A fons entrevistes, reportatges... A fons entrevistes, reportatges...
22 / 04 / 22

Farrés brothers i cia: cada nova creació, un nou salt al buit

Ja fa vint anys que Pep Farrés i Jordi Farrés fan veure que són germans per Catalunya. Durant tot aquest temps han muntat i girat obres de teatre per a públic familiar i adult, sempre amb pànic per repetir la fórmula d’un espectacle al següent. Ara s’estrenen innovant amb un espectacle dirigit a públic juvenil, Quanta quanta guerra, la primera adaptació teatral de la darrera obra de Mercè Rodoreda. 

Farrés brothers i cia va ser gairebé el projecte de final de grau del Jordi i el Pep, que van començar, acabats de sortir de l’Institut del Teatre, una prometedora carrera teatral amb Operació A.V.I., on els protagonistes dels contes de sempre anaven amb bastó i tenien els cabells blancs. Després de la incorporació de Jordi Palet, el 2002, la companyia ha anat sumant produccions fins a arribar a la dotzena, i durant el camí han anat integrant gent a l’equip, dins i fora de l’escenari, introduint així nous llenguatges i noves maneres d’explicar les coses. 

Relaten, divertits, no sense certa autocrítica, que la intenció inicial era anar intercalant espectacles infantils i espectacles per a adults, com La visita de la bella dama, amb set intèrprets a escena entre actors i músics, o Equilibristes, però al final les propostes els han acabat sortint gairebé sempre per a canalla. És després de fer l’espectacle que saps per a quina edat o per a quin tipus de públic és, justifiquen, això ho fa notar el públic amb qui et vas topant.

Murmut és un dels espectacles per adults que formen part del catàleg dels Farrés Brothers
  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Murmut és un dels espectacles per adults que formen part del catàleg dels Farrés Brothers

Si bé hi ha hagut sempre una tendència a trobar en Jordi i en Pep, els Farrés, juntament amb altres intèrprets, damunt de l’escenari, i l’altre Jordi, el Palet, en la direcció i dramatúrgia, l’aposta de Farrés brothers i cia ha estat sempre començar de zero cada nova creació. De fet, aquest canvi constant de registre és just el contrari de la tranquil·litat i certesa que busquen els programadors, i més d’una vegada els ha tocat sentir allò d’abans m’agradàveu més, o vull veure més com l’anterior. De la voluntat i risc de canvi constant, n’ha sortit TAAAT, el segell per a primera infància de la companyia, amb el qual van estrenar el Mal de closca de la tortuga Joan, amb Mariona Anglada i Ada Cusidó manipulant els titelles, i van ser al Teatre Lliure amb Un bosc de cames l’any 2012

Aquesta tendència metamòrfica ha arribat al seu punt culminant els darrers anys, quan la innovació i el fet de començar sempre des de res més que una idea han empès, per primera vegada, Jordi Palet a l’escena amb la peça per a adults Murmut, sobre aquesta bonica necessitat d’acumular coses després d’una pèrdua per protegir-se, o per si de cas. Precisament sobre els records i memòries que s’amunteguen al llarg del temps i de forma inevitablement entranyable apropen el passat i formen un mur amb el present. Amb aquest espectacle d’objectes, comenten, igual que amb l’estrena pandèmica Orbital, el llarg viatge de tres amics per fer realitat una abraçada pendent dolorosament oportú—, s’han trobat amb un salt al buit encara més alt que de costum, per la por i les portes tancades que va deixar el confinament.

Quanta, quanta guerra... és l'últim espectacle dels Farrés Brothers.
  • Facebook
  • Twitter
  • Google+
  • Pinterest

Quanta, quanta guerra… és l’últim espectacle dels Farrés Brothers.

Ha estat, irremeiablement, un temps per crear i persistir en evitar que els espectacles es facin antics sense haver-se vist. I en aquest temps confús Pep Farrés s’ha convertit en el director de la darrera de les produccions de Farrés brothers. En aquest cas, per acabar de barrejar l’escudella, el nou espectacle va arribar picant a la porta de la companyia, a la motxilla d’un Biel Rossell absolutament motivat. Quanta quanta guerra, la darrera novel·la de Mercè Rodoreda, va caure a les mans del jove actor en ple confinament perimetral de la seva llar igualadina, i mesos després, a la vora del que podria ser el final de la pandèmia, s’ha convertit en una peça dirigida a públic juvenil, que manté el text original però llueix una proposta escènica amb tocs contemporanis. 

Explica el Biel que van haver de posar moltes hores a base d’il·lusió, però amb l’autorització de la Fundació Mercè Rodoreda i l’arribada de Biel Serena manipulant l’espai sonor en escena, tot es va posar seriós. Amb el temps que porten junts a l’escenari, els Biels, essència de la dualitat de Rodoreda ara que duen el mateix pentinat i porten vestuaris idèntics, ja han pogut fer més de vint-i-quatre representacions, en espais petits i també en auditoris davant de dos-cents cinquanta alumnes d’institut. Tot va començar a la Casa del Teatre Nu i a l’Ateneu d’Igualada, i el límit és al cel. 

El que no els ha deixat de sorprendre, de moment, ha estat l’atenció i l’eloqüència de la mirada del públic de l’espectacle, seduït, captivat i connectat amb la simbologia i el contingut en si de la peça. Quanta quanta guerra és, de fet, un espectacle sobre l’adolescència mateixa, i enamorar-se i descobrir món són temes universals. La peça permet mirar-se a un mateix, expliquen, però també mirar el món des dels teus ulls. Una suposada Guerra Civil i una presumpta batalla de l’Ebre són, en el fons, excuses per parlar de l’adolescència en un to una mica més fosc. Fent conya sostenen que no cal dur gorra ni ballar danses urbanes per connectar amb el públic jove. Avui, però, amb la certesa que els somnis no duren per sempre, l’energia se centra en aprofitar al màxim l’experiència i representar-la tantes vegades com sigui possible. 

És així, les temporades s’escurcen i s’acceleren, i el món és cada vegada més inversemblant. Tot ha canviat moltíssim i Farrés brothers i cia s’hi han anat adaptant amb la millor predisposició possible. Fins i tot, si provar coses noves els porta a produir una proposta de carrer, ho faran. Sempre amb la voluntat de continuar gaudint dels somriures i la respiració del públic al ritme dels intèrprets. 

Judit Martínez Gili

@critcultural#NovaVeu

“Soc comunicadora i gestora cultural, orgullosa membre de Novaveu i apassionada pel teatre des de l’escenari, la butaca, l’escriptori, o des de qualsevol banda.”

Comments are closed.

  • Una iniciativa de:
    Associació Professional de teatre per a tots els públics
    Amb el suport de:
    Col·labora:
    col·labora Diputació de Barcelona        SGAE         Institut d'Estudis Ilerdencs         Diputació de Lleida        Ajuntament de Barcelona        INAEM - Ministerio de Cultura        

Pin It on Pinterest

Share This