Acabat de baixar el teló d’un dels festivals més importants del país, entrevistem el seu director artístic des de la nostra òptica particular. Salvador Sunyer ens explica com veu el teatre familiar i revela les novetats que li té preparades pel proper Temporada Alta.

-En aquesta edició, al Temporada Alta hem tingut més espectacles familiars que mai. Fins a 8 propostes dins el cicle “El Planter”. Per què aquesta aposta?

Per dues raons. La primera, i la més òbvia, perquè el moment en què s’ha d’entrar al món artístic és des de ben petit i, si pot ser, amb la família. Els nens es relacionen cada cop més amb una pantalla i necessiten socialitzar-se. I la segona raó, perquè, tot i que té públic, el teatre familiar és el més maltractat.

Mira, fa 28 anys hi havia un programa de La Caixa d’espectacles familiars en què les companyies cobraven 100.000 pessetes, que serien uns 600 €. Doncs bé, ara es paga gairebé el mateix. Es troba en unes condicions ínfimes, infrahumanes, i és difícil que s’aguanti. Apostem per programacions que fugin d’això i prioritzem 10 persones treballant i no només una amb un micròfon inalàmbric.

-8 espectacles (de 90, en total) és “suficient”? Per què no més?

Segur que n’hi cabrien més, 3, 4 o 5 més, però el Temporada Alta és un festival pensat per un tipus de públic molt diferent.

-Amb quin criteri s’han seleccionat aquests 8? Feu servir criteris diferents a l’hora de programar infantil o adult?

Hem intentat cobrir totes les edats (des de nadons fins a adolescents) i també hem tingut en compte la possibilitat d’introduir-hi activitats complementàries, com ara veure l’espectacle i després poder-ne parlar. Però els criteris i la qualitat de la programació són els mateixos pel teatre infantil i pel d’adults. En el d’adults també et trobes diferents públics, és a dir, a qui li agrada més la comèdia, o la dansa, etc. i programes pensant-hi. Doncs aquí, ho fas per les edats.

S’ha de programar oferint el millor que trobes i explicar molt bé quin tipus d’espectacle és, perquè qui tria és el pare i no el nen! És bàsic que pel pare no sigui un avorriment. Si té qualitat i agrada al nen perquè s’ha escollit bé, el pare també s’ho passarà bé.

-L’itinerari “per a tots els públics” ha tingut l’acollida que esperàveu?

En dir “per a tots els públics” i no “per a nens” hi ha hagut una obertura; el públic ha assistit a uns espectacles que, de l’altra manera, potser no hi hagués anat. Hem detectat aspectes a millorar com, per exemple, pares que es pensen que els seus fills són més espavilats del que són. Si tenen 5 anys, tenen 5 anys, i està molt bé! Però no els portis a veure un espectacle que no és exactament el que li toca… Però això és normal, passa a tots els pares. També ens hem trobat amb situacions de pares que, asseguts al davant de nens, tapen la visió als infants… però per això ja buscarem solucions, com col·locar coixins per enfilar els nens!

-Quina és la situació del teatre per a tots els públics en relació a la qualitat i risc en la producció?

És una qüestió econòmica. A diferència de la resta del món escènic, la producció de teatre familiar està maltractada. Es destinen entre 800 i 1.000 € per una producció. Hem d’intentar que les programacions siguin exactament igual d’importants o més que les d’adults. Tenim la tendència a fer produccions i programacions d’explicar un conte i ja està. No fem creació contemporània. ‘Rudo’ o el ‘Concert per a nadons’ que hem vist al Temporada Alta és una altra història…

El llenguatge contemporani “passa” més entre els nens i nenes que entre els adults. Els petits l’entenen més perquè no tenen pautes preestablertes, no ho passen tot pel sedàs del cervell. És important introduir l’estètica contemporània al teatre familiar, sinó el teatre evolucionarà però cada cop estarà més lluny d’allò que els nens veuen als videojocs i a la televisió.

-Hi érem i en vam prendre bona nota. En la jornada coorganitzada amb la TTP ‘Trobada internacional d’experts en teatre familiar’ vas afirmar que l’any que ve organitzareu la “Setmana de la creació de familiars”. Què ens en pots avançar?

Sí, tenim la idea d’obrir una línia familiar de teatre per a nens i nenes, però no del que val 2 pessetes. Els nens es mereixen el mateix que els adults! A més a més d’espectacles volem organitzar unes jornades. Aquest any hem engegat discretament, però volem muntar una setmana potent per ensenyar el que es fa aquí i també a nivell internacional. Això faria que l’any que ve passem dels 8 al 13 muntatges…

-Com es desprèn de l’espot i, en paraules teves, “en qualsevol desert sempre s’hi pot trobar un oasi”. Temporada Alta contribuirà activament a l’oasi del teatre familiar?

Jo crec que és una mica el que ens toca. Hem d’intentar ensenyar que és igual d’agraït (o més!) que programar espectacles per a la gent gran. Que pel programador no sigui una obligació en el sentit negatiu de “va, ara he de buscar una cosa per nens de 8 anys…”, perquè aquesta actitud s’acaba notant. Ha de tenir una altra energia! I, a banda, hem d’intentar ajudar a la producció de familiars com hem fet aquest any amb ‘Pinocchio’.

-Creus que les administracions i els agents públics aposten pels espectacles infantils?

No és tant un problema d’administracions, com de programadors. Tenim uns diners X i els hem de gastar. Estem en un moment en què els nens han de tenir una formació artística que s’hauria de començar a P3. A casa nostra – a diferència de França o Anglaterra–, això quasi no es fa, i és aquí on hi ha la gran feina de l’Administració. Si has entrat a la literatura, la pintura, etc. des de l’escola, això t’acompanyarà sempre! S’estableix un altre vincle. Llavors també hi haurà més exigència i s’obligarà a produir propostes més potents.

-Com podem tenir un teatre per adults de qualitat si continuem amb l’actual desatenció a l’infantil?

No és l’atenció el que fa pujar o no la producció. No hem invertit prou amb l’infantil perquè és una “operació a llarg termini” i sempre anem a buscar resultats immediats. Però probablement, buscant el resultat de demà, si tinguéssim molt ben cuidat el públic d’espectacles familiars, aconseguiríem que les mares i els pares es relacionessin més amb el teatre i tindríem també una millora del teatre per adults. A batallar!