‘La nena dels pardals’ (Temps Record, 2017) de La Tresca i la Verdesca –banda sonora de l’espectacle homònim de Teatre al detall– s’ha endut el Premi Enderrock de la crítica al Millor disc per al públic familiar del 2017. Ara opta també al premi a la mateixa categoria decidit per votació popular. Hi ha 5 nominats i l’11 de febrer acaba la segona ronda de votacions. Els guanyadors es coneixeran a la festa dels Premis Enderrock 2018 – XX Premis de la Música Catalana el 8 de març a l’Auditori de Girona. Els “Trescus” són Claudi Llobet, Toni López i Jordi López, amb qui parlem en aquesta entrevista.

Primer de tot, escoltem la seva música:

 

-Heu guanyat el Premi Enderrock de la crítica familiar en la seva primera edició. Qui conforma el jurat?

Un col·lectiu de periodistes musicals que ha valorat tots els discos publicats el 2017. La llista general la van treure a finals d’any i ara han fet públic el familiar.

-Ja tocava?

Sí, és clar! Que es doni una mica de visibilitat a tot aquest sector! Hi ha una gran dedicació, però queda sepultat com una catacumba, no entra dins la normalitat de l’actualitat periodística.

 

-Us han dit què han valorat? Què creieu vosaltres?

No, només anuncien el guanyador. És una suposició, però pensem que la part de trajectòria, de ser un grup que estem picant pedra des de fa molt de temps –vint anys!–, que el nom sona… hi deu comptar. Creiem també que agrada perquè qui l’escolta connecta amb les sonoritats, les composicions, té molta feina al darrere i qualitat musical, artística…

És un disc molt rodó en el sentit que és la música d’un espectacle i es pot percebre tot el conte. No són les cançons soles, dóna un aire d’història narrada, que comences i acabes, que entens tot el conte. Hem lligat l’estètica de l’espectacle al llibret i suma molt a la presentació del disc, amb els dibuixos de la Noemí Villamuza, el disseny del Sergi Cugat…

-Quedar clar que els esforços tenen recompensa! Vau impulsar un Verkami… Vau tenir moltes dificultats?

Sí, però un cop t’hi poses…! Vam decidir fer el disc perquè vam fer calaix amb ‘L’Endrapasomnis’. El Verkami et dóna coixí, seguretat, a més d’implicació i complicitat amb la gent. Et dóna ressò, múscul, tot agafa més volada. Va bé per recollir diners i per explicar què estàs fent. El procés de compartir per xarxes el teu dia a dia és molt interessant.

Hem estat un equip molt coral (també hi ha participat Jordi Palet amb la lletra, Joan Maria Segura Bernadas amb la direcció i coreografia, Víctor Peralta amb l’escenografia i vestuari, hem gravat a cal Marc Durandó, que ha sigut el tècnic de gravació i alhora ha intervingut artísticament…) i hem tingut el suport de tota la gent que ens deia que valia la pena que féssim aquesta història.

Sembla que el premi sigui per tu sol, però hi ha moltes persones que han posat, no el seu granet de sorra, sinó la seva porció de pastís bastant important.

 

-Com definiu la vostra música?

És molt difícil posar-hi una etiqueta. Té un vessant molt eclèctic perquè cadascú de La Tresca té gustos musicals diferents i els barregem, i també perquè ens posem al servei de la cançó. La seva essència és la que mana, marca l’estil que tindrà, la sonoritat, els instruments…

En el cas de ser la banda sonora d’un espectacle cal estar al servei de l’obra, acompanyar les escenes, la història, l’emoció de cada moment, el color que ha de tenir… La música ha de donar una globalitat i explicar l’obra el màxim de bé al públic.

-Com sona ‘La nena dels pardals’? (*llegiu-ne aquí el reportatge)

Primer vam dir que se situa a la Xina, però volíem defugir les sonoritats xineses perquè es tracta d’una història universal que podria haver passat a qualsevol lloc. Més tard vam veure que en alguns moments sí que calien, com ara amb les xinetes ballarines i l’oda al Gran Timoner. Havia de sonar a xinès i, encara que nosaltres no tinguem els instruments  –bé, un gong sí que hi és–, amb flautes, per exemple, podíem crear un so que nosaltres associem a la Xina i així ens hi apropem culturalment.

No és un estil concret. Busquem una música que doni sentit a cada moment: tendre, trist… L’emoció mana buscar les sonoritats, les harmonies, les melodies.

Com ens passa amb ‘L’Endrapasomnis’, sovint ens preguntem: És un disc de La Tresca o no? Perquè és com un encàrrec que ens fa Teatre al detall, però són discs que ens els considerem nostres, fills teus que has patit i suat.

-Amb Teatre al detall ja en van 2! Quina relació teniu?

Cada companyia manté la seva essència, però ens hem entès tant que quan sortim de bolo tenim la sensació de ser un paquet, una única companyia. Totes dues tenim la possibilitat de barrejar-nos amb qui vulguem, però en aquests moments vivim els projectes molt conjuntament, portem la gestió a mitges, ho compartim molt. Com amb Xirriquiteula, amb qui tenim ‘Per un instant’. No hem deixat d’estar junts, compartim local, ens veiem molt…

Poder crear altres dinàmiques amb gent diferent ens ha fet créixer com a persones i professionals i ens ha refrescat molt com a grup. Barrejar-te amb altres maneres de fer t’enriqueix moltíssim.

-Ja vau ser finalistes del Premi Enderrock al Millor disc per a públic familiar del 2014 per ‘L’Endrapasomnis’ quan, precisament, es va crear aquesta categoria.

Sí, ens va desbancar ‘El Petit Príncep’ (Música Global, 2014) d’Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Quan és el públic qui vota, guanyen els més hàbils amb les xarxes socials. I ells són més coneguts.

 

Nominats a Millor disc infantil/públic familiar del 2017 dels Premis Enderrock 2018:
Cia. Roger Canals – Viatjazz a Nova Orleans
La Banda Balca – Objectiu: La Terra!
La Tresca i La Verdesca – La nena dels pardals
Macedònia – Estic contenta
Nuri Total – Bitxos raros

Podeu votar aquí