Fadunito, 15 anys dels creadors de ‘La gran família’, una companyia catalana de referència
Fa pocs dies, una de les companyies catalanes d’arts de carrer més internacionals, Fadunito, celebrava el seu quinzè aniversari amb una gran paella i envoltats dels amics que els han acompanyat aquests 3 lustres i que, a tall d’homenatge, van mostrar un bocí del seu talent. La gran família, que és el un dels hits de Fadunito, el més significatiu, es va estrenar de manera oficial l’any 2005 a Cervera i va començar un enlairament sense aturador a Fira Tàrrega. És un dels espectacles creats a Catalunya que més ha voltat pel món –incloent tots els gèneres de les arts escèniques- i que més vegades s’ha representat. Ara que han fet 15 anys, Ferran Orobitg i Ivan Alcoba, és a dir Fadu i Nito, emprenen un altre camí creatiu, sense abandonar l’anterior. Han començat a treballar des de fa un parell d’anys solos escènics i espectacles no itinerants –en tenen 4-, mentre continuen disposant en el repertori de fins a 6 espectacles itinerants.
Ferran Orobitg parla amb desimboltura de l’aventura vital que és Fadunito. Des del festival de circ que organitzaven conjuntament amb l’Ivan a Cervera, els seus personatges de Fadu i Nito que es van fusionar per donar nom a la companyia i els inicis d’aquesta: “Durant cinc anys vam organitzar el festival, però abans d’acabar aquest periple, ja havíem fundat la companyia.” I aleshores, un any i mig després de fundar-la, va arribar el que els havia de marcar la carrera: La gran família. “Havíem fet coses de carrer, tot i que proveníem del teatre amateur de sala, amb algunes companyies de Lleida. Xanques, malabars i tot això. De fet, vam fer un espectacle de malabars per interiors. Però mentre, vam anar creant La gran família i el seu èxit és el que ens va empentar definitivament a fer teatre de carrer”. A més, aquell primer espectacle introduïa una innovació important, com era la introducció de les xanques de plataforma i no de peu: “Les xanques de peu no et permeten estar-te quiet i, per tant, el públic no veu el personatge. Les xanques de peu serveixen per a l’animació, però per aguantar l’equilibri t’has de moure contínuament. Amb les de plataforma pots parar i actuar, crear personatges i ensenyar-los”.
A Mèxic, es van quedar sols al carrer!
Fadunito, en el primer any que explotava l’espectacle va fer fins a 150 bolos i els que han seguit són gairebé incomptables. Poques companyies poden dir el mateix. Poques companyies poden presumir d’haver recorregut Àsia, Àfrica, Europa, Amèrica i Oceania. Molt poques tenen tantes anècdotes per explicar. Com aquella ocasió a Mèxic, en que tot un poble es va amagar espaordit en veure la comitiva familiar de Fadunito: “Va ser al·lucinant –diu Orobitg-. En ocasions, els grans festivals que et contracten, et porten a actuar a zones de les ciutats, barris o poblets els habitants dels quals no han vist mai un espectacle així. A Mèxic, en un poblet, quan vam sortir als carrers tothom va marxar corrent a casa seva. Ens vam quedar sols al carrer! Vam començar a passejar pels carrers buits i vam veure com, poc a poc, els vilatans anaven treien el cap per la finestra i, al final, van sortir i tot va anar bé. Però va ser molt estrany.”
D’aquestes anècdotes en tenen un munt. Però tot i les diferències culturals i socials que s’han trobat, el gran què de La gran família és que es tracta d’un espectacle universal: “Tothom té el referent de la família, tothom té records familiars, és un tema recognoscible –diu Orobitg- perquè és universal. A la gent li costa poc identificar-se amb un o altre personatge, o veure-hi un reflex d’un ambient familiar amb rols molt clars com els dels fills i al mare. No hi ha paraules perquè ens sentim còmodes així, tot és teatre de gest i s’entén tot perfectament, que és en el que pensem quan creem un espectacle, que sigui el més universal possible, que arribi a un públic tan extens com el familiar i agradi a grans i petits”.
