La història d’Ousman Umar és terrible i inspiradora alhora. Umar és un immigrant ghanès que va marxar de casa seva als 13 anys buscant una vida millor, en direcció a Europa, i va arribar als 17 anys finalment a Barcelona, on gràcies a la humanitat d’una parella que se’n va fer càrrec va poder estudiar a la universitat i ha muntat una ONG anomenada NASCO Feeding Minds, que lluita per l’educació digital de la mainada del lloc d’origen de Umar, com a canvi del paradigma d’ajuda humanitària. La història d’aquest immigrant va inspirar l’artista de Copons Jaume Jové (JAM), que aleshores estava pensant en un nou projecte, relacionat amb els desnonaments. Jové, implicat sempre en iniciatives de caràcter social, va decidir canviar de tema i es va proposar parlar de la immigració i els seus efectes sobre les persones. Le voyage n’és el resultat. Un espectacle de gest, que barreja el drama i l’humor, un recurs que fa una mica més passadora i no tan insuportable la tragèdia que es representa a l’escenari. Una tragèdia que passa diàriament a les portes d’Europa, la vella, decadent, inhumana i freda Europa. Le Voyage s’ha estrenat, oficialment, en la recent edidió de la Fira de Titelles de Lleida.

Escena Familiar: Jaume, com et vas plantejar parlar dels immigrants? 

JAM: Fins ara els meus espectacles eren força lleugers, de clown, gairebé un divertimento. Ja en al Hats, però, hi havia alguna inquietud, un intent d’anar una mica més enllà pel que fa al significat i d’apel·lar al públic per tal que persegueixi els seus somnis.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

EF: Com és doncs aquest canvi?

JAM: Tota la vida he estat implicat en iniciatives socials i vaig pensar que era el moment d’atrevir-me a incloure algun ingredient més que l’humor, quelcom que em costava. Vaig començar a investigar sobre denonaments, perquè és un tema que m’interessa i que vaig estar a punt de viure en pròpia pell, però un dia vaig veure a la televisió una entrevista a Ousmane Umar, un noi de Ghana que el darrer Sant Jordi va publicar un llibre sobre la seva experiència, duríssima, i em va enganxar.

EF: Què li havia passat?

JAM: Resumint-ho molt, va marxar de casa seva, a Ghana, amb 13 anys i va arribar a Barcelona als 17. Durant el periple -va haver d’anar a Líbia per embarcar cap a Europa- va veure morir gent al desert del Sàhara, també en la pastera, però finalment va arribar i, com que era menor, l’Estat no el podia expulsar. Li van donar un entrepà, aigua, un plàtan i un bitllet d’anada a la ciutat que demanès. Va demanar Barcelona, on va estar durant 6 mesos dormint al carrer. Una família el va acollir i ha acabat fundant la ONG anomenada NASCO, que mira d’aconseguir material i diners per invertir en l’educació dels nens a Ghana per tal que no hagin de passar el que va passar ell. Enguany han atorgat a Ousmane el Premi Princesa de Girona.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

EF: Com es va plantejar un espectacle així?

JAM: Va ser arrel de l’entrevista, que em van venir ganes de parlar sobre el fenomen migratori i vaig comenar a pensar com ho podria fer. Per raons òbvies jo no puc interpetar un noi negre, africà, que ha de marxar de casa seva. Però d’immigrants n’hi ha de moltes menes. Només ens hem de fixar en els sirians, que han hagut de marxar de casa seva a causa de la guerra. Molts d’aquests immigrants són gent amb estudis, que al seu país vivia bé i es guanyava bé la vida i, de sobte, va esclatar una guerra i van haver de fugir. Són ells, però podríem ser qualsevol de nosaltres.

EF: Però això deu tenir molt poc d’humor, no?

JAM: La primera part ho és. Faig un retrat de la vida quotidiana d’una persona, un home que fa la seva vida, fins que de sobte, esclata la guerra i ha de marxar del seu país, en direcció a Europa. La guerra la represento amb malabars i Europa es presenta com un lloc fred i inhòspit.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

EF: Treballar això que m’expliques des del gest, no ha de ser gens fàcil…

JAM: Doncs tot és gest, tant l’humor com el drama. És complicat? No sé, jo fa tants anys que treballo només amb gest que la veritat és que em costaria molt el tetx. He fet molt de teatre escolar de text i em costava molt la pronunciació, però el gest em resulta més fàcil, perquè ja estic acostumat a pensar més en aquest llenguatge que no pas en el text. No trobaria les paraules, en canvi amb el gest…

EF: El guió i la direcció són teves? Hi ha una mirada externa?

