Joan Fernández: “Volia fer una cosa més poètica, però no em surt! Jo sempre porto un August dins meu i tiro per l’humor”
En Klaus és un rellotger dels d’abans. Els rellotges són els metrònoms de la seva vida. Tic, tac… El taller d’en Klaus és ple de rellotges antics, dels de broques, engranatges, rodes, rodetes i claus per donar corda. El Que Ma Queda De Teatre (EQMQDT) estrena aquest cap de setmana, al Teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet, el seu darrer espectacle, Tempus, protagonitzat per aquest entranyable rellotger que interpreta Joan Fernández al ritme del piano de Juanjo Marín o David Anguera. Tempus suposa la sortida de la zona de confort de la companyia colomenca, que ha fet molt de carrer els darrers anys i amb text, i ara torna a la sala i fa un espectacle de gest. Mirem pel forat del pany, vejam què fa en Klaus?
“Habitualment xerro moltíssim – diu Joan Fernández-. A Stromboli i Antipasti no paro, de manera que aquest espectacle és tot un repte en aquest sentit, perquè no hi ha una sola paraula”. Fernández, parella artística d’Andreu Banús, l’altra peça d’EQMQDT, explica que feia temps que tenia la idea del vell rellotger. Per l’estètica d’una rellotgeria antiga i per l’objecte de l’espectacle: el temps. La idea, amb títol i personatge protagonista, va quedar al calaix.
“Quan van decretar el primer confinament vaig pensar que faria 15 dies de vacances, però després, en allargar-se el tema, alguna cosa s’havia de fer -explica Fernández-, va ser aleshores que vaig començar a escriure tot el text. Perquè sí, l’espectacle tenia text”. Però Fernández, després de donar-li un parell de tombs va “canviar el xip” i va decidir que faria un espectacle de gest, que no havia fet mai, acompanyat d’un pianista que és qui li marca el tempo a l’espectacle i una veu en off que apareix puntualment per situar l’espectador.
“Qui ha dit que hi ha por?”
Són molts canvis. De carrer a sala, de text a gestual, de ser dos a escena a ser-ne un de sol, disposar de música en directe… El comediant colomenc confessa que és un repte, però també diu que ho ha gaudit moltíssim: “Ara que tot estava senzill i fàcil, en comptes d’anar sobre segur i fer allò que sabem fer, hem fet el contrari, amb música en directe i sense parlar. Qui ha dit que hi ha por? Ja estàvem acostumats a treballar sobre la corda fluixa i ens l’han tret, però continuem allà dalt, caminant”.
A Joan Fernández, que explica que habitualment, quan ha d’afrontar la creació i els assajos, té l’espectacle molt ben estructurat al cap abans de treballar, però que en aquest cas li ha costat adaptar-se a una determinada manera de treballar en què ha passat de traslladar amb una certa facilitat el que havia pensat, a començar de zero i a fer molta investigació. “He hagut de treballar molt –diu Fernández-, amb el pianista, amb l’escenògraf, amb tothom, perquè ja pots tenir una idea, però quan ho has de traslladar al llenguatge del gest, absolutament corporal, has de trobar coses noves. Això ha fet que tot costés una mica més i que la feina fos més lenta, però m’he pogut permetre aquesta temporada treballar a un ritme que en una temporada convencional, sense pandèmia, no ho hagués pogut fer. Hem estat gairebé un any per fer-lo!”.
Temps per fer intensius
La possibilitat de disposar de més temps per a la creació degut a la pandèmia és una constant en la majoria de companyies, que ho han aprofitat majoritàriament. Els EQMQDT han fet les darreres tres setmanes d’assajos intensius aprofitant que no tenien funcions contractades. Aquesta intensitat va xocar a Fernández els primers dies, ja que trobava a faltar tant l’ús de la paraula com al seu company a escena, però va passar d’un estat de temor per la incertesa de com sortiria, a gaudir-ho plenament i manifesta sentir-se molt a gust en aquest registre del gest.
A Tempus, la companyia ofereix al públic mirar pel forat del pany de la porta de la rellotgeria d’en Klaus on, paradoxalment, sembla que el temps s’hagi aturat. En Klaus sempre s’ha dedicat a la rellotgeria, com tota la seva família, de manera que aquesta és la seva vida. A través de diverses escenes lligades per la música en directe, el públic podrà gaudir de les facècies que li ocorren, que són de tota mena. Segons Fernández, “volia fer una cosa més poètica, però no em surt! Jo sempre porto un August dins meu i tiro per l’humor, però l’August, amb la seva inconsciència, ingenuïtat i capacitat de crear el caos, també té un component poètic que m’agrada molt.”
Música original i pallassos referents
La música de l’espectacle és original, composada expressament per a l’espectacle per Juanjo Marín, que sobre una mateixa melodia va fent variacions. Inicialment el pianista és un destorb per en Klaus, però al final acaba entenent que la seva vida va al ritme de la música del pianista i que és una peça bàsica per a ell i per a la rellotgeria.
Pallassos del país, com Leandre Ribera o La Tal, són un dels molts referents de Fernández per treballar el gest i diu que va aprofitar per conèixer la manera de fer de molts pallassos i acabar tenint una veu pròpia. A més de Ribera, el còmic colomenc també va fixar-se en el que han fet pallassos de l’est d’Europa o alemanys i el seu treballa amb la màscara. Com ara Boris Bronski, però també en alguns números de la pallassa nord-americana Carol Burnett.
Respecte la música, Fernández creu que, en ser aquesta en directe, l’espectacle agafa un volum sensacional. A l’inici estava pensant en música gravada i enllaunada i que l’escenografia fos més modesta, però en veure la potència que li oferia la música en directe, va decidir fer-lo més gran: “El piano li dona molta vida i volum a l’espectacle –diu- i a base de fer molts assajos hem aconseguit coordinar moviments i música i que el piano i jo fóssim un de sol”.
La Plataforma de Professionals del Teatre de Santa Coloma
Fernández ha trobat mirades externes sobre l’espectacle, per tal d’ajudar-lo a superar el repte. Ara bé, la manera de fer-ho és el que ha estat diferencial, ja que a Santa Coloma de Gramenet, aprofitant el confinament municipal, es va constituir la Plataforma Professionals del Teatre de Santa Coloma. Fernández explica que va recórrer a aquesta plataforma perquè “en aquests temps tan complicats, vaig pensar que calia treballar al màxim amb professionals del poble.” És per això que Fernández treballa amb els pianistes Juanjo Marín i David Anguera, amb el mateix Banús, amb el clown Rafa Espada (El Negro y el Flaco), amb el dissenyadors i constructor d’escenografies Jaume Baliarda i amb les mags Xavi Garcia i Jordi Sain, que l’han assessorat en aquesta disciplina, ja que des de l’anterior espectacle la companyia ja hi va introduir algun truc.
“Al final, a més de divertir el públic –diu Joan Fernández-, la nostra idea és que la gent reflexioni sobre el temps, sobre a què dediquem el temps i més en els moments actuals en que ens n’hem adonat de la seva importància, sobre el temps perdut i quan ens falta temps en moments en que en tenim amb escreix”.
A tots els adults a partir de 5 anys, us falta temps per anar a comprar entrades per Tempus!
Fotos: Juanjo Marín (Escènic Media).