Uns experts en la improvisació
La interacció amb el públic és una de les altres característiques dels espectacles itinerants de Fadunito. Els ajuda la seva gran capacitat d’improvisació, en són especialistes després de tants anys, però a vegades es troben amb algun obstacle: “A la Xina, en un festival enorme en que es celebrava el cap d’any xinès, en un dels llocs on hem vist més gent, en la primera actuació l’organització va organitzar un cordó policial al nostre voltant que mantenia la gent a uns 10 metres de nosaltres. Allò no funcionava. Els vam demanar que no ho fessin, que es relaxessin, que ens deixessin gestionar-ho a nosaltres, i la resta de la setmana vam actuar sense cordó policial. Molt millor, perquè gran part de l’espectacle sorgeix de la interacció amb el públic”. Clar que amb La gran família Orobitg reconeix que, només de sortir al carrer, ja tens “el 60% de la feina feta i tens la sort que si tú no estàs al 100% també funciona”. “Ens miren amb un somriure ja només en veure’ns aparèixer –diu l’artista cerverí-, i aquí ja has guanyat molt. Però llavors has de fer un bon bolo, perquè sempre aspirem a fer el millor bolo possible. Tot depèn del lloc, del tipus de públic, del moment i de com estiguis tu”.
“La gran família és molt agraït –explica Orobitg-. N’hem fet moltes en els bolos. Hem entrat a cases particulars i hi hem fet entrar públic, entrem a les botigues, entren a jugar amb nosaltres… Una vegada ens van donar pernil i van començar a repartir pernil entre el públic. Una altra entres en una fleca i als nens de la família els donen alguna pasta. O pares un cotxe al mig del carrer i comences a treure coses, o pugem a l’autobús urbà… Són coses que passen de manera espontània, però que la gent es pensa que està preparat, i no és així. És la gràcia que té això. L’única cosa preparada de tot l’espectacle és la introducció. La resta és improvisació i joc amb els elements que van sorgint i amb el públic, amb el quals som molt simpàtics i ens ho tornen.” D’això se’n diu transformar el carrer, que és al que aspiren precisament les arts de carrer.
“Som molt de provar, de sortir al carrer i anar trobant el camí”
Per crear els seus espectacles, Fadunito no segueix una metodologia concreta: “Nosaltres som molt de provar, de sortir al carrer i anar trobant el camí. Primer tenim la idea, clar, i llavors la madurem. Fa uns quants anys, teníem una idea i al cap de poques setmanes, ja érem al carrer. En el moment actual, en que estem planejant espectacles no itinerants, els processos són més lents, més llargs. Perquè ens costa, perquè malgrat que treballem amb gent amb la qual hem treballat durant anys, experts en la improvisació i ja hem arribat a dominar les eines, entrem en una altra realitat, la de l’espectacle estàtic, en el qual hi ha una altra tensió, no es pot improvisar tant, no hi ha interacció amb el públic. Era un repte per a nosaltres, per tant, ens hi hem llançat de cap.”
La propera estrena de Fadunito, serà a l’octubre, malgrat que fa uns setmanes que proven l’espectacle. Es tracta és Disco per xics, que barreja música, ball, teatre i tecnologia, protagonitzats per personatges amb una estètica molt característica de la companyia que ve marcada pel seu primer espectacle. Xanquers, amb cames llargues i gruixudes. És el seu quart espectacle fix, juntament amb Límits i Músic Box (solos escènics protagonitzats per Orobitg i Alcoba, respectivament) i Propers, una col·laboració amb JAM. Això dels solos escènics té una explicació: “Després de treballar junts tants anys –diu Orobitg- ens venia de gust abordar un altre repte, que era estar sols a l’escenari. Al principi va ser una sensació estranya i dura, però ara li hem agafat el gust. És estrany no tenir ningú més a l’escenari, però ens fem de tècnics de manera recíproca, ja que l’Ivan és el tècnic de Límits i jo el de Music Box.”
Orobitg reconeix que els espectacles itinerants resulten més fàcils de “vendre” que els estàtics, ja que “un bon vídeo, una bona imatge, és molt útil, jo diria que bàsica, en el cas dels itinerants, mentre que ens els fixos la majoria de programadors necessiten veure-ho.” Això ha afavorit la internacionalització de la companyia. Això i la presència continuada a l’estranger, en mostres, fires i festivals. De moment, Fadunito ha fet 15 anys i esperem que en facin molts més. Per molts anys!!!