JAM: Efectivament, el guió i la direcció són meves i només he recorregut a una mirada externa a la part final del procés de creació. Per treballar, primer faig sempre un procés d’investigació, he mirat documentals i  he llegit llibres sobre el tema. Llavors decideixo exactament de què vull parlar i com vull fer-ho. Això sí, la imatge de que són 4 africans o 4 sudamericans els que es veuen obligats a migrar, és falsa. Hi ha molts migrants de tot arreu. La meva cunyada és a Alemanya i se sent immigrant i la tracten com a tal. Molta gent del nostre país ha hagut de marxar al nord d’Europa, per exemple, i està clar que volem que els tractin com a europeus que són. No és així.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

EF: El missatge és que qualsevol de nosaltres, per circumstàncies de la vida, pot convertir-se en un immigrant?

JAM: Exactament. El meu protagonista és un paio normal, amb un bon nivell de vida, que es casa i té criatures i gos. Però de sobte, esclata la guerra. Aquesta és una família qualsevol, que podria ser la nostra. Perquè hi ha gent que potser no ho recorda, però això és el que van viure els nostres avis. Llavors, també incorporo maletes, perquè la maleta és la icona de tota migració. Les jugo com a obejcte a manipular, però també com a escenografia.

EF: Com ha combinat la part còmica i la dramàtica?

JAM: He mirat de trobar un cert equilibri. L’humor és una eina magnífica per tal que el drama no sigui insuportable i tot i això hi ha gent que surt tocada de l’espectacle. Socialment i cultural no estem preparats per suportar un drama tota l’estona, se’ns faria molt feixuc i provoca refús, en canvi sembla que amb una mica d’humor es fa més tolerable. Després de la primera part, la guerra és el trencament i comença l’odissea. A la guerra de Síria hi havia gent que feia poc s’havia comprat una casa, o un cotxe, havia fet plans de futur, però tot això se’n va anar a l’aigua gràcies a una guerra amb la qual no comptaven. En la segona part no hi ha tant d’humor, però sí que n’utilitzo en moments puntuals, a l’hora de travessar la frontera, per exemple, però llavors, quan el personatge arriba a Europa, hi  arriba a l’hivern, senyal que és una Europa inhòspita, deshumanitzada.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

EF: És per a tots els públics?

JAM: Hi ha moltes capes de lectura per a tots els públics. Els més menuts es quedaran amb els malabars i l’humor, sense anar més enllà, mentre que a partir de 6 anys ja començaran a entendre de què va la història. Hi ha parts molt poètiques i subtils, però la meva aspiració és la de crear debat familiar. Que després de l’espectacles, pares i mares el comentin amb els seus fills i filles.

EF: És de carrer o de sala?

JAM: L’adapto tant al carrer com a la sala. La diferència és que en sala possiblement sigui més emotiu, perquè és més íntim, més poètic, mentre que al carrer resulta més fresc i aprofites tot allò del carrer i del públic per incorporar-ho.

• Facebook
• Twitter
• Google+
• Pinterest

EF: Tinc entès que has editat un conte que vens al final de l’espectacle. És cert?

JAM: Sí, sí. Arrel de tot això vaig fer un conte perquè volia col·laborar amb Nasco, amb l’Ousman. Vaig parlar amb ells i vaig decidir fer el conte de l’espectacle. Al principi i al final hi ha un seguit d’explicacions, però la resta explica la història de l’espectacle amb il·lustracions de Jordi Huete. Tots els ingressos que es facin de la venda dels contes van íntegrament a benefici de NASCO, per contribuir en la causa. El vam fer a la Casa Elizalde de Barcelona, va venir l’Ousman i li va agradar molt.

Esperem doncs, que a vosaltres us emocioni aquest espectacle igual que a la seva figura inspiradora.