igualtat de gènere i valors com l’amistat, el respecta i la diversitat, se’n surten. També hi ha una certa crÃtica a les xarxes socials i la seva capacitat uniformadora. La idea, pel públic adult, és que hem de deixar somiar als infants, escoltar-los i no menystenir les seves capacitats per assolir allò que es proposin. Aquesta peça compleix amb un dels objectius irrenunciables de la companyia, que és crear un pont de dià leg entre els infants i els pares, una vegada finalitzat l’espectacle.
Imposició de rols
Joan Sors és conscient que es tracta d’un tema delicat i que no tothom ho veu de la mateixa manera, ni té la mateixa sensibilitat, però assegura que creu que és necessari qüestionar l’estat actual de les coses: “Estem definits per l’educació que ens donen i ens han donat, especialment els que ja tenim una edat, de manera que hem d’avançar, hem d’evolucionar. Com més dones hi hagi empoderades, més soroll farem i això és important. Sembla que la societat posa pedres a les motxilles de tothom qui pugui tenir un somni”. Ara bé, Sors no ha volgut que es quedés només en aquesta lectura respecte la construcció de rols de gènere, que també sinó que també ha volgut que s’hi reflectÃs que els nens també són vÃctimes d’aquest sistema patriarcal, perpetuant determinats prejudicis i cotilles socials que els priven també de llibertat i els imposen un rol concret. Per això, en l’adaptació, la companyia fa referència a un nen, amic d’una de les nenes, que en el llibre no existeix i que personifica les dificultats amb què es troben els nens, condemnats a jugar un rol de gènere determinat.
Joan Sors treballa en aquest espectacle amb el seu equip habitual, amb el qual ja ha arribat a un nivell de complicitat notable. Ramon Bau s’ha encarregat de la música, que és original. La música acostuma a ser una eina excepcional per vehicular missatges i d’això se’n serveix la companyia. Sors s’ha fet cà rrec de la dramatúrgia, de la direcció i també és un dels intèrprets conjuntament amb Adriana Ribas, Clà udia Fernández, Gemma Tomà s i Arnau Monclús.
